Molt més que esport

Novak Djokovic de Sèrbia a Montecarlo

2012-02-03T20:16:00.005+01:00

Malauradament els esportistes no són sempre unexemple de justícia social. I quan ens referim a exemple de justícia social, noens referim al seu comportament dins dels terrenys de joc, sinó que ens referimal seu comportament fora d’aquests terrenys.

Novak Djokovic ha estat un exemple com aesportista. Amb 23 anys va ser capaç decanviar el seu estil de vida i de joc per millorar ostensiblement el seu rendiment sobre les pistes de tenis.A mitjans de 2010 Djokovic estava situatentre els quatre millors tenistes del món però mai havia arribar al nivell dels dos primers,Nadal i Federer. En aquells moments vadecidir canviar d’entrenador, Marian Vajda, cosa que va suposar un canvicopernicà en la carrera esportiva de Djokovic.

Amb l’arribada del nou entrenador també vaarribar un canvi de dieta del serbi, que amb 23 anys va saber que era celíac iva haver de repensar absolutament els seus hàbits alimenticis. A partir d’aquellmoment es va posar en mans d’un nutricionista bosnià, Cetojevic, va deixar de menjar aliments amb gluten i va eradicar la farina dels seus àpats.

Aquests canvis van portar a Djokovic directa cap alnúmero 1 del món, batent el récord de partits imbatut, 43, i derrotant unavegada rere l’altra al fins el moment invencible Rafa Nadal. Va guanyar la granmajoria de tornetjos on es va presentar, incloent tres dels quatre Grans Slamsdel 2011: Austràlia, Wimbledon i Flushing Meadows.

Tot això sense deixar d'exhibir en cadamoment l’amor pel seu país, demostrant un cop més que els Balcans, iconcretament Sèrbia, és un dels principals bressols d’esportistes a Europa.

Però tot i el seu patriotisme, que demostraamb el tatuatge de l’escut serbi al seu braç, Djokovic ha decidit tenir laresidència oficial a Mònaco per així estalviar-se de pagar els impostos al seuestimat país.

No deixa de ser curiós l’amor que molts esportistesd’elit tenen pel seu país d’origen, però a l’hora de pagar impostos notenen problemes per fer-ho en paradisos fiscals per tal de guanyar els màxims diners possibles, comsi en guanyessin pocs... Una incoherència que hauria de fer pensar alsesportistes, però també als periodistes i aficionats que declaren el seu amorcec cap aquests personatges. I més en un context de retallades com el que vivim actualment...

Racing Club de París, un històric gairebé desaparegut

2012-01-21T19:08:00.000+01:00

En el món futbolístic, París torna a estar en uns moments àlgids. L’arribada de diners provinents dels petrodòlars qatarians, han tornat al París Saint Germain en el centre del món futbolístic. L’adquisició de la majoria d’accions del club parisenc per part de Qatar Investment Authority, ha permès a l’entitat tornar a treure el cap a nivell internacional tant mediàticament com a nivell de resultats. Després d’uns anys on la mediocritat s’havia apoderat del PSG , enguany ostenten el lideratge provisional de la lliga francesa i són notícia cada dia als mitjans de comunicació, ja sigui per la incorporació de l’entrenador Carlo Ancelotti o pels rumors insistents de la possible arribada de Tévez per jugar a la capital francesa.Però tot i que el PSG va tenir uns anys àlgids durant els anys noranta ( amb la presència de jugadors com Raí, Weah o Ginola, que els van permetre arribar a conquerir una Recopa d’Europa l’any 1996 ) mai no ha estat un equip històric dels que marquen la història del futbol ni a França ni a Europa. El paper d’equip pioner a la capital francesa correspon al Racing de París, un equip que en l’actualitat es manté en les més baixes categories del futbol amateur i que, com el PSG, també va passar per les mans d’uns grans inversors que se’n van desfer sense problemes quan van veure que no podien treure més negoci del món del futbol. El Racing Club de París, o Racing Club de França, és l’equip històric de la ciutat de les llums. Club fundat el 1882, ha estat exitós en multitud de disciplines esportives i futbolísticament va veure els seus millors anys dels anys 30 fins a principis dels 60’s del segle passat. Després d’una llarga etapa en categories inferiors, des de meitat dels seixanta fins a meitat dels anys vuitanta, l’equip torna a primera línia del futbol francès de la mà de l’empresari Jean-Luc Lagardere. Lagarde era un empresari d’èxit francès basat en els mitjans de comunicació i l’aeronàutica i que va veure en el Racing una possibilitat per incrementar la seva popularitat. Per sort, i com a tants d’altres empresaris els hi ha passat, els diners no sempre fan els equips i Lagarde no se’n va sortir, malgrat que durant els anys vuitanta es va dedicar a fitxar jugadors de primer ordre (el mític internacional alemany: Littsbarski, l’algerià campió d’Europa amb el Porto: Rabah Madger, o un dels millors jugadors uruguaians de tots els temps: Francescoli , a més d’altres jugadors de primera línia del futbol francès). Després dels excessos en els fitxages només hi ha mals resultats esportius, només destaca una final de Copa perduda contra el Montpellier l’any 1990, justament l’any del descens definitiu. Lagarde, cansat de deixar diners i no veure’s recompensat ni econòmicament ni popularment va decidir deixar a l’estacada el club. Finalment la mala situació econòmica va anar comportant l’enfonsament de l’entitat fins arribar a l’actualitat, on juga a les últimes categories dels campionats francesos amb el nom de Racing Club de França - Levallois 92. Tot i certs intents de tornar l’equip a primera línia, la cosa no ha reixit.Un exemple pel PSG i tants d’altres equips europeus que s’han vist evocats als diners de grans magnats. Quan aquests es cansin o es morin, ja m’explicareu qui es farà càrrec d’aquestes entitats.

Els Altres Clubs de Barcelona (4) : UE Sant Andreu

2012-01-02T21:53:00.000+01:00

Dels Altres Clubs de Barcelona, la UE Sant Andreu ha estat que el club més exitós de les darreres temporades. Tot i així, el Sant Andreu ha tingut algunes decepcions importants que li han impedit, repetidament, accedir a la Segona divisió estatal.L’any 1925 neix la UE Sant Andreu fruït de la unió de dos clubs del barri: l’Andreuenc i l’Avenç. L’Andreuenc va ser el club pioner al districte. En els seus inicis, 1909, va ser conegut com a Club Z, però ràpidament ja es va identificar com a Andreuenc. Tot i ser el primer club, l’Andreuenc va passar ràpidament a l’ombra de l’Avenç, que va sorgir d’un escissió del club pioner. L’Avenç neix a l’entorn de l’Avenç Nacionalista Republicà, un dels primers casals republicans que va haver-hi a Barcelona, avançant-se a la gran quantitat de centres d’aquest tipus que van sortir a la capital catalana. L’Avenç va arribar a ser campió de la segona categoria del futbol català temporada 1918/1919 i va jugar contra el FC Barcelona, campió de la primera categoria, per veure qui dels dos representaria el futbol català a la competició estatal. La lògica es va imposar i el club culé va aconseguir la victòria.Finalment el 1925 els dos clubs andreuencs, i d’altres de segon nivell del districte, decideixen fusionar-se Els colors que representaran a l’equip seran el groc amb franges vermelles,els colors de Catalunya, mentres que l’escut serà amb la creu de Sant Andreu, amb honor al sant que dóna nom al barri. El club no canviarà de nom fins a l’arribada de la República, quan amb l’onada anticlerical present a la societat catalana, decideixen rebatejar-se i tornar al nom d’un dels clubs fundadors de l’entitat: Avenç.Com tots els clubs catalans: la guerra civil suposa un greu mal de cap per les finances i la persistència de l’equip. Esportivament molts jugadors del Sant Andreu són cridats al front i es veuen obligats a abandonar el futbol. Un cop la guerra és finida, s’espanyolitza el nom (CD San Andrés), l’escut canvia de colors ( s’hi afegeix la bandera espanyola ) i les franges roges de la samarreta passen a ser blaves. No serà fins a meitat dels anys cinquanta que el club recupera els colors originals de la samarreta.Esportivament es produeixen un parell d’ascensos a segona divisió, les temporades 1949/1950 i la 1968/1969. Serà en aquesta segona etapa quan mantenen la categoria durant més anys, tot i que la temporada 1976/1977 descendeixen i ja mai més han pogut accedir a la categoria de plata del futbol estatal. Malgrat això, el Sant Andreu ha estat molt a prop d’aconseguir-ho alguns cops, però una mà negra sembla que els hi impedeix aquest somniat ascens. Només cal recordar la temporada 1991/1992 quan un arbitratge escandalós de Japon Sevilla va impedir que el Sant Andreu aconseguís aquest ascens anhelat.

Fora de Joc

2011-12-27T15:13:00.003+01:00

Aquest dijous 29 de desembre al canal Esports 3 tindrem l'oportunitat de veure el documental "Fora de Joc", sobre els impediments que el govern espanyol i d'altres elements han posat i posen al reconeixement internacional de les seleccions catalanes.
Una bona oportunitat per visionar un documental que es va estrenar el 2010 i que molts encara no hem pogut veure.

Jaycee Carroll: l'azerbadjanès

2011-12-15T13:19:00.003+01:00

Comença a ser patètic. Això de les seleccions s’ha convertit en un mercat de Calaf, i especialment en el món del bàsquet. La darrera ha estat la compra que ha fet l’Azerbaidjan que s’ha endut l’aler d’origen nord-americà del Reial Madrid Jaycee Carroll, amb qui podrà jugar en els propers campionats de seleccions nacionals. Bé compra... Carroll s’ha nacionalitzat azerbaidjanès. Sembla que el pivot del València, Caner-Medley, també passarà a jugar amb la selecció nacional d’aquest país. Encara que la legislació diu que només pot jugar un jugador "naturalitzat" per país.
El cas més “curiós” es va produir aquest estiu, quan el govern espanyol va nacionalitzar espanyol a Serge Ibaka (Serge Ikea segons el ministre portaveu del govern , Pepiño Blanco ) a corre-cuita i abans de l’Europeu de Lituània. Ibaka és d’origen congolès i va renunciar a la seva selecció d’origen per jugar a l’espanyola, on segurament cobraria una quantitat més important de diners.
D’altra banda, el Barça fitxava el pivot d’origen nord-americà Judson Wallace, procedent del Gran Canària. Wallace va arribar a Barcelona amb la recent concessió del passaport congolès i després de tenir problemes per aconseguir la nacionalització albanesa. El Congo és un dels països africans que va signar el Tractat de Cotonou, que permet als jugadors d’aquell país fer assimilar-los com a comunitaris europeus i per això el jugador es va decidir per aquesta opció. Evidentment Wallace s’ha compromès a jugar amb la selecció africana.
D’aquesta manera un congolès passava a jugar amb Espanya i un nord-americà jugant amb el Congo.
En el passat Eurobàsquet de Lituània, la situació va ser paradoxal. El número de jugadors nacionalitzats va arribar a nivells mai vistos fins el moment. Ibaka per Espanya, Kahudi per França, McCaleb per Macedònia , Domercant per Bòsnia o Haynez per Geòrgia, van ser alguns dels noms de jugadors més destacats del campionat i que no jugaven en els països on havien nascut o s’havien criat.
En el món del bàsquet, el primer cas destacat va ser Holden, nord-americà que es va nacionalitzar rus per decret de Putin. Holden va ser un base vital per la selecció russa de la primera dècada del segle XXi i va acabar fent la cistella de la victòria en la final de l’Eurobàsquet 2007 contra Espanya (59-60).
Potser ha arribat el moment de deixar lliure circulació de jugadors en el bàsquet estatal i acabar d’una vegada amb els campionats de seleccions, que cada dia estan més desnaturalitzats i només tenen com a valor la victòria a costa del que sigui. Bàsicament a costa de comprar jugadors a d’altres països.

Goitom, orgull eritreu

2011-12-04T17:56:00.002+01:00

Seguint una tradició no escrita, Goitom forma part dels davanters suecs que són nascuts al país escandinau però que els seus orígens són d’altres llocs del món. El cas més conegut és el de Zlatan Ibrahimovic , nascut a Malmö fill de pare bosni i mare croata. Un altre cas amb vinculació blaugrana és el de Henrik Larsson. Larsson va néixer a Helsinborg, ciutat propera a Dinamarca, fill d’un immigrant de Cap Verd. El tercer cas destacat és el de Martin Dahlin, mític jugador d’origen afroveneçolà, que durant molts anys va jugar al Borussia Monchengladbach. Tots tres han defensat els colors de la selecció sueca en multitud d’ocasions i han marcat els darrers anys de la selecció sueca.
El cas de Goitom, actual jugador de l’Almeria, és diferent. D’una banda el jugador no té el nivell que han assolit els altres tres davanters, i d’altra banda, Goitom, tot i haver nascut a Solna (Suècia), no ha renunciat a l’origen familiar i mai s’ha acabat de sentir suec.
La família del davanter de l’Almeria es va exiliar d’Eritrea cap a Suècia l’any 1980 abans del naixement del jugador i avançant-se al conflicte que estava a punt de començar entre eritreus i etíops. Tot i que ja feia anys que els eritreus lluitaven per la independència i el conflicte era latent, des de que Etiòpia els havia considerat una província més del seu estat els anys seixanta, l’any 1983 la guerra esclata definitiva i obertament i no és fins el 1993 que els eritreus aconsegueixen la independència. Tot i això, els problemes s’han anat succeint i fins el moment Etiòpia encara no ha reconegut la independència d’Eritrea.
La joventut del jugador va transcorre a Solna en un barri ple d’immigrants procedents de països amb conflictes polítics, ja que el país escandinau té una gran tradició d’acollida de refugiats polítics. Segons reconeixia Goitom, la gran majoria dels seus amics d’infància i joventut no eren d’origen suec, sinó de llocs com Xile o de qualsevol lloc d’Àfrica. D’altra banda, la seva família mai va renunciar als seus orígens i van continuar parlant amb tingrinya , llengua parlada per més de quatre milions de persones entre Eritrea i Etiòpia, i van mantenir els costums del seu país d’origen. D’aquesta manera Goitom, que sempre ha parlat molt bé de Suècia, mai s’ha acabat de sentir suec i sempre ha estat molt més proper a la seva identitat africana i al país del qual els seus pares van haver de marxar.
El compromís de Goitom amb Eritrea el va fer lluir durant uns partits de la temporada 2011/2012 el nom de la seva samarreta amb tigrinya, cosa que no vas ser acceptada per la Real Federación Española de Fútbol.
Mai sabrem si el nivell del jugador hagués estat superior, el compromís adquirit amb Eritrea hagués estat el mateix.

Informe Robinson, omissió o descuit?

2011-11-15T14:58:00.001+01:00

Acabo de veure el reportatge Partizan de Fuenlabrada del programa Informe Robinson. Com gairebé sempre, la factoria del Canal Plus fa un reportatge de qualitat, amb bons recursos documentals i entrevistats d’alt nivell.
El reportatge es basa en el Partizan de Belgrad de bàsquet i la temporada 1991/1992, quan el mític equip serbi es veu envoltat per la guerra als Balcans. Enmig del cruel conflicte, la FIBA obliga al Partizan a jugar fora de l’antiga Iugoslàvia si vol continuar jugant la Copa d’Europa. Fuenlabrada acaba sent la ciutat que acull els serbis que comencen a forjar l’equip que es proclamarà campió d’Europa a la Final Four d’Istanbul aquella mateixa temporada, en un taquicàrdic partit contra el Joventut, amb un triple fantàstic de Sasha Djordjevic al darrer segon que acaba amb les aspiracions de victòria dels badalonins.
El reportatge s’endinsa en l’experiència del Partizan a Fuenlabrada, i sorprèn especialment com explica la visita del Joventut durant la lliga regular de l’Eurolliga d’aquell any. Sorprèn tenint en comte que dos dels principals protagonistes d’aquell dia, Villacampa i Jofresa, són entrevistats en el reportatge i vull entendre que la tria dels muntadors/redactors del reportatge fa que s’ometin dades importants per explicar aquell partit.
Durant l’estada del Partizan a Fuenlabrada, només va perdre un partit. Va ser contra l’Estudiantes. Llegint les cròniques d’aquell dia veus que l’equip de Magariños va jugar davant de 4000 espectadors com si jugués a casa, com és normal.
Un mes i mig més tard el Joventut va anar a jugar a la mateixa pista contra el mateix rival, però sorprenentment el públic no va donar suport al suposat equip espanyol, sinó que va animar ferventment l’equip serbi. Suposem que amb aquell mes i mig de diferència els aficionats de Fuenlabrada van agafar apreci a l’equip d’Obradovic i van decidir animar-lo fins a l’extenuació.
Segons les cròniques el públic més que animar al Partizan, es va dedicar a atacar Catalunya i els catalans. Al finalitzar el partit, amb victòria del Partizan per un punt de diferència, els jugadors badalonins se’n feien creus del que havien viscut i el capità d’aquell equip, Jordi Villacampa, va explicar que havia refermat la seva condició de català després de viure una situació com aquella, ser estranger en el teu teòric estat. El mateix entrenador serbi, Obradovic, es va mostrar agraït i sorprès pel suport dels aficionats i va demanar que tinguessin el mateix suport per la resta de partits que havien de jugar a la ciutat madrilenya, cosa que fins el moment no passava.
Curiosament de tot això no en diu res el reportatge de l’equip del Informe Robinson. I quan Villacampa i Rafa Jofresa surten entrevistats, aquests només mostren l’estranyesa que els hi va suposar viure aquell fet, però en cap moment parlen dels atacs que van rebre pel simple fet de ser un equip català.
O bé els entrevistats van oblidar aquest detall, que no crec, o bé els responsables del reportatge van preferir ometre’l. Una omissió amb tota la voluntat política possible.
En aquest reportatge del periodista Vladimir Stankovic parla de l’ambient anticatalà que es va viure aquell dia : http://www.euroleague.net/features/voices/2010-2011/vladimir-stankovic/i/84553/5237/1992-partizan-s-miracle-year

Un derbi diferent, Assyriska contra Syrianska

2011-10-30T21:30:00.002+01:00

Malgrat que aquest any no s’hagi produït el Syriaka contra l’Assyriska és el derbi més curiós d’Europa. Podria ser un partit de futbol del Mitjà Orient però és un partit que es juga a Suècia.
Aquests dos equips són originaris de la ciutat de Södertälje, ciutat de 80.000 habitants a 35 quilòmetres d’Estocolm, i el van fundar immigrants assiris que van anar a Suècia els anys 70, originaris de Turquia després del cop d’Estat de 1971, bàsicament per treballar en dues importants companyies, una de camions i l’altra farmacèutica.
La comunitat assíria és una de les comunitats mundials maleïdes. Sense Estat propi s’extén per arreu del món, ja que degut a les condicions polítiques, socials i religioses que han hagut de patir s’han vist obligats a emigrar i buscar-se una vida millor en d’altres països. Originaris de l’Iraq, Turquia, Síria i Iran, les circumstàncies històriques fan que al llarg del segle XX hagin anat a diversos països del món com Austràlia, els Estats Units o Nova Zelanda on han format comunitats estables que no han renunciat a les seves arrels i a la seva llengua (l’arameu). La darrera gran emigració va ser arrel de l’última guerra de l’Iraq, quan fonamentalistes islàmics els van perseguir per la seva condició de cristians.
A l’actualitat hi haurien uns 20.000 assiris vivint Södertälje, que ha passat a ser considerada la capital mundial d’Assíria. I precisament en aquesta ciutat va ser on es van crear els dos equips de futbol que han passat a ser l’emblema esportiu més gran d’aquesta comunitat.
L’Assyriska va ser fundat el 1974 i ha aconseguit ser seguit arreu del món per les les diverses comunitats assíries. Darrerament milita a la Superettan, l’equivalent a la Segona Divisió, i tot i que ha jugat diversos playoffs d’ascens,fins i tot el 2005 va arribar a la màxima categoria de Suècia.
El Syriaka va ser fundat el 1977, aquesta temporada juga per primer cop a la màxima categoria sueca, i està lluitant per no baixar a segona.
Aquests dos equips han aconseguit que milers d’aficionats d’arreu del món els segueixin a través d’internet, i s’han convertit en la selecció nacional dels assiris.
Però com és que en una ciutat de 80.000 habitants existeixen dos equips d’origen assiri que conviuen amb una forta rivalitat?
L’origen de la rivalitat entre els dos equips és el mateix que la principal discussió que existeix entre els assiris d’arreu del món. L’Assyriska representa el grup dels que es consideren pròpiament com assiris, connectant amb l’herència de l’Assíria que ve de Mesopotàmia. D’altra banda, el Syriaka representa els que es consideren siriacs, pertanyents a l’esglèsia ortodoxa. Aquesta discussió antropològica és present en el dia a dia de les comunitats i provoca disputes de tot tipus entre els membres d’aquestes.
Aquesta divisió dintre agafa gran magnitud en el món futbol i especialment quan es produeixen els derbis entre aquests dos clubs, on la violència i la tensió entre els aficionats dels dos equips acostuma a ser-hi present.

Ala'a Hubail, un exemple de la repressió a Bahrain

2011-10-13T13:04:00.003+02:00

Dimecres passat es disputava una nova jornada de partits de classificació per la Copa Àsia. Entre aquests destacava l’Iran contra Bahrain, no pel nivell tècnic dels equips, tot i el bon moment de l’Iran, sinó per les connotacions polítiques d’aquest.
La primavera àrab ha estat i és un procés que sembla que encara no hagi acabat. Si a Egipte, Tunísia i Líbia sembla que hagin guanyat els que es van revoltar contra el règim establert. A d’altres llocs com Síria la cosa pinta negra per aquells que han intentat aprofitar el moment per demanar canvis polítics.
Una de les primeres revoltes que van esclatar va ser a Bahrain. Bahrain és un país molt petit on governa una monarquia constitucional que, com la majoria de països de la zona, basa la seva economia en l’explotació del petroli i del gas. Això li ha permès una gran prosperitat, bàsicament per les capes dominants del regne. Aquestes capes dominants estan constituïdes per una minoria sunnita que mana sobre la majoria xiïta de la població, que veu com l’accés a la riquesa i a les grans decisions polítiques del país els hi són negades.
Amb l’esclat dels conflictes als països del Magrib, centenars d’habitants de Bahrain, majoritàriament la població xiïta, amb el suport del també xiïta Iran, van veure l’oportunitat de canviar les coses al seu país i es van llençar al carrer per intentar que les seves reivindicacions fossin escoltades pel monarca bahraní. Com a d’altres estats, la repressió a Bahrain no es va fer esperar i el règim de Bahrain va matar desenes de persones , en va ferir centenars i va reprimir sense complexos aquells que gosaven alçar la veu contra la monarquia.
Bahrain es va convertir en un dels primers països que va saber controlar ràpidament les revoltes que s’acabaven d’iniciar al seu interior, amb l’ajuda inapel•lable dels seus veïns sunnites de l’Aràbia Saudita.
Entre els centenars de persones que han patit la repressió del règim, hi ha Ala’a Hubail. Hubail és un dels jugadors de futbol de Bahrein amb una trajectòria més àmplia. És un dels màxims golejadors de la història de la selecció de Bahrein i es va tornar en un autèntic ídol del país quan el 2004 va marcar dos gols vitals que van permetre la classificació per les semifinals del Campionat d’Àsia.
Ala’a Hubail va ser detingut amb el seu germà Mohamed, també jugador de la selecció de Bahrein, acusats d’auxiliar persones ferides durant les manifestacions per demanar reformes polítiques a Bahrain.
De moment Mohamed ha estat condemnat a dos anys de presó per participar en els esdeveniments i Ala’a està esperant judici. Tot indica que no s’escaparà d’una sentència dura i exemplar.
Aquests no són els únics esportistes que han patit la repressió després de les manifestacions a Bahrain. Atletes , altres futbolistes o jugadors d’handbol , tots ells internacionals, han vist com els seus casos eren utilitzats per aplicar exemple a una població que cada dia té més ganes d’acabar amb el despotisme de la monarquia Bahreiní.
Les tensions creixents entre sunnites i xiïtes i la situació candent a Bahrain van fer que el partit contra l’Iran fos més tens del que és habitualment. Tot i això la contundent victòria iraní (6-0) ho va camuflar. Segur que la selecció de Bahrain va notar les baixes polítiques que les circumstàncies i la tirania del rei Hamad bin Isa al-Jalifa els hi van obligar a tenir.

Els altres clubs de Barcelona (3) : UE Sants

2011-09-30T19:12:00.004+02:00

Tot i que a Sants l’esport sempre hi va tenir una gran implantació, no va ser fins l’any 1922 que neix l’Unió Esportiva Sants. De fet, l’Unió és la fusió de quatre clubs del barri, dos clubs ciclistes: el Club Ciclista de Sants i el Velo Sport Sants, i dos clubs de futbol: l’Internacional Football Club i el Centre d’Sports Sants.
L’Inter, tal i com el coneixien els seus aficionats, era un dels equips de futbol catalans amb més solera i amb una trajectòria més estable. Fundat el 1901, va ser un equip que va arribar a quedar en segona posició del campionat català i a participar molts anys consecutius en la màxima categoria del futbol nacional.
La fusió dels quatre equips santsencs va permetre el creixement social de l’Unió. Si en un principi cap dels quatre clubs superava clarament els 500 socis, la fusió va permetre que l’entitat arribés a superar els 5000 i tingués un augment fervorós.
Tan la vestimenta com l’escut del nou equip es va intentar que fos una barreja de les diverses entitats que l’havien creat. Així la unió del blanc i el verd de la samarreta del Sants, era per recordar els colors que vestien els futbolistes de l’Inter i del Centre d’Sports. Pel què fa a l’escut va costar més de definir i no va ser fins el 1925 que es va optar per l’escut actual. Tot i així, ràpidament la dictadura de Primo de Rivera va censurar l’escut santsenc i en va treure l’estel daurat, per les reminiscències comunistes, i les quatre barres. Durant la República es va poder tornar a establir l’escut original, però la dictadura franquista va tornar a espanyolitzar el màxim símbol de l'Unió.
Amb l’arribada de la lliga de futbol estatal, 1928/1929, el Sants es va veure abocat a la tercera divisió on hi va militar durant molts anys. Malgrat que moltes temporades va lluitar en el playoff d'ascens a segona divisió, mai ho va aconseguir . En l’actualitat milita a Primera Catalana on s’hi manté de forma estable.
Durant tots aquests anys, el Sants ha tingut un gran problema en el tema de l’estadi propi, fet que ha estat a punt de causar la desaparició de l’entitat. Des de la seva fundació fins els anys 60’s el Sants va jugar al camp del carrer Galileu. El creixement de la ciutat de Barcelona, va fer que aquell camp quedés engolit per la construcció de nous edificis i grans avingudes que havien d’anar formant la nova ciutat. A partir d’aquell moments el Sants, conegut com l’equip sense camp, va jugar a Sarrià, al camp de l’Hospitalet, al camp de l’Europa, a les instal•lacions del Barça, i a l’Estadi de Julià de Campmany on hi va tenir uns anys de certa estabilitat. No va ser fins els anys 80 que va començar a jugar al camp de la Magòria, estadi cedit per la Generalitat i que ha estat el camp que més partits ha vist jugar al Sants darrerament, tot i això el nou procés de reforma de la zona, ha fet que la darrera emigració de l’equip hagi estat al camp de futbol de l’Energia, a la Zona Franca.
Malgrat tot, el Sants continua endavant amb un fort arrelament al barri i una important secció de futbol base.
Pel què fa a l’altra gran secció del club, la ciclista, té al seu haver ser la màxima garant de la Volta Ciclista a Catalunya des de 1923. La Volta, que és la tercera cursa per etapes més antiga d’Europa després del Tour i el Giro, va néixer al 1911 i és el principal esdeveniment ciclista a Catalunya. LA UE Sants es va fer càrrec de la cursa donant-li una estabilitat que fins al moment no havia tingut, i ha aconseguit que es celebrin totes les edicions exceptuant les de 1937 i 1938, durant la guerra civil.

Sparta - Slavia , el derbi de les S

2011-09-20T09:13:00.002+02:00

Aquesta setmana es juga un dels derbis més antics i intensos d’Europa. Els dos principals equips de Praga es tornen a enfrontar en un derbi que fa més d’un segle que s’esdevé dos cops a l’any.
Fundats a finals del segle XIX, 1892 l’Slavia i 1893 l’Sparta, la rivalitat entre els dos clubs ha existit des d’un bon inici, ja que el primer derbi data de 1896.
L’Slavia va ser fundat per una associació d’estudiants i sempre ha estat vinculat als potents moviments intel•lectuals de la capital txeca. D’altra banda, l’Sparta sempre s’ha identificat més amb la classe treballadora i deu el seu nom a la ciutat grega d’Esparta, en homenatge a la fortalesa i coratge dels seus habitants.
El gran moment dels derbis entre aquests dos històrics, van ser el període d’entreguerres, quan els dos clubs van aconseguir un alt nivell i un gran reconeixement europeu.
És durant els anys 20 que l’Sparta rep el sobrenom d’”Iron Sparta” després de formar un equip imbatible a Txecoslovàquia i a Europa, on va realitzar constants gires al ser un dels equips de moda del moment ( durant els anys 20 juga diversos partits amistosos contra el Barça, demostrant un alt nivell i fent que s’arribessin a reunir 32.000 espectadors en un d’aquests partits a Barcelona ).
L’arribada a les files de l’Slavia del jugador austríac Josef "Pepi" Bican, va revolucionar l’equip i el va fer gaudir dels millors anys en la seva història. Encara ara Bican és el màxim golejador en la història d’aquests derbis i la principal icona de tota la història de l’Slavia.
Amb la fi de la guerra i l’arribada del règim comunista, l’Slavia cau en desgràcia i el nou règim comença a afavorir el Dukla de Praga. Equip fundat el 1948 per elements provinents de l’exèrcit txecoslovac.
Durant aquets període l’Sparta és l’únic equip capaç de plantar cara al Dukla, que es converteix en el principal dominador del futbol txecoslovac, mentres que l’Slavia cau en desgràcia, no guanya cap títol i fins i tot descendeix a segona divisió l’any 1951.
Amb la fi del règim comunista i la separació amistosa entre Txèquia i Eslovàquia , retornen els derbis apassionants a Praga. Tot i la supremacia de l’Sparta, l’Slavia ha aconseguit guanyar algun campionat darrerament (2007/2008 i 2008/2009), encara que l’Sparta manté l’hegemonia del futbol bohemi . Curiosament el darrer campió de l’anomenada Lliga Gambrinus ha estat per primer cop el Viktoria Pilsen, pròxim rival del Barça en la Fase de Grups de la Lliga de Campions.
Malgrat que la rivalitat no es perd, el mal moment econòmic de l’Slavia i el domini, un any més, de l’Sparta a la classificació de la lliga, fa que el favoritisme cap els espartans sigui major que mai.

Jornades per un Futbol Popular i Social

2011-09-06T16:38:00.005+02:00

Aquest cap de setmana que ve es realitzen unes jornades interessants a Astúries sobre el futbol com a esport popular i social:

http://ucceares.com/jornadas/index.php

Entre d'altres coses es tractarà els casos del Ceares i del Ciudad de Murcia, com a equips que intenten implantar una forma diferent d'entendre aquest esport.

Shamrock Rovers, un somni europeu

2011-08-31T11:58:00.003+02:00

La setmana passada va ser un dia històric pel futbol irlandès. Per primer cop un equip d'aquest país es classificava per jugar una lligueta de grups en una de les dues competicions europees. Després d'eliminar el Partizan de Belgrad, el Shamrock Rovers ha aconseguit poder accedir a la lligueta de l'Europa League.
Si bé a Irlanda el futbol és un esport majoritari, la majoria dels seus habitants segueixen habitualment equips escocesos o anglesos i deixen en segon terme els equips de l'illa.
Per sobre de la resta de clubs, els irlandesos són fidels seguidors del Celtic de Glasgow, equip que ha esdevingut més que un club pel suport que gaudeix de la comunitat catòlica irlandesa d'arreu del món. Un altre equip escocès amb forta vinculació irlandesa és l'Hibernian, que reprodueix l'esquema del Celtic però a petita escala i a la ciutat d'Edimburg.
Pel què fa a Anglaterra, els irlandesos donen suport a equips de ciutats obreres on hi van haver d'emigrar per buscar-se una vida millor. Majoritàriament aquests equips serien el Manchester United o el Liverpool, encara que d'altres com el Leeds United han gaudit de molta popularitat.
Aquest poc suport que reben els equips irlandesos fa que tingui més mèrit l'èxit europeu del Shamrock, que haurà de lluitar amb equips del nivell del Rubin Kazan, el Tottenham i el Paok de Salònica.
Curiosament el Shamrock, club més guardonat a Irlanda, va estar a punt de desaparèixer i va arribar a baixar a Segona Divisió l'any 2005. La intervenció dels socis, que van recuperar el poder del club, va fer que els dublinesos puguessin tornar a primera divisió, guanyar la lliga i aconseguir un èxit com l'actual.
Tot i els moments històrics actuals, sembla difícil que l'equip del sud de Dublin pugui arribar gaire més lluny a la seva aventura europea.

Ni el bàsquet queda al marge de la crisi

2011-07-14T18:38:00.002+02:00

No podia ser d’altra manera. Finalment el bàsquet grec s’ha vist tocat per la crisi. Ha costat, però ha arribat. En un país on fa dos anys que la crisi econòmica fa estralls, els seus dos grans clubs, Panathinaikos i Olympiakos, havien quedat al marge d’aquesta espiral econòmica, especialment en el món del bàsquet on es pagaven els millors sous d’Europa a jugadors d’alt nivell mundial. Així en aquests darrers dos anys hem pogut veure jugadors com Papaloukas , Diamantidis , Childress , Spanoulis , Teodosic o Maric jugant en aquests dos grans equips i amb sous astronòmics.
Els propietaris de l’Olympiakos, els germans Angepoulos, havien decidit deixar el club. Després d’haver-se gastat el que no està escrit, amb uns resultats molt dubtosos, sembla que els Angepoulos han decidit continuar. Aquests dos multimilionaris del sector naval volien abandonar , excusant-se en el favoritisme arbitral cap el Panathinaikos i en els alts impostos que havien de pagar al catastròfic estat grec, però finalment han fet un pas enrere tot i que reduiran considerablement la seva inversió. La nova situació econòmica ha fet que jugadors com Teodosic o Boroussis hagin firmat ja pel CSKA i Milà respectivament o d’altres com Papaloukas o Spanoulis no tinguin gens clar el seu futur.
D’altra banda, el Panathinaikos i els seus propietaris, els germans Giannakopoulos, després d’intentar vendre el club i no sortir-se’n, han decidit quedar-se al capdavant de l’equip, però amb una reducció notable del pressupost. Això suposarà la baixa d’un jugador com Fotsis que també va cap a Milà o la més que possible sortida de Sato o Nicholas.
Pel què fa a la resta del bàsquet grec és un autèntic desert amb pavellons pràcticament buits i clubs absolutament deficitaris i ruïnosos. D’aquesta manera el Marousis ha decidit renunciar a les eliminatòries de classificació per l’Eurolliga per la mala situació de les seves finances i el bàsquet grec només tindrà la participació dels dos clàssics en la principal competició europea. Lluny queden les èpoques victorioses de l’Aris de Salònica o del Paok.
No és lògic que mig país estigui patint directament el mal moment econòmic i el món del bàsquet ( o de l’esport que sigui) en quedi al marge. Tot plegat un important toc d’alerta per aquells grans clubs europeus que continuen al marge de la crisi econòmica, malgrat la situació d’alt risc dels seus estats. Potser ja ha arribat el moment de deixar de pagar aquestes quantitats astronòmiques en traspassos o sous, quantitats que gairebé mai són rendibles.

FC United, tornar a començar...

2011-07-06T15:12:00.002+02:00

No hi ha cap dubte que a les Illes Britàniques el futbol és diferent. La fidelitat i el seguiment que els britànics fan dels seus equips no és comparable amb la resta d’Europa. Per això no és estrany el cas del FC United. Un equip que per sobre de tot demostra que encara hi ha molta gent que intenta que el futbol no es converteixi en un simple negoci , com passa amb les franquícies nord-americanes de futbol americà, beisbol o bàsquet.
Quan el 1998 Rupert Murdoch va intentar comprar la majoria d’accions del Manchester United, els aficionats del United es van mobilitzar per evitar que el gran magnat dels mitjans de comunicació es quedés amb la propietat del club. Entre la pressió dels supporters i una resolució del Tribunal de la Competència anglès que impedia l’operació, es va poder evitar que un gran magnat nord-americà comprés el club.
El que ja no van poder evitar els seguidors del ManU és que el 2005 Malcolm Glazer comprés més del 70% de les accions del club. Tot i l’animadversió que la majoria d’aficionats van demostrar cap a Glazer i a la compra d’aquest, no es va poder aturar que el club de futbol més poderós del món passés a mans del multimilionari.
Glazer ja era el propietari de l’equip de futbol americà dels Tampa Bay Bucaneers, però comprant el United feia el salt a Europa per la porta gran i es compartia en un dels grans mecenes de l’esport mundial.
Aquesta adquisició va provocar que una bona quantitat de seguidors del Manchester United decidissin intentar tornar a les arrels populars de l’equip i van decidir fundar un club anomenat FC United.
Fundat el mateix 2005, el United va ascendir dues categories en els seus dos primers anys i en l’actualitat es troba al 7è nivell de la lliga anglesa, un equivalent a la Segona Regional estatal. Amb més de 3.000 accionistes ha aconseguit el suport d’una bona quantitat d’aficionats decepcionats amb el que està passant a la Premier League , on els valors del futbol anglès estan desapareixent entre els diners de multimilionaris d’arreu del món. Tot i jugar en categories molt baixes, el número d’aficionats que segueix l’equip, els anomenats Red Rebels, és molt superior al de la resta d’equips de la categoria i es conten per milers els seguidors que acostumen a anar a animar l’equip.
Fins el moment el FC United està composat per jugadors amateurs i té la intenció de construir el seu propi estadi , ja que a l’actualitat el comparteix amb altres clubs de Manchester. Aquest seria un pas important per algun dia poder veure els Red Rebels entre els grans equips d’Anglaterra. Tan de bo que algun dia ho pugem veure.

138 Segons

2011-06-27T19:50:00.003+02:00

Bones notícies. Per fi un documental sobre la figura de Josep Gironès.
La productora Evohé Films i el director Joan López Lloret han realitzat aquesta obra que repassa la més que interessant vida del Crack de Gràcia.
Estarem emetents a l'estrena del documental.

Ni un duro al feixisme, Di Canio al Swindon

2011-06-01T12:49:00.002+02:00

L’exjugador de futbol Paolo Di Canio ha fitxat com entrenador del Swindom Town.
Di Canio va ser un jugador d’àmplia trajectòria i va destacar especialment a la lliga italiana on va jugar en equips com la Juventus , el Milan i especialment la Lazio, equip del qual és seguidor i on va debutar com a professional. Di Canio no va tenir mai cap problema per explicar públicament la seva identificació amb el feixisme i especialment amb la figura de Mussolini. D’aquesta manera es va fer tristament famós quan després de marcar gols alçava el braç tal i com els feixistes fan, generant un corrent de simpatia entre els ultres feixistes italians, entre els quals els Irriducibili de la Lazio, aficionats que han destacat especialment per la seva vinculació amb l’extrema dreta italiana i que veien en Di Canio el seu ídol.
El Swindom és un equip històric de les lligues angleses, nascut el 1879, i que sempre s’ha mantigut en categories inferiors, però ha estat capaç de mantenir un públic fidel i orgullós del seu club. Aquest any ha quedat últim de la League 1 (un equivalent a la Segona B) i ha baixat a la League 2.
Per intentar estimular l’afició després d’aquest descens, la directiva ha fitxat una persona de pes com Di Canio per ser el nou entrenador. Di Canio té bona premsa a les Illes Britàniques després del seu pas com a jugador per equips com el West Ham o el Celtic on va deixar imatge de jugador carismàtic i valent.
Després d’anunciar-se el seu fitxatge, un dels patrocinadors del Swindom ha decidit acabar amb el contracte entre les dues parts, a l’entendre que no són compatibles amb la ideologia del nou entrenador del Swindom. Aquest patrocinador és GMB, un dels sindicats amb una tradició més llarga al Regne Unit que amb aquest gest fa un pas endavant a l’hora d’aïllar el feixisme i les persones que l’enalteixen.
Una gran diferència entre GMB i la UGT catalana, que encara no ha expulsat el regidor de la Plataforma per Catalunya a l’ajuntament de Manresa afiliat al sindicat.

Futbolistes Mercenaris , Maradona a Txetxènia

2011-05-21T19:29:00.001+02:00

Ja sabem que , en general , els jugadors de futbol són uns “pesseterus” . Vaja… bàsicament són professionals que es dediquen al futbol i que, com qualsevol altre treballador, es vol guanyar la vida el millor possible. Tot té un límit i hi ha casos flagrants on el futbolista es comporta com un simple mercenari a qui no li importa jugar per qualsevol causa o persona per tal d’aconseguir un bon grapat de bitllets. Que això ho facin futbolistes de segona categoria, que els hi costa guanyar un bon sou, podria ser comprensible. Que això ho facin exfutbolistes d’alt nivell que en la seva carrera esportiva han guanyat molts milions d’euros és una altra cosa.
El passat 12 de maig un grup de grans exfutbolistes com Maradona, Figo, Papin, Zamorano o Barthez es van reunir a Grozni per jugar un partit amistós contra una selecció d’exjugadors russos i polítics txetxens, per tal d’inaugurar el flamant nou estadi Akhmad Kadyrov.
Aquest partit estava organitzat per Ramzan Kadyrov: fill d’Akhmad i Primer Ministre de Txetxènia, amb el suport de Moscou i de Putin. Kadyrov és el líder dels kadyrovskis, un exèrcit privat que s’ha dedicat a torturar i a violar sistemàticament els drets humans de la dissidència txetxena.
Kadyrov és el propietari del Terek Grozni, el principal equip de futbol txetxè i que en l’actualitat té Ruud Gullit com a entrenador. Aprofitant el seu poder polític i econòmic a la regió, Kadyrov va decidir construir aquest nou estadi, al qual li ha posat el nom del seu pare, que va ser assassinat el 2004 per independentistes txetxens.
Ja durant el mes de març Kadyrov va organitzar un partit amistós contra exestrelles de futbol brasileres. Després d’aquest partit, el que va ser jugador del Sao Paulo i del PSG, Raí, va declarar que mai havia estat tan utilitzat en la seva vida com durant aquell partit i se’n va lamentar profundament. Raí es va comprometre a seguir més de prop el conflicte txetxè per tal de denunciar les possibles irregularitats o abusos dels drets civils.
De tot plegat resulta especialment lamentable el paper de Maradona, personatge que no dubte en erigir-se com a líder del poble i principal acusador de les injustícies socials a l’Amèrica llatina, però que alhora és capaç d’anar al Caucas i cobrar una bona quantitat de diners d’un mafiós sicari com Ramzan Kadyrov.

Els altres clubs de Barcelona (2): CE Europa

2011-05-09T19:24:00.003+02:00

Com bona part dels clubs històrics catalans, el Club Esportiu Europa neix a la primera dècada del segle XX, durant l'explosió de l'esport a Catalunya. Així el 1907 es fusionen dos clubs de la Vila de Gràcia: el Provençal i el Madrid. Aquests aprofiten la vacant que havia deixat un club federat anomenat Europa FC per poder-se federar i poder disputar competicions oficials. D'aquesta manera es funda el Club Deportiu Europa.
Ràpidament es converteix en un club de referència al Principat i el 1919 aconsegueix l'ascens a la màxima categoria del futbol català. Durant els anys 20 seran els anys de màxima esplandor de l'Europa, que rivalitza amb Barça i Espanyol com a millor equip català. La temporada 1922/1923 aconsegueix el Campionat de Catalunya, superant al Barça, durant els anys de màxima rivalitat entre les dues entitats.
Aquell títol li va permetre poder disputar la Copa del Rei, contra els millors equips de l'Estat. Després d'una campanya excepcional superant al Gijón i al Sevilla, l'Europa arriba a la final que jugarà contra l'Athletic de Bilbao a l'estadi de les Corts, estadi del FC Barcelona. Curiosament, els seguidors del Barça donen obertament suport a l'equip bilbaí, mostrant la rivalitat entre els dos clubs. Finalment l'Europa perd aquella final per 1-0 i es queda sense el títol.
Tot i aquella derrota, l'Europa continuà sent un dels equips punters i fins i tot va jugar partits internacionals a l'Uruguai, derrotant a un equip del nivell del Birmingham, o participant en una gira pels països Bàltics.
Però si una cosa destaca dintre de la història de l'Europa és el fet de ser un dels deu equips fundadors de la Primera Divisió Estatal. Durant tres temporades es mantindrà en aquella primera divisió, però l'any 1931 descendeix i ja no tornarà mai més a disputar partits de primera divisió.
El CE Europa es va veure directament afectat per la professionalització del món del futbol i en cap moment va poder competir amb equips molt és potents econòmica i socialment com el FC Barcelona, l'Athletic de Bilbao o el Reial Madrid.
A partir d'aquella època l'Europa entra amb problemes econòmics que gairebé acaben amb la seva desaparició. La temporada 1931/1932 es fusionen amb el Gràcia i funden el Catalunya, que aquella temporada disputa la segona divisió. El projecte no reixeix i l'Europa torna però amb problemes monetaris cada cop més profunds.
Durant més de trenta anys l'Europa sobreviu com pot i en diverses ocasions han de jugar exiliats lluny de Gràcia i majoritàriament a Tercera Divisió i a categories regionals.
No és fins la temporada 1962/1963 que torna a la Segona Divisió on s'hi manté fins la 1967/1968, on una reestructuració federativa els torna a baixar de categoria. A partir d'aquí tornen les males èpoques per un històric com l'Europa, que arriba a baixar fins a Regional Preferent. Arribant fins els nostres dies on és un equip consolidat a Tercera Divisió, malgrat que ha conseguit alguns ascensos de breu durada a la Segona Divisió B.
Els darrers grans triomfs de l'Europa van ser les Copa Catalunya de l'any 1997 i la de l'any 1998, títols que van servir per tornar a revifar el sentiment escapulat a la Vila de Gràcia, on el pas dels anys ha fet que la identificació amb el club, malgrat encara ser forta, s'hagi anat diluint.

Bòsnia, això no rutlla

2011-04-30T16:27:00.002+02:00

A principis d'aquest mes d'abril la UEFA i la FIFA han decidit expulsar la Federació de Futbol Bòsnia i Hercegovina de totes les competicions internacionals. Això significa que ni la selecció nacional podrà disputar partits internacionals oficials, ni els clubs d'aquesta Federació podran participar en les competicions europees.
Aquest fet es produeix després dels enfrontaments constants entre els membres musulmans, serbis i croats i no la incapacitat d'arribar a un acord per tenir una direcció única de la federació. Fins el moment, les tres ètnies es repartien rotatòrialment la presidència, cosa que els organismes internacionals havien permès amb data màxima de l'1 d'abril del 2011.
Tot i els intents de la majoria musulmana de superar aquesta situació i permetre que el president de la Federació fos el membre més votat, les minories sèrbia i croata es van aliar perquè això no fos així i no pugés tirar endavant la restructuració.
Aquesta organització de la Federació de Futbol és hereva dels Acords de Dayton que el 1995 van acabar amb la guerra de Bòsnia. Aquests Acords avalaven la partició de Bòsnia-Herzegobina en una Federació bòsnia-croata i la creació de la República Srpska, de majoria sèrbia.
Aquests acords van aconseguir fer de pedaç i aturar la guerra, però sembla clar que no han resolt el problema interètnic a Bòsnia. La dificultat que tenen les tres comunitats a interactuar entre elles i la divisió excessiva de la societat i l'admnistració, fa que 15 anys després el record de la guerra encara sigui molt present.
La Federació de Futbol n'ha estat un exemple clar.
De moment ens quedarem sense poder veure jugar la selecció de Bòsnia, amb jugadors de la qualitat de Dzeko o Ibisevic. Però això és el de menys...

Hongria - URSS 1956 , violència a la piscina

2011-04-04T12:12:00.004+02:00

El waterpolo és un esport de molt contacte físic. Un esport on els esforços dels jugadors a dintre l'aigua fa que sovint es produeixin tensions entre els equips contrincants, i on no és estrany veure's enfrontaments entre waterpolistes. Però si hi ha un partit de waterpolo en el que la violència va ser el principal ingredient, aquest és l'Hongria - URSS de les olímpiades de Melbourne 1956.
El 1956 es produeix un moviment sociopolític a Hongria que acaba amb una insurrecció popular, finalment esclafada pels tancs soviètics.
Farts de l'excessiva intervenció política del règim soviètic a la vida hongaresa, arrel d'una manifestació estudiantil a Budapest, es va produir un moviment popular espontani que va desembocar en un revolta on bàsicament es demanava més llibertat. Aquest fet va acabar amb el derrocament del règim prosoviètic i amb la formació d'un govern reformista amb Imre Nagy al capdavant.
Pocs dies després de la revolta, milers de soldats soviètics van entrar a Hongria i van esclafar el moviment revolucionari i el seu govern. La repressió que es va dur a terme durant aquells dies no va tenir pietat i es van produir centenars de morts i milers de detinguts.
Així doncs, els Jocs Olímpics de Melbourne s'iniciaven a finals de novembre sota la influència dels fets esdevinguts a Hongria. En protesta pels incidents ocurreguts: Espanya, Holanda i Suïssa es van retirar de la competició.
Però l'incident més destacat referent a aquella revolta es va produir durant les semifinals de waterpolo, quan l'URSS i Hongria es van enfrontar per disputar-se el pas a la final. Els hongaresos ja es van proclamar campions durant els Jocs Olímpics de Helsinki 1952.
Durant l'estage de preparació d'aquelles olimpíades, els jugadors hongaresos es van assebentar dels esdeveniments succeïts a la capital del seu país. Tot i així, l'aïllament al qual estaven sotmesos va fer que no tinguessin una informació real sobre el que estava passant i no va ser fins que van arribar a Austràlia que van tenir una idea real sobre el que havia ocurregut.
En un ambient caldejat es va produir la semifinal entre aquests dos equips. Tot i que el partit va ser molt dur des d'un inici, el nivell molt superior dels hongaresos, que en tot moment van tenir els suport del públic, els va fer col·locar en un 4-0 a favor. Els jugadors soviètics van acabar desquiciats i amb un nivell de violència inèdit en una competició com els Jocs Olímpics. Diversos jugadors hongaresos van acabar sagnant a la piscina, com l'estrella Zador ( el jugador de la fotografia ), i el partit va haver de ser suspès abans d'hora per por a que els incidents no anessin a pitjor, ja que els ànims del públic i dels jugadors estaven molt encesos.
Finalment els hongaresos es van proclamar guanyadors d'aquells Jocs i diversos jugadors i membres del comitè olímpic hongarès van demanar asil polític a Austràlia per por a les repressàlies quan tornessin al seu país.

Els Altres Clubs de Barcelona (1) : CD JÚPITER

2011-03-23T22:10:00.005+01:00

A principis del segle XX, el 1909, al barri del Poble Nou en uns moments de màxima ebullició obrera, naixia el CE Júpiter. Fundat per uns germans britànics que van saber aglutinar un nucli important de gent per poder tirar endavant el projecte.
El nom del club és degut a que Júpiter era el nom d'un globus guanyador en un concurs que es va celebrar a la platja de la Marbella durant aquelles dates.
Ràpidament el Júpiter es converteix en un estandart d'un barri que es veia molts cops envoltat d'una conflictivitat social derivada dels problemes laborals que es produien a les fàbriques de la zona.
Els èxits esportius no van tardar a arribar i fins i tot va aconseguir el campionat d'Espanya B l'any 1925. Aquesta triomf va suposar que el FC Barcelona el convidés a jugar un partit amistós a l'estadi de Les Corts, en el partit que serà recordat per la memorable esbroncada que el públic d'aquell partit va dedicar a l'himne espanyol, fet que va provocar la clausura d'aquell mític estadi.
Aquest no és l'únic moment en el que el Júpiter es va veure envoltat per la polèmica política, ja que el 1924 el règim de Primo de Rivera li va prohibir l'escut del club al considerar que tenia connotacions independentistes i era massa similar a la bandera estelada, que durant aquells anys havia popularitzant Estat Català, la formació que liderava Francesc Macià.
No va ser fins a la II República que el club recuperà el seu autèntic escut, i durant aquells primer anys de República Francesc Macià assistí a un partit del CE júpiter per rebre un escut original d'homenatge.
Un cop finalitzada la Guerra Civil el Júpiter va tornar a tenir problemes amb les autoritats polítiques, que van tornar a prohibir l'escut i van obligar el canvi de nom del club pel de Club Deportivo Hércules, ja que era una entitat que el règim franquista considerava que estava estretament vinculada amb els republicans i que era de caire independentista.
Tot i que el nom del club es va recuperar el 1940, l'escut no va ser oficial altre cop fins el 1989.
A finals de la dècada dels 40 el Júpiter canvia de barri i deixa el Poble Nou per anar a la Verneda, on també tindrà una gran acollida continuarà amb una gran popularitat.
El darrer gran any del CE jupiter és la temporada 1987/1988 que va jugar en la Segona Divisió B. Actualment milita a Primera Territorial i està passant uns moments durs per un club amb la seva història.

77 anys després, Palestina torna a casa

2011-03-14T21:29:00.003+01:00

Mai l'eliminació d'un equip durant un partit de classificació per un gran esdeveniment havia tingut un sabor de boca tan dolç com li va passar a Palestina el passat 9 de març.
L'eliminació de la selecció Palestina en mans de Tailàndia durant la fase de classificació del grup asiàtic dels Jocs Olímpics de Londres 2012 era el primer partit oficial de futbol que es jugava a Palestina desde 1934, cosa que va significar un esdeveniment sense precedents per a la gent de Cisjordània, que veia per fi disputar uin partit oficial de la seva selecció. Fins el moment, quan Palestina jugava partits oficials ho feia a altres països de l'entorn com Jordània, i només jugava partits amistosos en territori propi.
Davant més de 16.000 espectadors, la selecció palestina va aconseguir guanyar el partit contra Tailàndia per 1 a 0 i forçar el llançament de penaltis, on van caure derrotats per la selecció del sud-est asiàtic.
Malgrat tot, els dirigents esportius i els aficionats estaven contents ja que aquesta normalitat la veien com un pas més cap a la independència, tal i com deia Jibril Rajoud, president de la federació palestina de futbol. En aquests moments Palestina ocupa el número 178 del ranking FIFA, cosa que no ha d'estranyar si tenim en compte les dificultats que han de patir diàriament els habitants d'aquest malmès país i en conseqüència els problemes que tenen els futbolistes per poder practicar l'esport que els hi agrada. Un exemple evident d'això és la mort de tres jugadors de la selecció Palestina de futbol durant un atac de l'exèrcit d'Israel a la Franja de Gaza el 2009.
Aquest partit internacional coincideix amb el temps amb la inauguració de la Lliga femenina de Futbol a Onze a Palestina, un altre torneig que ha d'ajudar a vertebrar un país on tants anys de conflicte i ocupació israeliana fan que petits esdeveniments com aquests, passin a ser grans episodis que ajuden a superar la dura quotidianitat diària.

Spain is different

2011-02-20T21:51:00.004+01:00

Un cop més s'ha demostrat: Espanya és diferent. Tot i l'aparent modernització de l'Estat durant aquests darrers anys, tot i l'eclosió de l'esport espanyol amb triomfs en disciplines esportives on fa pocs anys era impensable, el cas Contador ha demostrat que a Espanya encara hi continua latent un nacionalisme ranci i ultradefensiu que veu en l'esport una de les seves màximes expressions.
Durant els darrers anys l'esport europeu i mundial ha lluitat sense treva contra el dopatge, especialment en el món del ciclisme, on les organitzacions internacionals no han tingut cap tipus de consideració vers estrelles d'aquest esport com Pantani, Landis o l'espanyol Valverde.
En aquest context, la Federació Espanyol de Ciclisme ha absolt Alberto Contador del positiu per clenbuterol que va donar en una etapa del Tour de França 2011.
No sé si Contador és culpable o no, el que sí que sé és que Contador ha estat indultat perquè és qui és i no per l'excusa bastant increïble del bistec dopat. La darrera perla del ciclisme espanyol no podia ser apartada de les principals curses ciclistes del 2011 i això se'n van encarregar de recordar tant el PP com el PSOE, o el que és el mateix, els principals líders d'aquests partits : Rajoy i Zapatero.
De forma desacomplexada els dos partits majoritaris espanyols han demostrat que amb els símbols de l'Estat no s'hi juga i, es vulgui o no, Alberto Contador és un símbol del nacionalisme espanyol.
Ara haurem d'esperar el que diu l'Unió Ciclista Internacional, que de moment ha quedat estorada de la reacció dels polítics espanyols, tot i que a poca gent estranya l'actitud dels polítics espanyols, ja que en paraules de Pat McQuaid, president de l'UCI, : " Venint d'Espanya, no em sorprèn res ".
I després es queixen de com els veuen a la resta del món...

Xenofòbia Lingüística , el cas Raül Agné

2011-02-14T14:37:00.003+01:00

Com deia Schuster : " No hase falta desir nada más "

Correr - Jean Echenoz

2011-02-05T18:35:00.002+01:00

La literatura universal ha vist com un gènere habitual el dels esportistes d'èlit que un dia toquen el cel amb els dits i el dia següent acaben vivint a l'infern.
Echenoz narra de forma precisa , senzilla i trapidant la vida de Zatopek, un dels grans mites de la mitja i llarga distància de l'atletisme mundial.
Aquesta narració a través de la vida de Zatopek , ens mostra la història de Txecoslovàquia durant uns quaranta anys, des de l'annexió de Txecoslovàquia al III Reich, a la fi de la Segona Guerra Mundial i l'arribada dels comunistes, passant per l'obertura ideològica i política que va acabar amb la Primavera de Praga i el posterior restabliment de la línia més dura del comunisme oficial.
Zatopek viu tots aquests esdeveniments amb primera persona. Durant els moments àlgids de l'atleta la dictadura comunista l'utilitza com a propaganda del règim i aconsegueix arribar a uns índexs de popularitat mai vist en aquell país eslau. Amb les reformes polítiques de Dubcek , Zatopek aprofita la seva popularitat per mullar-se a favor de l'obertura del país, això li acabarà passant factura, perquè quan es restableix la versió més dura del règim Zatopek és cessat de tots els seus càrregs i és degradat a una mina d'urani i posteriorment a treballar d'escombriaire. Finalment la retractació de Zatopek el rehabilita mínimament dins de la burocràcia txecoslovaca.
Tot això, junt amb l'èpica de les curses de Zatopek i el seu estil curiós de córrer , fan d'aquesta novel·la un llibre imprescindible per tots aquells que entenem que l'esport és alguna cosa més que un pur divertimento.

Li-Ning

2010-12-19T17:41:00.002+01:00

Darrerament hem pogut veure com l'empresa Li-Ning ha entrat al mercat estatal en l'equipació d'equips professionals de futbol o bàsquet. El Celta, el Joventut de Badalona , el Caja Laboral , el Málaga o l'Espanyol en són exemple.
Acostumats a que l'equipament de clubs sigui d'empreses occidentals com Nike, Adidas o Umbro, sorprèn l'entrada d'una marca xinesa en aquest sector.
Li-Ning és un exgimnasta xinès que va guanyar 6 medalles , tres de les quals d'or, durant els jocs olímpics de Los Angeles 1984. La seva trajectòria va fer que fos considerat un dels millors esportistes xinesos de tot el temps, cosa que el va portar a ser l'encarregat d'encendre el pebeter olímpic en els Jocs de Beijing 2008.
Dos anys després de la seva retirada, l'any 1988, Li-Ning funda l'empresa, que poc temps després es converteix en una de les més importants del sector, aconseguint increments en els guanys any rere any.
En l'actualitat Li-Ning és la primera marca d'Àsia i està intentant fer-se un forat a Europa. Ha adquirit l'explotació de la marca italiana Lotto durant 20 anys i les seves perspectives de creixement continuen sent molt altes. El patrocini de jugadors de bàsquet com Shaquill O'Neal o José Manuel Calderón o ateletes com Elena Isinbayeva fan que s'obri mercat amb força als EUA i a Europa. Les més de 8000 botigues que té obertes arreu del món són una bona demostració del potencial que tenen.
A més, seguint l'exemple de l'economia xinesa, també ha apostat pel mercat africà i per fer el patrocini tècnic de diversos equips, tan en clubs com en seleccions nacionals.
Tot això només confirma el creixement del nou imperi polític i econòmic mundial de la Xina. Un exemple més del canvi d'epicentre mundial durant els propers anys?

Qui perd els orígens...

2010-12-15T13:17:00.004+01:00

Sóc del Barça. Fill de Barcelona, he mamat Barça des de que tinc consciència. Tot i no ser soci, des de la temporada 1982/1983 he tingut la sort d'anar a l'estadi regularment i em puc considerar un privilegiat a l'hora d'haver vist magnífiques i màgiques nits a l'estadi.
Per mi el Barça és una forma de veure la vida, a way of life. Per això no puc entendre el Barça sense entendre la seva història i les seves arrels. Sense voler profunditzar, per tots és sabut que el FC Barcelona ha patit directament les conseqüències de dues dictadures espanyoles, que van tenir un tracte discrminatori amb el nostre club. Això, enlloc de fer-li mal, va servir per engrandir la llegenda d'aquest club, que passats els anys ha conservat una aureola de club diferent; respectuós amb la diferència i orgullós dels valors democràtics.
Per molts culés el Barça és això i molt més. Una forma d'entendre la societat i el país i una manera de sentir-nos orgullosos de l'entitat més universal i potent de Catalunya.
Fins ara per mi era un motiu d'orgull que la samarreta del Barça no portés la publicitat de cap marca comercial. Però, tot i que em costi acceptar-ho , puc arribar a entendre que es posi publicitat a l'equipació del primer equip.
El que em sembla una irresponsabilitat i una falta de coherència amb la història de l'equip, és que la samarreta porti la publicitat d'una entitat directament dirigida per una monarquia absoluta que dirigeix sota els seus únics criteris i voluntats , un país com Qatar. Oblidant ràpidament tots els inconvenients pels quals el Barça ha hagut de passar al llarg de la seva vida.
No m'agradaven els tractes del Barça amb l'Uzbekistan , ni la possibilitat que es posés la publicitat de Beijing. I tampoc em pot agradar el camí que ha pres la nova directiva amb la publicitat de Qatar Fundation.
Si tenen la vergonya d'acceptar els diners d'una dictadura, com a mínim que no ens vulguin enganyar amb arguments ambigus i poc clars.
Aquest cop hem perdut una mica més la nostra identitat... A veure fins on arribem.

Zulu's Warriors

2010-12-12T21:24:00.006+01:00

Un parell de setmanes endarrere , durant un partit de la Carling cup entre el Birmingham City i l'Aston Villa , es van produir greus incidents entre les aficions dels dos equips.

Tot i que Birmingham no tingui la fama de ser una de les ciutats amb més violència futbolera , en comparació amb aficions com la del Manchester United , West Ham , Chelsea o Millwall , al final dels anys setanta va tenir un fenomen únic dintre les firms britàniques que irrompien amb violència en els camps de futbol durant aquells anys.

L'aparició dels Zulu's Warriors en les grades del Saint Andrew Stadium , estadi del Birmingham City , va significar el primer grup de hooligans els membres dels quals eren originaris de diferents ètnies. Aquest fet era sorprenent , tenint en compte que dintre del hooliganisme britànic el racisme i la xenofòbia tenien una presència més que arrelada i molts cops les víctimes de les firms eren gent d'origen africà o asiàtic.

El creixement dels Zulu's va fer que ràpidament fossin una de les bandes més temudes a Anglaterra, ja que per allà on passaven i sota el crit de " Zulu , Zulu " deixaven la seva petjada. Però sense cap mena de dubte els enfrontaments més coneguts van ser contra els seus màxims rivals , els seguidors de l'Aston Villa, el màxim rival ciutadà.

Petrovic /Divac

2010-10-05T15:36:00.006+02:00

Drazen Petrovic i Vlade Divac formen part de la millor generació de bàsquet iugoslau de la història i d'una de les millors generacions de jugadors europeus de tots els temps.

Drazen Petrovic va néixer a Sibenik ,a la costa dàlmata , i va jugar gran part de la seva joventut al Cibona de Zagreb, equip amb qui va arribar a guanyar la Copa d'Europa, abans de fitxar pel Reial Madrid.

Vlade Divac va jugar els seus millors anys europeus al Partizan de Belgrad, amb qui no va poder guanyar massa títols perquè va haver de competir contra els potents equips croats del Cibona, primer, i després del Jugoplastika de Split.

Quan van abandonar Europa, tots dos jugadors van formar part dels primers europeus que van aconseguir tenir un protagonisme destacat a la NBA, juntament amb d'altres com Kukoc, Radja, Sabonis o Marchulenis.

Petrovic era croat i Divac serbi. I als dos els unia una gran amistat que van forjar durant les seves participacions amb la selecció iugoslava de bàsquet, amb qui van conquerir una Eurocopa l'any 1989 i un Mundial el 1990 a l'Argentina.

Però amb l'inici de la guerra dels Balcans el 1991, Petrovic i Divac van tallar la relació i no es van dirigir més la paraula. L'enfrontament entre serbis , croats i bosnis va ser la fi de múltiples relacions entre persones que anteriorment havien conviscut sense problemes i que fins i tot havien mantingut una profunda amistat. El cas de Divac i Petrovic només és un petit exemple.

La mort prematura de Petrovic en un accident de cotxe l'any 1993, va fer que aquestes dues estrelles de bàsquet mai més poguessin fer les paus i reconduir allò que una guerra havia trencat.

El canal esportiu ESPN estrenarà aquest 12 d'octubre el documental "Once brothers " on Vlade Divac explica el perquè de la fi d'una relació d'amistat. Valdrà la pena estar-hi atents.

Saarland

2010-10-01T16:40:00.003+02:00

En l'actualitat Saarland és un dels lands més petits que formen part d'Alemanya. La seva proximitat amb França ha fet que hagi patit directament les hostilitats de les dues principals potències continentals. Aquesta conflictivitat es va veure incrementada durant el segle XX , especialment afectada per les dues guerres mundials.

Després de la Primera Guerra Mundial, i degut a les resolucions del tractat de Versalles , Saarland va passar a ser una zona sota control de la Societat de Nacions, però en realitat administrada per França. Això va provocar un cert rebuig de la població saar, que era molt m,és propera a la història i a la idiosincràsia alemanya. Tot i això, molts alemanys que a partir de 933 van ser perseguits pel nou règim nacionalsocialista, van veure en Saarland una possible escapatòria les polítiques discriminatòries de Hitler.

Malgrat tot el 1935 els saars van decidir en referèndum i per àmplia majoria tornar a formar part d'Alemanya. Pocs anys després començava la Segona Guerra Mundial i un cop finalitzada aquesta Saarland va tornar a ser part de les negociacions postguerra entre les grans potències mundials.

Saarland va passar a ser part d'un territori autònom sota administració francesa. Finalment el 1956 i després d'un segon referèndum, la majoria de la població va decidir tornar a integrar-se a Alemanya.

Durant el curt període que va ser un territori autònom, es va crear el comitè olímpic saar i diverses federacions esportives van ser acceptades per les principals institucions esportives internacionals. Això va permetre que Saarland participés en el partits de qualificació del Mundial 1954 de Suïssa, amb uns resultats més que acceptables i només sent derrotada, curiosament , per la República Federal d'Alemanya.

Pel que fa a les Olimpíades, Saarland va participar en els Jocs Olímpics de 1952 a Helsinki. L'únic resultat destacat va ser una novena plaça en canoa. Durant la desfilada inaugural d'aquells jocs Saarland va sortir seguint la RFA, degut a la coincidència entre els noms de Saarland i el nom en finès d'Alemanya ( Sarksa ).

Els Jocs Olímpics de 1956 Saarland va participar integrada a l'equip unificat alemany, amb atletes de la RFA i de la RDA.

Finalment el 1957 es va dissoldre el Comitè Olímpic de Saar.

Saarland passarà a la història esportiva com una de les experiències més curioses en la història dels Jocs Olímpics moderns.

Democràcia corinthiana

2009-06-13T18:19:00.001+02:00

El Corinthians és un dels equips de futbol més importants del Brasil. Procedent de la ciutat de Sao Paulo i d’origen obrer, ha estat un dels clubs amb més ascendència entre els seguidors al futbol brasiler. Per les seves files hi han passat jugadors com Roberto Rivelino, Dunga, Rivaldo o, sobretot, Sócrates. Sócrates, amb permís de Zico, va ser el més gran futbolista brasiler de la dècada dels vuitanta i va protagonitzar una de les experiències més curioses i alhora excitants de la política en el món de l’esport.

Des de l’any 1964 fins el 1985, Brasil va ser dominat per una dictadura militar. Durant uns anys terriblement conflictius a tot llatinoamèrica, Brasil no en va restar al marge i va viure una dictadura cruel. Una dictadura que es va aprofitar el futbol per adormir consciències i tenir la població distreta.

Els darrers anys d’aquesta dictadura, quan la pressió popular començava a perdre la por i a oposar-se obertament contra el règim militar, els jugadors del Corinthians i la seva directiva van iniciar el que es va anomenar Democràcia Corinthiana.

L’any 1981, amb l’arribada d’Atilson Monteiro Alves com a Director de Futbol del Corinthians es va decidir canviar els plantejaments de l’estructura de l’equip. D’acord amb els jugadors, liderats per Sócrates, Monteiro Alves va decidir que a partir d’aquell moment totes les decisions es prendrien de forma assembleària. D’aquesta manera si s’havia de fitxar un jugador ho decidiria tota la plantilla, els tipus d’entrenament ho decidirien entre tots, etc.

Aquest plantejament va portar bons resultats i el Corinthians es proclamar campió de la lliga paulista durant els anys 1982 i 1983.

Durant aquells anys la implicació de la plantilla en la política brasilera va ser un dels elements centrals del club. Així, en una època on cap equip del Brasil portava propaganda a la samarreta, ells van decidir posar-se lemes polítics per demanar la implicació de la població en els canvis que es començaven a produir al Brasil ( demanat el vot o demanat eleccions directes).

Evidentment la intel·lectualitat brasilera i els sectors opositors al règim militar van veure amb molts bons ulls la implicació en política d’aquells esportistes, en uns moments d’especial dificultat i de confusió.

Malauradament l’experiència assembleària del Corinthians va acabar de mala manera, quan durant les eleccions al club de l’any 1985 van ser expulsats, acusats de frau.

Tot i així, és una demostració que, per l’element emmirallador que tenen davant de la societat, els esportistes poden implicar-se decididament en les demandes polítiques d’una societat.

El Derbi Etern de Belgrad

2009-05-28T13:57:00.002+02:00

Un any més, el Partizan de Belgrad s’ha proclamat campió de la Supelliga sèrbia. Tot i que el principal equip de futbol de Sèrbia és considerat l’Estrella Roja de Belgrad, que encara viu de rendes de l’èxit europeu de l’any 1991, el Partizan ha guanyat per segon any consecutiu la lliga del seu país. En els darrers temps la mala administració de l’Estrella Roja i el poc encert en les decisions esportives, han fet que el Partizan domini la situació davant del seu etern rival.
La rivalitat entre aquests dos clubs fundats el 1945, que a més del futbol també es trasllada al món del bàsquet, és d’arrel política. La creació d’aquests dos equips té connotacions diferents. D’una banda, el Partizan , com és obvi pel seu nom, va ser fundat com a homenatge als lluitadors antifeixistes que durant la segona guerra mundial es van enfrontar a nazis alemanys i croats a la zona dels Balcans. D’altra banda, l’Estrella Roja, tot i el seu nom, va ser fundat pels sectors anticomunistes i més nacionalistes de la comunitat sèrbia.
Amb el temps, el Partizan va ser l’equip més representatiu del règim de Tito, mentres que l’Estrella Roja, malgrat la presència a la directiva dalts dirigents iugoslaus, va passar a ser l’equip de l’oposició. L’Estrella Roja va aglutinar el nacionalisme serbi més radical anticomunista i contrari a la resta de nacionalitats iugoslaves. Això va suposar que durant les darreres guerres als Balcans, els ultres d’aquest equip, entre ells el famós Zeljko Raznatovic “ Arkan “, van participar activament en les milícies txètniks tan a Croàcia, com a Bòsnia. Aquestes milícies van ser responsables de la mort de milers de civils de manera incontrolada.
Durant els anys de vida de Iugoslàvia, els principals rivals dels equips de Belgrad, eran els croats del Hadjuk Split i sobretot el Dinamo de Zagreb.
Un cop es produeix la partició de Iugoslàvia, el Partizan i l’Estrella Roja passen a rivalitzar al màxim, mostrant com encara són presents les enemistats de l’antic règim. Els “gitanos” de l’Estrella Roja, tal i com són anomenats pels seguidors del Partizan, contra els enterramorts del Partizan, tal i com són anomenats pels seguidors de l’Estrella Roja, en l’anomenat Derbi Etern de Belgrad.
Darrerament aquest derbi ha estat marcat per la violència a la graderia, cosa que fa que la ciutat estigui en estat d'alerta quan juguen aquests dos clubs.

A Espanya es censura

2009-05-15T12:14:00.004+02:00

Un cop més s’ha fet palès que pels nacionalistes espanyols el rei, la bandera i l’himne són intocables.
Durant la retransmissió de la Final de la Copa del Rei 2009 vem poder constatar com és la democràcia a l’Estat espanyol quan es tracten temes cabdals per la continuïtat de l’Estat.
Va ser antològica la censura que va mostrar RTVE durant la interpretació de l’himne espanyol i de la sonora xiulada que majoritàriament el públic del Bilbao i del Barça a l’himne i al Rei dels espanyols. Com que en aquest cas no ho podien amagar, van decidir no emetre-ho. Sense tenir en comte que avui en dia, un acte en el qual hi van assistir més de 60.000 persones i que va ser transmès per més ràdios i televisions, era molt difícil d’amagar el què hi passa.
D’una banda, l’omissió del moment en el què el públic que hi havia a l’Estadi de Mestalla va mostrar la seva opinió sobre el Rei i sobre l’himne espanyol, que no va ser transmesa en directe. A la televisió pública de quin país no s’emet l’himne nacional i l’entrada del cap d’estat en un dels esdeveniments esportius més importants de l’any? Que no ens vulguin fer creure que va ser un error humà...
D’altra banda, l’emissió ridícula que es va fer posteriorment en diferit d’aquell moment. Manipulació del volum de l’himne, i manipulació en les imatges. Un augment exagerat del so i la mostra de l’únic espectador que hi havia al Camp que es va emocionar sentint la Marxa Reial. Curiosament un seguidor de l’Athletic que era de la Penya del Bierzo.
La posterior destitució del cap d’esports de RTVE sembla ridícula. Algú s’empassa que la decisió de no emetre aquelles imatges van ser d’aquell pobre cap de turc?
En fi, si això ho hagués fet Hugo Chávez, m’hagués agradat veure la reacció dels democràtics mitjans de comunicació espanyols.

Selecció Catalana de Curses de Muntanya

2009-04-30T12:26:00.003+02:00

S’acaba de publicar, a diversos mitjans de comunicació, un manifest dels corredors de la selecció catalana de curses de muntanya i de diversa gent vinculada a l’excursionisme, en suport a les seleccions catalanes i en contra de la política de la nova Federació Catalana d’Entitats Excursionistes que renuncia a participar als campionats del món representant Catalunya, claudicant davant les amenaces de la Federació Espanyola d'Esports de Muntanya i Escalada.
Una de les seleccions catalanes amb més èxit a nivell internacional ha estat la de curses de muntanya, que ha estat campiona del món per equips i a nivell individual, i ara veu com, per la incompetència dels seus dirigents i per l’agressivitat dels dirigents espanyols, no podrà tornar a participar oficialment.
Per un cop, els esportistes d’aquest país prenen la davantera per mostrar clarament les seves preferències i exigeixen una rectificació immediata a la Federació catalana davant d’un canvi que ha vingut imposat per les cúpules de les federacions espanyoles i catalanes i que no es pot justificar de cap manera. ( http://multimedia.avui.cat/pdf/09/0429/090429diari053.pdf )

Chelsea FC

2009-04-23T13:01:00.004+02:00

Londres és la ciutat més futbolera d’Europa. La gran quantitat de clubs de futbol que hi ha, fa que gairebé cada barri tingui el seu equip i una quantitat important de seguidors fidels. El Chelsea és un dels equips més mítics i populars de la ciutat.
Chelsea és un dels barris més benestants i de moda de Londres, on hi bona part de la burgesia londinenca i on el nivell de vida és més elevat. Per tant, el Chelsea FC és, juntament amb el Fulham, un dels equips més pijos d’Anglaterra i que sovint ha tingut els seguidors més esnobs de la ciutat londinenca.
Tot i que els supporters d’aquest equip provenen dels entorns adinerats de la capital anglesa, històricament el Chelsea és un equip perdedor que no ha pogut guanyar masses títols des de la seva fundació el 1905. De fet, l’única lliga que va guanyar durant el segle XX va ser l’any 1955. Posteriorment es considera una de les èpoques més brillants del club, ja que durant els anys 60’s el Chelsea realitza un joc diferent i espectacular, encara que massa irregular per a poder aconseguir títols de prestigi. Tot i així, la coincidència entre aquells bons anys de futbol, amb uns anys en què el barri estava en plena bullició cultural a l’entorn de la cultura pop, va fer que el club augmentés en prestigi i glamour.
A partir dels anys 70’s i 80’s el club pateix una davallada esportiva, econòmica i social que acabarà amb el descens de l’equip diversos cops durant aquelles dues dècades i en l’augment de la violència a l’entorn del club amb els famosos Chelsea Headhunters, hooligans vinculats a l’extremadreta i que van ser dels més temuts de la Gran Bretanya.
El ressorgiment del club és durant els anys 90, quan el Chelsea torna a primera fila del futbol anglès a l’entorn de fitxatges de prestigi com Vialli, Hugues, Gullit o Zola.
A inicis del 2000, amb l’arribada de Ranieri com entrenador i de jugadors com Hasselbank, el Chelsea es perpetua com un dels grans d’Anglaterra. Però no és fins que el magnat rus Abramovitx compra el club i amb el portuguès Mourinho com a entrenador, que el club esdevé el referent anglès amb la victòria durant dos anys consecutius, i per primer cop a la seva història, de la Premier league.
Durant aquests darrers anys el club ha triomfat a la lliga anglesa, però encara no ha fet mai l’assalt definitiu al màxim títol europeu, on l’any passat va perdre la final contra el Manchester United. Esperem que aquest any tampoc sigui el del Chelsea a la Champions.

Iran 2 - EUA 1

2009-04-09T13:33:00.002+02:00

L’arribada de Barack Obama al capdavant de l’administració nord-americana ha suposat certs canvis en el comportament de les relacions internacionals dels EUA. Un dels casos que ha cridat més l’atenció és l’intent de rebaixar la tensió amb l’Iran d’Ahmadineyad, per tal d’intentar apropar postures amb un país que des de la revolució de 1979 ha tingut relacions nul·les amb els EUA. Aquella revolució va significar l’enderrocament d’un dels grans protegits del govern nord-americà, el Xa Mohammad Reza Pahlavi, i l’arribada d’un nou règim que acabaria desembocant en la República Islàmica de l’Iran.
Arran d’aquests tímids acostaments, els EUA ha invitat a dos dels equips de futbol més populars del país asiàtic a jugar un partit de futbol en terres nord-americanes. Aquest partit serà entre el Persepolis FC, un dels equips de futbol amb més suport a tot l’Àsia, i un dels seus màxims rivals: l’Esteghlal.

El futbol és un esport molt popular a l’Iran, cosa que contrasta amb els Estats Units, on tot i els intents de popularitzar-lo no acaba d’arrancar com a esport de masses. Això suposa que no estranyés a ningú la victòria dels iranians per 2 a 1 davant dels nord-americans en el mundial de França del 1998.
Aquella ha estat la victòria esportiva més celebrada en aquell país asiàtic, que, a més, va aconseguir la seva primera victòria en un mundial en aquell partit i contra el màxim rival, juntament amb l’Irak. La manca de relacions i el boicot polític i econòmic entre aquests dos grans estats va fer que aquell matx de futbol, que pertanyia a la lligueta inicial del Mundial, fos molt més que un esdeveniment esportiu. Tot i la pressió extraesportiva, el comportament dels jugadors, que van sortir junts al camp de futbol, i de les aficions dels dos equips va ser excel·lent, i els pocs enfrontaments que va haver-hi van ser entre aficionats iranians, molts dels quals residents a l’exili i enfrontats per temes polítics. Aquell encontre va suposar una petita i molt transitòria rebaixa de la tensió entre els dos estats, dirigits en aquells moments per Bill Clinton i Muhamad Khatami, dos polítics més moderats que els que els van succeir.
Un cop finalitzat la participació iraniana al Mundial l’arribada de la selecció iraniana a Teheran va ser apoteòsica, ja que milers de seguidors van anar a rebre els jugadors com autèntics herois que havien estat capaços de derrotar els malèfics Estats Units.
Més de deu anys després, sembla que el futbol pot ser utilitzat per apropar els dos estats.

FEEC

2009-03-30T09:07:00.003+02:00

Malauradament les seleccions catalanes han fet un pas més cap enrere. Aquest cop li ha tocat a les selecció catalana de curses de muntanya, una de les seleccions que fins el moment havia estat més llorejada i havia esdevingut un referent nacional i internacional.
Sembla que les pressions de la Federació espanyola cap a la Federació Internacional, junt amb la connivència d’un grup de catalans amb el poder central, han provocat l’estocada de mort a aquesta selecció.
El darrer capítol d’aquesta història s’ha produït amb la victòria del sector unionista a les eleccions a la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya ( FEEC ). A base de males arts i de clientelisme polític, la candidatura “ Entitat i País “ ha guanyat les eleccions, cosa que significa la mort de la selecció nacional i la submissió definitiva a la Federació espanyola.
En fi, un pas més enrere per aconseguir la plena oficialitat de les nostres seleccions....
(http://camcsc.blogspot.com/)

El Factor Humà

2009-03-26T13:49:00.001+01:00

El Factor Humà és un retrat de deu anys claus de la política sud-africana, els anys que van des del 1985 fins a 1995. Durant aquest període Sud-àfrica passa d’un règim tirànic i antirracional com era l’apartheid a una semi normalitat democràtica i a ser un dels països punters del continent africà.
John Carlin ens descriu amb precisió el què va succeir durant aquells anys, basant el seu llibre en el món del rugbi i en la figura de Nelson Mandela.
Històricament el rugbi va ser un esport estretament vinculat amb el món afrikaner, que veia l’equip nacional, els anomenats Springboks, com un dels màxims representants de la seva pròpia cultura. D’altra banda, la majoria de la població sud-africana, la població negra, era molt contrària a aquell esport, ja que a part de no entendre’l, el veien com un dels principals símbols de l’aparheid. La població negra només seguia aquest esport per desitjar la derrota dels Springboks, per tal de poder veure humiliats els seus opressors.
L’alliberament de Nelson Mandela va suposar una nova realitat política pel país. A partir, d’aquell moment el camí del líder sud-africà cap a la presidència de Sud-àfrica va ser imparable, però no així la reconciliació de blancs i negres.
Mandela va saber utilitzar magistralment el rugbi i l’organització del mundial de l’any 1995 per aconseguir una reconciliació tan improbable com necessària entre dues comunitats que s’odiaven a mort.
A través de El Factor Humà, John Carlin ens fa un elogi constant de la figura d’un dels més grans polítics de tots el temps, Nelson Mandela. Tot i que hi ha un punt hollywoolesc en la narració, aquest és un gran llibre periodístic, els drets del qual ja han estat comprats per Morgan Freeman per fer-ne una pel·lícula dirigida per Clint Eastwood.
Aquest llibre ens mostra un cop més la capacitat de la política per utilitzar l’esport, en aquest cas per un objectiu noble i generós.

Vassallatge català (2)

2009-03-20T11:20:00.003+01:00

Com era d’esperar, sembla ser que finalment el 2009 no es jugarà el Torneig de les Nacions, tal i com repetidament se’ns havia assegurat des de la Federació Catalana de Futbol i des de la Secretaria General de l’Esport de la Generalitat.
Un cop més l’esport català ha fet el ridícul. Els màxims dirigents de la Federació Catalana van donar suport a la reelecció d’Ángel María Villar al capdavant de la Federació Espanyola de Futbol a canvi de que aquest permetés disputar partits de futbol a la selecció catalana en dates FIFA. Anteriorment ja havíem avisat que aquestes promeses no s'acostumen a complir ( http://moltmesqueesport.blogspot.com/2008/11/vassallatge-catal.html ).
Evidentment Ángel María Villar i companyia s’han passat pel forro les seves promeses i només han concedit una data FIFA a Catalunya per poder jugar partits internacionals. En un dia no es pot jugar ni un torneig de futbol aleví.
El president de la Federació Catalana, Ricardo Campoy, ha vist com un altre cop ens han pres el pèl de mala manera, i ja en van unes quantes. I ara a tornar a fer un partit de costellada, contra una selecció devaluada ( Itàlia ja ha dit que no venia ni en broma ) i en un Camp Nou buit.
Felicitats a tots els dirigents d’aquest país que han aconseguit desactivar una iniciativa que en els seus inicis va aconseguir engrescar-nos a molts.

Potser ja ha arribat el moment de treure'ns de sobre certs dirigents de l'esport català que són una autèntica rèmora per les aspiracions nacionals d'aquest país.

Hertha de Berlín

2009-03-13T12:50:00.004+01:00

Una de les lligues europees més competitives i amb més alternances en la victòria final del campionat és la Bundesliga. Tot i que el Bayern de Munic és el club que ha guanyat més títols, durant els darrers anys hem pogut veure com resultaven guanyadors d’aquesta lliga equips com el Borussia Dormund, l’Hamburg, el Werder Bremen, l’Stuttgart o el Schalke 04.
Aquest any la sorpresa la proporcionen dos equips. D’una banda la revelació del torneig és el Hoffenheim. Aquest club pertany a una població de poc més de 3000 i fins a principis dels anys 90 era un simple equip d’aficionats. Els darrers anys ha tingut una ascensió meteòrica que l’han portat a debutar a la Bundesliga enguany, on ha liderat la competició durant moltes setmanes, però la lesió de la seva estrella, el bosnià Ibisevic, ha fet que es desinfli una mica els últims partits i actualment es trobi en una meritòria segona posició.
L’altre equip a destacar és l’Hertha de Berlín. L’Hertha és un dels equips amb més història de la Bundesliga, però com la mateixa ciutat de Berlín, té un passat tumultuós i fins i tot obscur. Actualment l’Hertha és el líder de la classificació, cosa que no és normal en un equip que el darrer cop que va guanyar el campionat va ser l’any 1932. L’Hertha, fundat el 1892, és un club que històricament se’l va vincular amb el govern nazi, amb qui es deia que mantenia una col·laboració estreta. Bàsicament aquesta col·laboració es basava en el fet que l’Hertha juga els seus partits a l’Estadi Olímpic de Berlín. Aquest estadi és una de les obres més emblemàtiques construïdes durant el règim d’Adolf Hitler i va ser la seu dels Jocs Olímpics de Berlín de 1936, aparador del Tercer Reich al món. Un estudi elaborat per l’ historiador alemany Daniel Koerfer desvincula el club del nacionalsocialisme, tot i que evidencia que tampoc no es van oposar al règim. El fet que durant el mandat de Hitler no guanyés cap títol, a més de ser un club que residia en un dels barris amb més densitat de comunistes del Berlín prenazi, l’anomenat “ Roja Wedding”, demostraria que aquest club no va tenir una especial simpatia cap a la dictadura, tot i la vinculació d’alguns dirigents amb el partit nazi, especialment el seu president durant aquells anys Hans Pfeifer.
Un cop acabada la Segona Guerra Mundial, i amb l’inici de la guerra freda, Berlín acaba sent l’epicentre d’aquest nou conflicte. La divisió de la ciutat en dues parts afecta directament el Hertha que veu com queda ubicat a la banda occidental, tot i que bona part de la seva afició quedava concentrada a la zona oriental, i la construccio del mur a partir del 1961 encara accentua més aquesta situació. Això va fer que durant alguns anys, i fins que els hi va ser prohibit, els aficionats del Hertha que estaven al sector berlinès de la RDA es reunien a la zona del mur que quedava més a prop de l’estadi, per tal de poder seguir els partits del seu equip.
Els anys posteriors, i malgrat que l’any 1963 va ser un dels equips que van fundar l’actual Bundesliga, l’Hertha va patir diversos escàndols i problemes que el van portar a ser un equip ascensor entre la primera i la segona divisió.
Els darrers anys han estat els de la consolidació de l’equip com a un al capdavant de la lliga alemanya, arribant diverses temporades a jugar en les competicions europees.

Atemptat al criquet

2009-03-06T11:45:00.002+01:00

El dimarts d’aquesta setmana, l’equip de criquet de la selecció d’Sri Lanka va patir un atac al Pakistan, a on hi van morir vuit persones, sis policies i dos civils, i hi van resultar ferits sis jugadors d’aquesta selecció. Aquest ha estat el pitjor atemptat dirigit al món de l’esport des de la mort d’11 atletes israelians en mans d’una milícia palestina durant els jocs de Munic de l’any 1972. Tot i que també es pensa en la possibilitat que l’atemptat l’hagi perpetrat els independentistes dels Tigres Tamils, sembla ser que l’autoria de l’atemptat correspondria a grups islamistes radicals que voldrien desestabilitzar el Pakistan. Després dels atemptats de Bombai de novembre de l’any passat en el que es van veure implicats islamistes pakistanesos, la Índia havia renunciat a jugar aquest partit, i va ser substituïda per Sri Lanka.
El criquet és un esport multitudinari i a tota la zona del sud d’Àsia i a bona part d’Oceania. A països com l’Índia, Sri Lanka o el Pakistan és un dels esdeveniments que aconsegueix arrossegar a més gent. Aquest esport forma part de l’herència del terrible colonialisme britànic va deixar a la zona. La presència de l’Imperi Britànic durant més de tres segles va fer que el criquet arribés a unes quotes de popularitat com cap altre esport hi havia arribat abans.
Curiosament el criquet és un esport molt minoritari i incomprès a bona part de l’Europa continental, on no gaudeix de cap tipus de prestigi i on és practicat, majoritàriament, per sectors de la immigració asiàtica.
La importància del criquet a l’Àsia és tal que ha aconseguit que els dos màxims líders de dos països amb conflictes històrics entre ells, la Índia i el Pakistan, deixessin de banda les seves disputes i es reunissin per veure un partit amistós entre les dues seleccions d’aquests estats. La reunió entre Manmohan Singh, actual primer ministre de la Índia, i Musharraf, el que llavors era primer ministre del Pakistan, es va produir a l’abril de 2005 a Nova Deli i va servir per distensionar el conflicte entre els dos països, que en aquells moments estaven en un procés d’acostament.
Malauradament aquest apropament no va ser més que una anècdota i a l’actualitat aquestes dues potències nuclears continuen amb les tensions que fa anys que arrosseguen, tensions que ni el criquet podrà resoldre.

Olympiakós - Panathinaikós

2009-02-26T13:55:00.002+01:00

Aquest cap de setmana es disputa un dels derbis futbolístics europeus més apassionants i radicalitzats, com és el que es juga entre l’Olympiakós del Pireu i el Panathinaikós d’Atenes. De fet, aquest derbi té versions en futbol i bàsquet, i en els dos esports té un grau similar de passió i rivalitat.
Aquests dos clubs manen esportivament a Grècia, amb el permís del AEK de la mateixa ciutat i del PAOK o l’Aris de Salònica.
Tot i la proximitat, aquest enfrontament no és ben bé un derbi, ja que es juga entre equips que no són de la mateixa ciutat, o això consideren els habitants del Pireu. El Panathinaikós pertany a Atenes, la històrica capital de Grècia. D’altra banda, l’Olympiakós pertany al Pireu, el que és considerat el port d’Atenes. El Pireu és una de les ciutats més grans de Grècia, i des de sempre ha estat la sortida al mar d’Atenes, tot i així la darrera expansió urbanística i poblacional de la capital, ha comportat l’absorció d’aquesta històrica ciutat. Malgrat passar a formar part d’Atenes, El Pireu continua mantenint un fort esperit i fins i tot té el seu propi alcalde.
Si una part de la rivalitat és deguda a l’enfrontament entre ciutats veïnes, l’origen dels dos clubs fa que el partit tingui unes connotacions que van més enllà d’una qüestió geogràfica
El Panathinaikós és un dels clubs més antics de Grècia, neix el 1908 i a l’actualitat competeix en 21 disciplines esportives. Aquest club és fundat per classes altes d’Atenes i representa l’alta burgesia de la ciutat. Adopta el trèvol com a símbol i el color verd
com una forma de buscar la sort esportiva i, tot i les similituds, no té cap vinculació amb Irlanda.
D’altra banda, l’Olympiakós és un club fundat anteriorment, l’any 1925 i amb un origen molt més humil i popular. Sempre s’ha considerat els del Pireu l’equip representant de la classe obrera. Com a club poliesportiu comte amb 15 seccions , tan professionals com amateurs.
Tot i que en un principi aquests dos clubs van tenir una relació d’amistat, la complicada història de Grècia durant la segona meitat del segle XX i la divisió social entre esquerres i dretes que es va produir a la societat hel·lènica, va comportar que això arribés al món del futbol i les relacions entre les aficions d’aquests dos equips fossin irreconciliables. Malgrat que les diferències socials entre els aficionats d’aquests dos equips han anat desapareixent en els darrers anys, la rivalitat continua i fins i tot ha augmentat. Aquest derbi és un dels més violents d’Europa i suposa enfrontaments no només a Atenes, sinó també a molts punts del món on la immigració grega hi està fortament assentada, com per exemple Austràlia.

Offside

2009-02-18T09:53:00.005+01:00

Offside és una pel·lícula iraniana de l’any 2006 dirigida per Jafar Panahi i que ens explica l’intent d’un grup de noies per anar a veure en directe el partit de futbol entre Iran i Bahrain, decisiu per a la classificació del Mundial d’Alemanya 2006.
A l’Iran les dones no poden assistir als camps de futbol per veure-hi partits. A partir d’aquí Panahi ens explica, en clau de comèdia, com el fanatisme futbolístic, barrejat amb un sentiment nacionalista que només l’esport pot canalitzar, porten a aquest grup de noies a jugar-se la possibilitat de ser detingudes per poder veure aquest partit de futbol.
L’absurditat d’aquesta situació es pot veure en l’escena quan una de les noies, detinguda per l’exèrcit, ha d’anar al lavabo d’homes de l’estadi on s’està jugant el partit.
El director aprofita el partit de futbol per retratar dos estaments importants de la societat iraniana com són les dones i l’exèrcit. D’una banda ens explica la segregació i injustícia que les dones iranianes viuen en aquella societat, on no poden participar conjuntament amb els homes en algunes activitats públiques i on es produeixen contradiccions tals com el fet un home i una dona poden anar al cinema junts, i en canvi les dones no poden assistir als partits de futbol.
D’altra banda, ens explica la debilitat de bona part dels membres de l’exèrcit que han de fer el servei militar obligatòriament i no tenen cap tipus de vocació policíaca, cosa que a la pel·lícula els fa estar més a prop de les detingudes que no pas de les lleis i del règim.
La pel·lícula, íntegrament rodada a l’Iran i amb moltes escenes reals que l’acosten a un documental, també ens ensenya com aquest règim tirànic, o així és com tants cops ens és denunciat des d’Occident, també té moltes escletxes que mostren que no és tan cruel com ens és mostrat. Aquest film és una crítica més que implícita a les lleis i al govern iranià, però tot i això va poder ser realitzat des del mateix país, cosa que demostra certa permeabilitat del règim amb certes esferes culturals, com pot ser el prolífic i crític cinema persa.
Però el que realment ens mostra aquest film és la capacitat del futbol per moure passions i aconseguir que la gent faci coses inimaginables per poder veure i seguir un esdeveniment esportiu d’alta magnitud.

Dinamo - Estrella Roja 1990

2009-02-04T12:56:00.002+01:00

Pocs partits de futbol a Europa han estat tan clarament l’avantsala a un conflicte bèl·lic de grans dimensions. L’any 1990, després de molts anys, es produeixen les primeres eleccions lliures a Iugoslàvia. A l’abril d’aquell any a Croàcia el partit de l’ultranacionalista Franko Tudjma, l’HDZ, aconsegueix uns grans resultats que portaran a Tudjman al capdavant del govern croat.
El 13 de maig d’aquell any en el transcurs de la lliga iugoslava el Dinamo de Zagreb i l’Estrella Roja de Belgrad s’enfronten a la capital croata. Històricament aquests dos equips sempre havien mantingut una gran rivalitat: al ser dos dels principals equips d’aquella lliga i al representar els sentiments nacionals de croats i de serbis respectivament.
El desplaçament dels aficionats de l’Estrella Roja a camp del Dinamo va ser multitudinari i més de 3000 suporters, els anomenats Delije ( jove valent en serbocroat ), es van arribar a Zagreb. Entre aquests aficionats hi havia Zeljko Raznatovic més conegut com Arkan i un dels principals criminals de guerra del conflicte iugoslau, que sempre havia estat molt identificat amb els grups ultres de l’Estrella Roja. Des d’un primer moment els aficionats serbis van causar destrosses, però va ser un cop van arribar al camp de futbol de Maksimir quan els incidents van començar a desbordar els cossos de seguretat presents. Quan al minut 11 del partit els aficionats radicals locals, els Bad Blue Boys, van entonar l’himne croat, els aficionats serbis no els hi va agradar gaire i van respondre al crit de : “ Zagreb és Sèrbia “ . El què va començar com una simple guerra dialèctica, ràpidament va pujar de to. Els crits dels seguidors croats van acabar provocant la reacció dels serbis, que van començar a trencar publicitat i a llençar cadires contra els altres espectadors.
Els Bad Blue Boys no es van quedar de braços creuats i van envair el terreny de joc per respondre a les agressions. La policia, que en aquells moments encara estava controlada per serbis, es va mostrar molt més bel·ligerant amb els aficionats croats que amb els serbis, i això encara va encendre més l’odi dels seguidors locals. Els aldarulls es van prolongar durant 70 minuts i no van permetre acabar de disputar el partit de futbol. De fet, els jugadors de l’Estrella Roja veient les dimensions del conflicte, van abandonar el camp. Els jugadors del Dinamo es van quedar impotents observant el què passava i fins i tot Boban, el que després va ser mític jugador del Milan, va donar una petada a un policia per protegir un seguidor croat(http://www.youtube.com/watch?v=fe3m6FboIjA) . Arrel d’aquest fet Boban va esdevenir un mite nacional croat.
La baralla va acabar amb més de 70 ferits i desenes de detinguts i va ser un dels punts de partida de la guerra que pocs mesos després va començar a l’antiga Iugoslàvia. (http://www.youtube.com/watch?v=hcu6K_3jitc)

Hooliganisme a l'Obert d'Austràlia

2009-01-28T12:04:00.003+01:00

El tenis sempre ha estat considerat un esport elitista. El preu de les entrades, l’entorn d’ on surten la majoria de jugadors i el cost de formar part d’un club de tenis han fet que aquest esport sigui de luxe i on les classes socials altes hi tenen una influència gran, no és normal que hi hagi tenistes professionals que hagin sortit de barris populars i humils. En l'ambient que rodeja el món del tenis hi ha una presència important d’opulència i ostentació i a l’entorn dels tornejos que es celebren arreu del món hi podem veure representants de les més altes esferes locals ( el torneig Comte de Godó de Barcelona és un bon exemple d’això ). Durant els partits el respecte del públic cap els jugadors és important per evitar que aquests es puguin desconcentrar. Generalment el públic dóna el seu suport als esportistes quan els punts acaben i bàsicament ho fa aplaudint. Són molt esporàdics els crits de suport però sobretot els de rebuig cap els tenistes. I els premis que s’emporten els tenistes són molt elevat, cosa que fa que any rere any els millors tenistes estiguin entre els principals esportistes en guanys personals.
Els darrers anys hi hagut diversos tornejos on el públic ha mostrat un suport més propi de camps de bàsquet o futbol que del tenis. Sobretot partits de la Copa Davis, on el sentiment nacionalista aflora en la majoria de seguidors. Eliminatòries dures entre països sud-americans, eliminatòries entre França i EUA o el comportament del públic de Barcelona a la final de Copa Davis entre Espanya i Austràlia són una mostra de la pèrdua de savoir faire dels aficionats de l’entorn tennístic.
Però si hi ha un torneig individual on les passions entre seguidors de diferents països arriben a nivells insospitats, aquest és l’Obert d’Austràlia. En els darrers anys els enfrontaments entre seguidors d’origen balcànic ha estat habituals en aquest torneig. L’any passat diverses desenes d’aficionats grecs van ser expulsat de la pista per animar excessivament el tenista Konstantinos Economidis , aquell mateix any havia passat el mateix amb aficionats croats i serbis que havien estat obligats a abandonar el recinte tennístic pel seu comportament hooliganesc.
Aquest any els enfrontaments han fet un pas més enllà i s’han produït agressions entre serbis i bosnians a les afores de les pistes. Durant el partit entre el serbi Djokovic i el nord-americà d’origen bosnià Amer Delic els aficionats d’aquests dos tenistes han arribat a les mans aprofitant l’oportunitat que els hi donava el partit de tenis. Incidents que ja havien estat previstos tan per l’organització com pels mateixos tennistes, que en tot moment van intentar no incrementar la tensió entre les dues aficions. Dies abans ja s’havien produït incidents a les grades durant partits entre tenistes croats i serbis, però que es van quedar en forma de càntics d’una afició contra l’altra. Dos anys abans i per sorpresa de l’organització del torneig ja s’havien produït enfrontaments físics entre croats i serbi.
El fet que Austràlia sigui un país format per immigració, en un gran número balcànica, i que possiblement l’Obert d’Austràlia sigui el més important dels esdeveniments esportius internacionals d’aquell país, fa que sigui un focus per poder aflorar les tensions entre els diverses ètnies que viuen en aquell estat. Durant els dies que dura el torneig els immigrants d’origen balcànic veuen en els tenistes els màxims representants del seu país i la impossibilitat de veure en directe els equips nacionals en els diferents esports, fa que aquests seguidors evoquin en el tenis tot el seu fanatisme esportiu i nacional.

Futbol israelià

2009-01-21T13:04:00.004+01:00

En un país tan polititzat com Israel, l’esport no en podia restar al marge. A Israel dominen dos esports d’equip per sobre dels altres: el futbol i el bàsquet i hi ha presència de diversos clubs que competeixen en aquestes dues disciplines.
La nomenclatura que utilitzen aquests clubs indica l’origen polític i social de cada un d’aquests equips, i la forma de veure la política israeliana per bona part del seus seguidors.
Destaquen especialment els que porten el nom de Hapoel i de Maccabi.
Els clubs que porten com a nom Maccabi ( Tel Aviv, Haifa, Herzliya, etc.) són equips d’origen conservador i amb vincles religiosos importants. La seva afició és identificada amb el partit del Likud i amb sectors del sionisme. Maccabi, en hebreu, significa coratge o força. D’equips amb aquest nom n’hi ha repartits per tot el món, ja que les colònies internacionals jueves tenen el costum de posar-se aquest nom en els equips locals en els quals juguen. Fins i tot a Barcelona existeix un Maccabi Barcelona.
D’altra banda els Hapoel ( Jerusalem, Haifa, Peta Tikva ) són els considerats equips de la gent d’esquerres. La iconografia que utilitzen és esquerranosa, com per exemple la falç i el martell o l'estètica proletària ( com es pot veure en la imatge de l'escut del Hapoel Petach Tikva ) i el seu nom en hebreu significa obrer. Vesteixen de vermell i el seu naixement és a partir del sindicat Histradut. Amb els anys els clubs es van anar independitzant del sindicat però no han perdut la simbologia política que va existir en ells des de la seva fundació.
Els tercers clubs en importància social, tot i que són els més radicals, són els anomenats Beitar, on destaca per sobre de tots el Beitar de Jerusalem. Aquests prenen el nom d’un moviment juvenil sionista d'ideologia dretana i són partidaris de que l’estat hebreu ocupi les històriques terres del Regne d’Israel. L’escut del club és el menorah, un canelobre que és un dels símbols més antics d’Israel. Cal destacar que un dels més coneguts seguidors d’aquest equip és Ehud Olmert, l’actual líder del Kadima i primer ministre d’Israel. Els seguidors d’aquests clubs sovint canten contra els jugadors àrabs que juguen en equips israelians i no accepten els esportistes d’origen àrab que participen en les seleccions nacionals, com li ha passat al futbolista Abas Suan que tot i jugar per Israel mai ha estat acceptat pels seguidors del Beitar de Jerusalem, seguidors que arriben a no celebrar els gols d'Abas Suan quan marca per la selecció israeliana.
Finalment destaca l’equip de futbol del Bnei Sakhnin el club amb majoria de jugadors musulmans amb més èxits i que darrerament ha arribat a col·locar-se entre els millors equips de futbol d’Israel. Majoritàriament la seva afició prové de la població d’origen dels àrab israeliana.

Oleguer i Kelme

2009-01-16T11:36:00.002+01:00

Sense saber absolutament res de jurisprudència la sentència que l’Audiència Provincial d’Alacant acaba de dictaminar sobre el cas entre l’exjugador del Barça Oleguer Presas i la marca de roba esportiva Kelme em sembla que vulnera clarament els drets dels treballadors.
Aquest cas va començar quan Oleguer va publicar un article titulat La Bona Fe (http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=2262903 ) en el diari basc Berria i en el setmanari català La Directa. Aquest article posava el dit a la nafra sobre el comportament de la justícia espanyola en un cas polèmic i que va provocar molta irritació en el nacionalisme espanyol com va ser el de De Juana Chaos.
Sembla que a la direcció de Kelme, que equipava a Oleguer, no li van agradar les opinions del futbolista i va decidir rescindir immediatament el contracte que tenia amb el jugador. Tot i que en un principi un jutjat d’Elx va donar la raó a l’actual futbolista de l’Ajax, l’Audiència Provincial d’Alacant ha revocat la sentència anterior i ha donat la raó a l’empresa a l’hora de revocar unilateralment el contracte que mantenien Kelme i Oleguer.
Em sembla denunciable que una empresa pugui rescindir contractes a partir de no compartir les opinions polítiques de les persones a qui han contractat. És una falta de lliberta d’expressió total. Podran un dia acomiadar algú d’una empresa per haver escrit una carta al diari que no hagi agradat a la direcció de l’empresa? No sabia Kelme que Oleguer era una persona compromesa abans de fitxar-lo per la seva empresa? Actuarien igual si l’esportista representat hagués fet declaracions de caire espanyolista o fins i tot racista?
De tots és sabut que molts esportistes catalans que participen en competicions on els patrocinadors són imprescindibles ( com per exemple els esports de motor ) tenen prohibit per contracte poder manifestar-se políticament o tenen prohibit sortir amb certes banderes després d’haver fet una bona actuació en algun gran premi.
Un cop més es demostra que, tot i que a vegades certa part de la població demana més implicació política als esportistes de renom, la llibertat d’expressió en aquest entorn està molt lluny de ser possible.

Multes per Palestina

2009-01-09T12:30:00.003+01:00

Els greus incidents que s’han produït aquesta setmana durant el partit de bàsquet entre l’equip turc del Telekom Ankara i l’equip israelita del Bnei Hasharon, més la mostra d’una samarreta amb el nom de Palestina del jugador de futbol del Sevilla Kanouté després de fer un gol, fan preveure moments difícils pels esportistes israelites que competiran fora del seu país durant la guerra que Israel ha iniciat a Gaza. Un cop més els esportistes pagaran la prepotència i immoralitat dels governants del seu país i veuran com la forma de mostrar suport a la causa palestina serà el rebuig i l’hostilitat a tots aquells que representin la bandera de l’estrella de David.
Els màxims organitzadors del bàsquet europeu ja han anunciat , sota els paràmetres de la legislació esportiva internacional que prohibeix mostrar símbols polítics als recintes esportius, que sancionaran amb fortes multes tots aquells qui aprofitin el món del bàsquet per donar suport a Palestina, quartant de manera clara la llibertat d’expressió en els estadis esportius.
De fet, durant el mes d’abril passat es va produir una situació escandalosa durant el partit de bàsquet que es va jugar al Palau Blaugrana entre el Barça i el Maccabi de Tel Aviv: els Mossos d’Esquadra van actuar agressivament contra dues noies que ensenyaven una bandera Palestina i dues pancartes que deien: “ Freedom for Palestina ” i “ Aïllem Israel: prou al genocidi palestí “. L’actuació policial desproporcionada i il·lògica va provocar la reacció immediata del Palau Blaugrana, que amb crits de “ Palestina, Palestina “ va respondre a la injustícia que s’estava cometent contra aquelles dues persones. Finalment aquestes dones van ser multades amb 3500 euros i sis mesos de prohibició d’entrada a qualsevol recinte esportiu. Mostrant la intolerància i por que provoquen certs temes en les autoritats esportives europees.
D’una banda la reacció lamentable dels cossos de seguretat catalans, suposem que aconsellats pels membres del Mossad que acostumen a acompanyar els equips israelians quan surten fora del seu país, només serveix per provocar un afecte reactiu de la majoria de gent que hi havia al Palau Blaugrana, com es va poder comprovar quan tot el camp va cridar “ Palestina, Palestina “ i va mostrar la seva indignació amb el que estava passant a les graderies.
D’altra banda, sembla increïble que aquells que organitzen competicions internacionals basades en els himnes i les banderes, després jutgin sobre el què és o no és política a un recinte esportiu. Política és una pancarta que posi “ Freedom for Palestina “ o un anunci de publicitat de Pau Gasol dient : “ ser español ya no no es una excusa, es una responsabilidad “.

Andrés Escobar

2009-01-07T14:58:00.002+01:00

Aprofitant que aquest Nadal la selecció catalana ha jugat contra Colòmbia el tradicional partit anual de costellada, avui parlarem d’un dels casos més xocants sobre les conseqüències exagerades del món del futbol sobre la societat.
En el mundial dels EUA de 1994 Colòmbia hi participava amb el millor equip que segurament ha tingut mai. Aquell any Colòmbia comptava amb un entrenador amb gran prestigi, Pacho Maturana, i amb una sèrie de jugadors de renom a nivell mundial com Higuita, Valderrama, Rincón o Leonel Álvarez, molts dels quals no ja havien fet el salt a Europa anteriorment.
En un país on el futbol, malgrat no haver aconseguit mai grans èxits a nivell internacional, és l’esport més popular i on les passions es viuen a flor de pell, les expectatives d’èxit posades en aquella selecció van ser exagerades.
En aquest clima d’eufòria Colòmbia arriba a la fase final dels EUA, després de vèncer Argentina a Buenos Aires per 0 a 5 en un dels partits de classificació per aquell mundial, i en la lligueta inicial li toca un grup relativament assequible compost per les seleccions de Romania, Suïssa i la de l’equip amfitrió. La derrota inicial contra una de les que va ser selecció revelació d’aquell torneig, com va ser la Romania de Gica Hagi i de Dumitrescu, va suposar un afegit de pressió per a la selecció sud-americana, que va veure com necessitava obligatòriament una victòria contra els EUA. Malauradament pels interessos de la selecció de Maturana el segon partit d’aquell mundial també es va saldar amb una derrota molt dolorosa. Primer perquè jugaven contra un rival d’inferior categoria i de molt poca tradició futbolística i segon per la forma com es va produir aquella derrota. La derrota per 2 a 1 contra els EUA va suposar una decepció enorme, però el fet que el primer gol nord-americà fos obra del defensa lateral Andrés Escobar en pròpia porta va contribuir a que la decepció fos major encara. La victòria per 2 a 0 davant de Suïssa en el darrer partit de la lligueta no va servir de res i no va evitar el retorn a Colòmbia d’uns jugadors de qui s’esperava molt més del que finalment van aconseguir.
Però el pitjor encara havia d’arribar. Pocs dies després, quan Escobar estava a una discoteca prop de Medellín, es va trobar amb els germans Gallón Henao, que havien perdut molts diners apostant a favor de Colòmbia en el mundial, i el seu xofer. Precisament va ser el xofer dels germans, un tal Muñoz Grandes, el que va disparar contra el futbolista i li va causar la mort.
Mai s’ha acabat d’aclarir gaire l’assassinat, tot i que sembla clara la implicació de sectors mafiosos amb interessos en el món de les apostes. De fet, el principal acusat del crim, Muñoz Grandes, va ser condemnat a 43 anys de presó i deu anys després ja estava al carrer i els mafiosos Gallón Henao només van estar detinguts uns dies, van poder sortir al carrer després de pagar una multa de milió i mig de pesos.
Sembla clar que en un país on la mort per violència és relativament habitual, el món del futbol no en podia restar al marge.

Lliga mediterrània

2008-12-18T14:27:00.002+01:00

Durant els conflictes bèl·lics la supervivència passa a ser una prioritat total pels que pateixen les vicissituds d’una guerra. El teatre i els espectacles en general, l’art o el món de l’esport passen a ser serveis absolutament prescindibles per la majoria de la població i només tenen un petit paper testimonial. Tot i així aquestes activitats tenien i tenen la virtut d’entretenir la gent en moments d’extrema dificultat com els períodes de guerra.
El 18 de juliol de 1936 es produeix l’alçament militar a l’Estat espanyol que acaba desembocant en una guerra civil que durarà gairebé tres anys. Evidentment el futbol no va restar al marge de la societat i es va veure molt afectat per la situació política que es va crear arrel de l’alçament.
La divisió de l’Estat en dues àrees ( la nacional i la republicana ) va fer que fos impossible continuar celebrant el tradicional torneig de la lliga de futbol tal i com estava concebut fins aquell moment.
Va ser llavors que es va crear la Lliga Mediterrània. Aquesta es pot considerar com la primera i pràcticament última competició esportiva d’àmbit nacional ( de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó ) que s’ha realitzat fins el moment. Tot i que en un principi no va ser concebuda com una lliga d’àmbit nacional, els equips murcians també hi havien de participar, a la pràctica es va convertir en una competició amb clubs dels Països Catalans.
En la temporada 1936-37 en aquesta competició hi van intervenir 8 equips: quatre del País Valencià ( València, Athletic Castelló, Llevant i Gimnàstic de València ) i quatre equips del Principat ( Barça, Girona, Espanyol i Granollers ). Evidentment el cas balear es va veure condicionat pel fet que a Mallorca i a Eivissa va triomfar l’alçament feixista comandat per Goded, mentres que Menorca es va mantenir republicana. Això no va permetre que la Lliga Mediterrània comptés amb la presència d’algun equip baleàric.
La Lliga Mediterrània només va durar un any, la duresa del conflicte va fer impossible que durés alguna temporada més, i va ser guanyada pel Barça.
La Lliga de la Mediterrània és un precedent per una possible futura Lliga de futbol dels Països Catalans, tot i que en aquests moments es vegi molt complicat i gairebé impossible que es pugui dur a terme algun dia.

RFA 0 - RDA 1

2008-12-12T12:42:00.003+01:00

L’any 1974 es juga un dels partits de futbol amb més significació política de tota la història. Durant el mundial d’aquell any a la República Federal d’Alemanya es va enfrontar l’equip local contra l’equip veí de la República Democràtica Alemanya. Aquest partit es va considerar un enfrontament entre dos règims polítics i econòmics fortament enfrontats: el capitalisme de l’oest contra el comunisme de l’est.
La divisió d’Alemanya en dos països, la RDA sota influència soviètica i la RFA sota influència occidental, va comportar la formació de dues seleccions de futbol diferenciades. Durant els 41 anys d’existència d’aquestes dues seleccions hi trobem dos camins molt diferenciats. D’una banda la victoriosa RFA que durant aquesta època aconsegueix 3 títols mundials ( Suïssa 1954, República Federal d’Alemanya 1974 i Itàlia 1990 ) i dues eurocopes ( Bèlgica 1972 i Itàlia 1980 ). D’altra banda la RDA va tenir un currículum molt més pobre: poques participacions a les fases finals de les competicions, i dos títols olímpics: una medalla d’or a les olimpíades de 1976 a Montreal i una medalla de plata a les olimpíades de Moscou de 1980.
Aquell 1974, enmig dels moments més durs de la guerra freda, el partit va tenir unes connotacions fins llavors mai vistes. El sorteig va fer que les dues Alemanyes formessin part del mateix grup i d’aquesta manera s’haguessin d’enfrontar obligatòriament. Era evident que la victòria seria utilitzada per qualsevol dels dos equips per mostrar la fortalesa del seu règim envers l’altre.
Aquell partit va acabar amb sorpresa i amb la victòria de la RDA davant d’una RFA que contava en les seves files amb jugadors de la talla de Beckenbauer , el “Torpedo“ Muller o el porter Sepp Maier. Un solitari gol de Sparwasser va valer per guanyar el matx contra els màxims rivals.
Aquella victòria va servir de propaganda política sense precedents pel règim d’Erik Honecker, que d’aquesta manera va fer una gran campanya per demostrar la grandesa del règim comunista en front del corrupte règim capitalista de l’Estat veí. Tot i així, molts habitants de l’Alemanya Democràtica no van celebrar gens la victòria del seu estat en front de l’Alemanya Federal, ja que molts anhelaven poder anar a viure a l’altra banda i veien com un resultat com aquell només podia significar l’allargament del sever règim dirigit amb mà de ferro per Erik Honecker.
Finalment, aquell mundial va poder ser recordat amb alegria per les dues Alemanyes, si la part comunista, tot i caure eliminat en quarts de finals, podia estar contenta per la seva victòria contra l’altra Alemanya; la RFA va poder celebrar la victòria final i aconseguir el seu segon mundial al vèncer a la final l’Holanda de Johan Cruyff, en el que és considerat un dels millors partits de futbol de tots els temps.

Tommie Smith

2008-12-05T14:46:00.005+01:00

Tommie Smith i John Carlos van anar aquesta setmana a Madrid per recollir un premi del diari esportiu AS. Aprofitant l’acte, el diari EL PAIS va fer una interessant entrevista al que va ser plusmarquista mundial dels 200 metres llisos durant les Olimpíades de Mèxic 68 (http://www.elpais.com/articulo/deportes/He/tenido/miedo/toda/vida/elpepidep/20081204elpepidep_1/Tes ) . El cas d’aquests dos atletes nord-americans, més el de l’atleta que va acabar segon durant aquella cursa: l’australià Peter Norman , és un d’aquells casos on es veu que l’esport pot ser una gran caixa de ressonància per idees polítiques i lluites contra la injustícia social. Poques imatges del món de l’esport han tingut un impacte similar a la d’aquell podi dels Jocs Olímpics de Mèxic.
Aquells fets es produeixen durant les olimpíades de Mèxic de l’any 68 i en un context on la lluita contra la segregació racial als EUA era més polèmica i candent que mai ( l’any 1965 es produeix l’assassinat de Malcolm X i pocs mesos abans d’aquelles olimpíades es produeix l’assassinat de Martin Luther King ). Els mesos anteriors a l‘esdeveniment, diversos esportistes es van reunir amb l’OPHR, el Projecte Olímpic pels Drets Humans, una institució influenciada pel pensament de Malcolm X. Aquesta organització es dedicava a denunciar el racisme establert en el món de l’esport. D’aquesta manera, alguns esportistes decideixen portar a terme mesures de denúncia de la situació de la població afroamericana als EUA. La més espectacular va ser la de Tommie Smith i John Carlos.
Després de la cursa de 200 metres llisos on Tommie Smith va guanyar i va fer el rècord del món, un rècord que va tardar 11 anys en ser superat, i el tercer lloc de John Carlos, els dos atletes afroamericans van dur a terme l’acció de protesta. Van accedir al podi descalços i després de rebre les medalles, en el moment que l’himne dels Estats Units comença a sonar, els dos atletes van alçar el puny, tapat amb un guant de color negre com a signe de protesta pel racisme establert al seu país d'origen. El tercer atleta que estava al podi, l’atleta australià Peter Norman, es solidaritza amb els altres dos atletes i decideix tapar-se el logo de la federació d’atletisme del seu país amb un pedaç de l’OPHR.
Aquesta acció de protesta té unes conseqüències inimaginables pels tres esportistes: el COI els sanciona per vida. Encara avui el màxim organisme de l’olimpisme internacional ha estat incapaç de demanar perdó i rectificar davant d'aquella absurda decisió.
A part de la condemna oficial hi va haver-hi una condemna més soterrada i que indicava fins a quin punt els fets que denunciaven aquests atletes eren reals, ja que després d’aquells successos els insults i les amenaces van ser una constant i la por va fer que tan Tommie Smith com John Carlos tinguessin seriosos problemes per trobar feina.
Sovint el compromís i la solidaritat poden tenir un cost humà difícilment assumible per la majoria de la població. Aquests actes heroics són els que passen a la història i serveixen per mostrar que l'esport és més que una simple competició entre individus.

Combat a mort, un llibre sobre la història de la boxa catalana

2008-12-02T11:52:00.003+01:00

M’acabo de llegir el llibre Combat a " Mort. Gironès i els boxejadors perseguits pel franquisme ", de Joaquim Roglan. En aquest llibre es fa un repàs de l’esport més popular, juntament amb el futbol, que va haver-hi a Catalunya fins a la fi de la guerra civil: la boxa. Especialment centrat en la figura de Gironès, el Canari de Gràcia, Roglan ens relata com van ser els anys d’esplendor d’un esport que va gaudir d’un suport i seguiment massiu a tot l’Estat, però especialment al Principat. Només cal dir que es van arribar a fer combats davant milers i milers de persones, tan a la plaça de toros de la Monumental, com a la plaça de toros de les Arenas o a l’estadi de Montjuïc.
Gironès va arribar a ser una autèntica icona de la societat catalana rivalitzant en popularitat amb Josep Samitier, l’altre gran ídol de l’esport català d’aquells anys. Així, la derrota del boxajedor català davant del campió del món Freddie Miller l’any 1935, provoca una decepció popular a nivell esportiu mai vista fins el moment.
Amb el començament de la guerra civil i la retirada de la competició oficial de la gran generació de la boxa catalana, molts d’aquests passen a formar part de la guàrdia personal de la Generalitat, arribant a ser escortes personals del President de la Generalitat, Lluís Companys. Tot i que la majoria d’aquells boxejadors no van tenir un paper destacat políticament, el nou règim feixista no els hi va perdonar la seva inequívoca voluntat de servir al seu país i al govern que el representava. D’aquesta manera el franquisme va perseguir, torturar i fins i tot matar molts d’aquells esportistes, en molts casos sota acusacions falses i basades en la revenja personal.
El cas de Gironès va ser relativament afortunat, ja que un cop acabada la guerra en un principi va anar a parar en un camp de concentració de França i posteriorment va poder arribar fins a Mèxic. Allà va tenir una vida solitària i va restar oblidat fins a la seva mort, l'any 1982, tot i les gestes esportives que havia aconseguit durant els anys anteriors.
Malgrat l’intent d’alguns periodistes com Morera Falcó o posteriorment Joan de Sagarra de recuperar la memòria d’un dels grans esportistes catalans de tots els temps, l’oblit general i el desconeixement mostra un com més la victòria de la repressió franquista sobre bona part de la cultura catalana.
Un llibre necessari, senzill de llegir i que profunditza en la història de l’esport català, tants cops oblidat i maltractat.

Derry City Football Club

2008-11-26T09:59:00.002+01:00

Pocs són els casos de clubs europeus que juguin a una lliga que no correspongui a la del seu estat. Acostuma a passar en casos en què aquests clubs tenen un significat polític especial, cosa que els fa abandonar la seva teòrica lliga i anar a una altra competició que no els hi sigui tan hostil. Aquest és el cas del Derry City.
Derry és una ciutat nord-irlandesa que està situada molt propera a la frontera de l’actual República d’Irlanda. Des de que el 1921 hi va haver la divisió de la illa entre aquestes dues Irlandes, Derry sempre ha estat la punta de la llança republicana i el principal baluard del nacionalisme irlandès que reclamava la unió amb la Irlanda republicana i lliure.
El Derry City és el principal equip de futbol de la ciutat, i només amb el nom del club ( el Derry republicà en contraposició al Londonderry oficial britànic) ja es postula políticament. Per tot això al Derry City, tot i que va intentar no tenir una vinculació política massa estreta amb cap dels dos sectors, sempre li va costar molt jugar a la Irish Premier League. A Irlanda del Nord la majoria de suporters dels equips que participaven de la lliga tenien fortes simpaties unionistes i pro britàniques. El públic republicà sempre va tenir més tendència cap el futbol gaèlic o el hurling, esports gaèlics amb una alta vinculació amb el nacionalisme irlandès, que no pas el futbol.

Durant els anys més durs d’enfrontaments entre les dues comunitats nord-irlandeses, els coneguts troubles, el futbol també se’n va veure afectat i especialment el Derry City. El principi dels anys setanta el Derry va veure com la violència contra el seu equip i els seus seguidors era cada cop més elevada. D’altra banda la violència també era exercida pels seguidors del City sobretot quan jugaven a casa, ja que el seu estadi estava situat molt a prop del mític barri del Bogside, on l’ IRA i el moviment republicà irlandès tenien l’índex més alt de popularitat i suport de tot Irlanda. Això va desembocar amb la crema d’un autocar de seguidors de l’equip rival del Ballymena, seguidors amb una forta vinculació amb els nuclis més durs de l’unionisme.
Després de tots aquells incidents la IFA, l’associació que organitzava la lliga nord-irlandesa, i la RUC ( Royal Ulster Constarbury ), policia d’Irlanda del Nord amb clares preferències pro britàniques, van decidir fer jugar els partits de futbol del Derry City lluny del seu estadi de Brandiwell a la veïna ciutat de Coleraine, població propera a Derry però amb un alt percentatge de població unionista. Això va significar la mort esportiva del Derry City, que va veure com perdia suport dels seus seguidors i va acabar amb l'abandonament de la lliga del primer equip de futbol l’any 1972.
Finalment i després d’uns anys en què el primer equip de futbol no va competir a nivell oficial, l’any 1985 el Derry City és acceptat per jugar a la lliga de la Irlanda republicana, la Eircom League, on fins el moment ha aconseguit un parell de títols de lliga. El suport de personatges públics de la ciutat, com el premi Nobel de la pau John Hume, ha permès al Derry City tornar a aixecar el vol i tornar a ser un equip punter a Irlanda.

Euskalherria

2008-11-18T12:06:00.002+01:00

La setmana passada 165 futbolistes bascos van firmar un document on afirmaven que només jugarien el clàssic partit amistós de Nadal sota la denominació d’Euskalherria i no d’Euskadi. És a dir, que només jugarien sota el nom d’una selecció que inclogués els 7 territoris bascos ( Biscaia, Guipúscoa, Àlava, Navarra i les tres províncies basques sota territori francès: la Baixa Navarra, Lapurdi i Zuberoa ). Entre aquests futbolistes hi havia gairebé la totalitat de la plantilla de l’Athletic de Bilbao, bona part de la plantilla de la Reial Societat i jugadors de diversos clubs de la resta d’Euskalherria o d’altres llocs de l’Estat i d’Europa. Fins i tot jugadors retirats de renom com Lasa, López Rekarte, Alkiza o Mendiguren han firmat el document. Evidentment la majoria de partits polítics institucionals han posat el crit al cel ( PNB inclòs ), demostrant que en aquests cas els futbolistes van un pas per endavant de bona part de l’entremat polític.
Ja fa un any 35 futbolistes bascos de primer nivell van donar la cara per demanar l’oficialitat de la selecció d’Euskalherria, i van aconseguir que per primer cop el partit de futbol que el Nadal passat van jugar contra Catalunya fos amb el nom de la nació completa.
El 2005 11.000 esportistes bascos ( sí, 11.000! ) van donar suport a l’oficialitat de les seleccions basques. Aquests esportistes eren des de gent de primera línia fins a d’altres que provenien de l’esport amateur. Un cop més el compromís de l’esport basc amb les reivindicacions nacionals quedava palès.
Ja fa més de trenta anys que veiem com l’esport basc es solidaritza constantment amb la complicada situació política que viu aquell país. L’any 1976, en ple inici de la transició, Iríbar i Kortabarría, capitans dels dos principals equips equips bascos, van saltar a l’antic estadi d’Atotxa amb una ikurriña a l’inici d’un Reial Societat – Athletic de Bilbao. Només cal recordar que en aquells moments aquella bandera era il·legal.
Dues conclusions des dels Països Catalans. D’una banda em sembla un somni que esportistes de tota la nació s’impliquin en la crida a una única selecció ( no em puc imaginar un manifest firmat per Albelda, Carles Puyol o Toni Prats ).
D’altra banda potser ja ha arribat el moment de demanar als esportistes que es mullin en aquest tema ( si més no la gent del Principat ). Començar a implicar-se cap a una banda o cap a l’altra, sense que això signifiqui renunciar a res. Ja sabem que en qüestió nacional no es pot comparar el País Basc amb els Països Catalans, però potser sí que cal, si com a país volem fer algun pas més endavant, un compromís més gran de tota la societat catalana, i els esportistes formen part d’aquesta societat.

Vassallatge català

2008-11-13T13:52:00.006+01:00

A vegades sembla increïble la personalitat d’alguns catalans. No em deixa de sorprendre l’actitud de gent com el president de la Federació Catalana de Futbol, Ricardo Campoy.
Ricardo Campoy va accedir a la presidència de la Federació aquest mes de juny. Provinent de la Vicepresidència d’aquella entitat, va arribar al capdavant de la institució després d’aprofitar els moments de divisió que van existir durant els anys que Jordi Roche va ser el màxim representat de l’entitat.
Campoy va arribar donant la paraula de que hi hauria eleccions per l’octubre o novembre d’aquest any (http://www.sport.es/default.asp?idpublicacio_PK=44&idioma=CAS&idnoticia_PK=523135&idseccio_PK=1055 ) . De moment aquestes eleccions no es veuen per enlloc, i sembla que el senyor Campoy no podrà complir la seva paraula.
Aquesta setmana el president de la Federació Espanyola de Futbol, Ángel Villar, ha estat per Catalunya. A diferència de la federació catalana, l’espanyola sí que està en un període electoral i Villar ha vingut a veure si obtenia el suport dels clubs catalans. Campoy, com a màxim responsable del futbol català, ràpidament ha corregut a anunciar el suport total del futbol català a l’actual president de l’espanyola.
A diferència de Roche, que va tenir una posició d’enfrontament amb Villar, Campoy acaba de fer una mostra de vassallatge indignant per aquells que seguim el futbol català de prop. És que Ricardo Campoy ja no recorda la prohibició del partit de futbol entre la selecció catalana i la dels EUA? És que Campoy no recorda els pals a les rodes que constantment han posat a la possibilitat que la selecció nacional de Catalunya pugui realitzar algun partit més a part de la costellada nadalenca?
Ens hem de creure cegament la promesa de Villar de que Catalunya podrà jugar partits en dies FIFA? Si fa tot just un any el mateix senyor Villar negava aquesta possibilitat...
Aquestes adoracions sobtades i uniformes cap a personatges que fins fa quatre dies eren criticats, si més no les poso sota sospita.

Anhortosis Famagusta

2008-11-11T12:43:00.000+01:00

Si la setmana passada parlàvem del futbol xipriota en general, ara explicarem la història del que actualment és el club més conegut d’aquella illa: l’Anhortosis Famagusta.
Anhortosis neix el 1911 com una associació cultural fundada a la ciutat de Famagusta per sectors que pertanyien al nacionalisme grec, és a dir, que volien la integració de Xipre amb l’Estat grec. En aquells moments l’illa formava part l’administració britànica. Aquella entitat cultural ràpidament va anar tenint notorietat dintre de la ciutat i va anar agafant força les seccions esportives com el futbol o el voleibol.
La implicació política d’aquella associació va fer que els colonitzadors britànics la veiessin com un enemic i l’arribessin a clausurar el 1931, amb l’ inici de les revoltes anticolonialistes que el nacionalisme grec va dur a terme.
La implicació entre el club i la política va ser present durant tots aquell tumultuosos anys. Així la identificació de l’Anhortosis amb la banda armada EOKA ( Organització Nacional de Combatents Xipriotes ) és evident durant els anys 50, quan aquella organització va tenir un paper important en la lluita contra l’ imperialisme britànic. Aquells van ser uns anys molt durs per l’Anorthosis que va veure com el 1958 la seva seu social era bombardejada i destruïda.
Va ser durant aquells anys cinquanta quan el club de Famagusta va començar a guanyar títols i a ser una de les principals potències futbolístiques de l’illa.
A partir de la descolonització britànica dels anys 60’s hi ha un enduriment dels enfrontaments entre la població proturca i la progrega. Tot i compartir govern, les coses no milloren i el 1974 es produeix un cop d’estat progrec i la posterior invasió de la illa de l’exèrcit turc. Això acabarà amb la partició de la illa i la formació de dues entitats autònomes diferents. La República de Xipre reconeguda oficialment ( que és la Xipre majoritària i culturalment grega ) i la República Turca del Nord de l’Illa, que serà la minoritària i pro Turquia.
Per l’Anorthosis, com per d’altres clubs, la situació geogràfica i les idees polítiques del club no coincideixen, passant a ser un dels anomenats clubs desterrats de Xipre. És a dir que la ciutat de Famagusta, i l’Anorthosis de rebot, queda situada a la zona turca. Això suposa que aquest club, com milers de persones, va haver d’emigrar i canviar de zona i passar-se a la zona grega per situar-se a la ciutat de Larnaca.
Des de Larnaca l’equip s’ha consolidat com un dels principals equips xipriotes fins al moment actual, que es pot considerar com la principal fita de l’equip esportivament parlant. Tot i la proesa d’aquest any, l’Anorthosis té altres moments importants en la història recent del club, com quan va aconseguir derrotar l’Athletic de Bilbao durant el partit d’anada de la copa de la UEFA de la temporada 1994-95 i sobretot quan va eliminar el Trapzonspor turc en una eliminatòria prèvia de la lliga de campions, en un duel que va aixecar passions i alguna cosa més.

( http://www.youtube.com/watch?v=UmKOjSZPkbM&NR=1 )

Futbol xipriota

2008-11-07T14:02:00.000+01:00

El primer cop que vaig tenir constància del futbol xipriota com un futbol emergent va ser quan Xipre va vèncer l’Espanya de Javier Clemente per 3 a 2. Personalment aquell resultat va ser una gran i grata sorpresa. De fet, més que un èxit de la selecció mediterrània ho vaig considerar un ridícul espantós de la selecció espanyola. Fins llavors, per mi, Xipre era assimilable a altres seleccions de baix nivell com Malta, Albània, San Marino o Luxemburg.
A partir d’aquell fet vaig poder anar constatant que cada cop hi havia més jugadors xipriotes jugant a lligues de primer nivell. I tot i que encara no podem considerar Xipre com un referent del futbol europeu, si que sembla que ha aconseguit fites que fins el moment eren impensables. L’arribada de l’Anorthosis Famagusta a la lligueta de la Champions ha estat un pas més per aquest futbol. L’eliminació de l’Olympiakós grec a la prèvia i el paper que està fent en aquesta lligueta, fa que aquest equip s’hagi convertit en la sorpresa més agradable en aquesta Champions League.
El futbol xipriota es veu directament afectat per la situació política de la illa. La separació d’aquest país en dues parts entre la zona turca i la zona grega, ha comportat la creació de dues seleccions nacionals. La que és reconeguda internacionalment és la selecció de Xipre de la zona grega, que és la majoritària. Aquesta selecció és la que fins el moment ha jugat les fases de classificació d’Eurocopa i Mundial i és reconeguda oficialment per la FIFA i la UEFA. Fins aquests moments, els éxits d’aquesta selecció han estat escassos, i no ha arribat a cap fase final, ni de mundial ni d’eurocopa, ni d’olimpíada.
L’altre equip nacional d’aquesta illa és la selecció de la banda d’influència turca. Aquesta no és reconeguda internacionalment, excepte per Turquia, i la seves participacions són bàsicament partits amistosos.
Cada Federació organitza les seves pròpies lligues. Per una banda hi ha les lligues de la federació reconeguda internacionalment , la Cyprus football Association ( http://www.mlahanas.de/Cyprus/Sport/CyprusFootballAssociation.html ) que està sota la zona d’influència grega. D’altra banda hi ha la Cyprus Turkish Football Federation, que no és reconeguda per les associacions oficials de futbol, però si per la Nouvell Federation-Board ( http://www.nf-board.com/ ). Aquesta associació organitza campionats de seleccions que per diversos motius no són reconegudes internacionalment, seleccions com : Occitània, el Kurdistan, el Poble Romaní o el Tibet.
El futbol xipriota està tan dividit com la política d’aquest país. Potser amb els principis d’acord entre les dues comunitats el futbol també podrà anar clarificant el seu futur.

Nacho Novo i els nacionalitzats

2008-11-04T11:39:00.000+01:00

Aquesta darrera setmana hem pogut saber que finalment el gallec Nacho Novo no podrà jugar amb la selecció escocesa de futbol. Tot i que segons les normes de la FIFA Novo hi podria jugar, la Federació escocesa de futbol ( junt amb l’anglesa, la gal·lesa i la nord irlandesa ) han decidit que perquè un jugador no nascut a les Illes Britàniques i a Irlanda pugui jugar amb alguna d’aquelles seleccions, com a mínim ha de tenir un avi originari d’algun d’aquells països. D’aquesta manera es posa fi a un rumor que feia mesos que se sentia i també a la possibilitat que el basc Arteta i l’espanyol Almunia puguin participar amb la selecció anglesa. ( http://www.scottishfa.co.uk/news.cfm?newsid=4357 )
Em sembla una decisió encertada i sense precedents. Si cada cop em costa més entendre el paper tronat de les seleccions, bàsicament pel fet de no tenir-ne cap que em representi, el que ja em sembla de mal gust és la compra de jugadors d’altres països perquè participin en els respectius equips nacionals.
El cas de l’Estat espanyol és un dels casos flagrants. Si només mirem un esport d'equip com el futbol, actualment tenim casos com els de Sena o Pernía, jugadors que com no han pogut accedir a la selecció del seu país natal i han decidit participar en la selecció del país que els acollia. Anteriorment hi havia hagut casos com els de Catanha, no gaires anys enrere, o bastant més anteriorment jugadors mítics com Puskas, Di Stefano o Kubala.
Però no és en els esports d’equip on aquest fet és més escandalós. En casos com l’atletisme, la natació o els arts marcials, la compra de passaports per part dels països rics, sobre països amb menys capacitat adquisitiva és extraordinària. A nivell estatal tenim casos com els de la cubana Niurka Montalvo, l’equatorià Jackson Quiñones, la nigeriana Gloria Alozie o la ucraïnesa Nina Jivanevskaia . Evidentment l’Estat espanyol no és l’únic que utilitza aquests mètodes per inflar el seu orgull nacional i demostrar que és una potència mundial a nivell esportiu. Casos com el del kenyà Wilson Kipketer corrent per Dinamarca o el d’atletes magribins que acaben corrent per països com Qatar per la quantitat de petrodólars que els hi ofereixen, són només la punta de la llança d’uns mètodes que demostren que fins i tot amb això el tercer món està sotmès a la prepotència dels països rics.
I que consti que en aquests casos, els únics que no tenen cap culpa són els esportistes, que simplement volen tenir les màximes possibilitats per poder triomfar i ser competitius. La vida de l'esportista és curta i han d'intentar aprofitar al màxim les oportunitats que els hi arriben.

Alex Ferguson i el Reial Madrid

2008-10-31T10:22:00.000+01:00

Quan vas a l’estranger i parles de futbol sempre m’ha sorprès que des de països més o menys llunyans es considera el Reial Madrid com un equip amb fortes simpaties amb el feixisme i amb la dictadura franquista, i al Barça com a contraposició ideològica d’aquest. Si em sorprèn no és pel fet en si, que pels catalans és de sobres conegut, sinó pel coneixement internacional de la realitat política del futbol estatal. A vegades menyspreem la força social i política del món de l’esport en general i del futbol en particular.
Darrerament hem pogut sentir declaracions d’Alex Ferguson sobre el Reial Madrid. Alex Ferguson, personatge que ostenta el títol de Sir atorgat per la Reina d’Anglaterra, és tota una institució al futbol britànic i mundial. L’escocès és un cas únic d’entrenador capaç de resistir durant més de 20 anys en un equip d’alt nivell, ja que va arribar a la banqueta del United l’any 1986 i s’ha mantingut continuadament en aquest càrrec fins a l’actualitat. Només superat per Matt Busby, el que va ser entrenador del mateix club de l’any 1945 fins a 1969, Alex Ferguson sembla que serà capaç de batre tots el rècords.
Per tot això i per tot el què ha viscut aquest veterà personatge s’han de seguir molt de prop les seves declaracions. Quan Ferguson acusa el club madridista d’haver estat un club franquista, això és una evidència que no la pot negar ningú. Quan l’escocès diu que aquest club va ser el club preferit del Règim i post Règim durant més de quaranta anys és un fet contrastat i constatable. Que Sir Alex Ferguson expliqui que el Reial Madrid durant anys va aconseguir tot allò que va voler gràcies a al seves influències amb la dictadura franquista, és inqüestionable i sinó que li preguntin a Di Stefano. I, malgrat el pas dels anys, el Reial Madrid segueix actuant amb una prepotència indignant i molts cops despòtica, com demostren els casos dels fitxatges de Zidane, Beckam o més recentment amb l’intent d’incorporaci de Cristiano Ronaldo.
A vegades ha de venir algú de fora per recordar-nos la idiosincràsia i el savoir affair d’una institució com el Reial Madrid. I és que no tots els madridistes són fatxes, però sí que la majoria de fatxes són madridistes.

Spartak de Moscou

2008-10-28T16:22:00.001+01:00

Després que l’any passat Michael Laudrup fes una bona temporada al capdavant del Getafe, aquest any ha decidit canviar totalment d’aires per anar a entrenar a l’Spartak de Moscou. A Laudrup se li poden reconèixer molts mèrits, sobretot a nivell esportiu. Però quan va decidir fer el pas del Barça al Reial Madrid va demostrar que el compromís envers els colors que defensava era nul. Per tot això és difícil que Laudrup comprengui que, com el Barça, l’Spartak de Moscou és una institució esportiva amb una història singular a Rússia.
A diferència de la majoria d’equips moscovites l’Spartak és un club que durant els pitjors anys de la dictadura stalinista no representava cap estament econòmic, polític o social de la nomenclatura comunista. L’any 1922, poc després que acabés la guerra civil russa, una sèrie de sindicalistes funden el club basant-se en el nom d’Espartac, l’esclau romà que es va revoltar contra el poder establert per aconseguir la seva llibertat. Entre els fundadors d’aquest club destaca Nikolai Starostin, qui serà un dels millors jugadors de la història de l’equip de Moscou.
Ràpidament l’Spartak passa a ser un club que rep el suport de bona part de la dissidència política al règim tirà d’Stalin. Particularment recordats són els enfrontaments amb el Dinamo de Moscou. El Dinamo estava directament involucrat en la policia secreta russa, especialment pel fet que Beria, la mà dreta d’Stalin i un dels principals responsables de les deportacions i afusellaments de població civil russa, n’era fanàtic declarat i president honorífic. La superioritat que l’Spartak d’Starostin va demostrar sobre el Dinamo de Beria, va acabar desenvocant amb la detenció i posterior confinament del geni futbolístic a un gulag de Sibèria, sota l’acusació, entre altres coses, de jugar a futbol de forma burgesa.
10 anys més tard, Starostin sortiria del gulag i encara seria recordat com una llegenda única de l’Spartak, això el portaria poc després a la presidència del club que havia ajudat a crear i a fer gran.
Tot i la gran quantitat d’èxits de l’Spartak, el club sempre va ser identificat amb les faccions més dissidents i antagòniques a la dictadura soviètica. A l’actualitat, aquest club també ha caigut sota les mans dels grans grups energètics russos i és patrocinat i tutelat per la companyia petroliera Lukoil.

Lliga Adriàtica de Bàsquet

2008-10-24T14:30:00.001+02:00

L’any 1991 comença el darrer gran conflicte del segle XX a Europa. L’antiga Iugoslàvia es desmembra i els enfrontaments entre els diversos territoris que la integren esclaten.Enfrontaments que, com és sabut, porten morts, violència i odi entre serbis, croats, bosnis, montegrenins, kossovars, macedonis i eslovens. En un primer moment la guerra s’acarnissa a Croàcia i després a Bòsnia i Hercegovina. El 1999 l’OTAN bombardeja Sèrbia, país del qual Montenegro es separa l’any 2006. Enguany Kossovo ha arribat a la independència, amb la consegüent indignació i malestar dels serbis. A més, la presència dels cascos blaus de l’ONU encara avui és notòria a diversos punts de Bòsnia i Hercegovina i de Kossovo, cosa que fa pensar que encara és lluny la possibilitat que els enfrontaments entre les diferents nacionalitats desapareguin.

Per tot això és especialment sorprenent que l’any 2001 s’iniciés la Lliga Adriàtica de bàsquet. En aquesta lliga, paral·lela a la que cada federació organitza pel seu comte, hi formen part equips de la gran majoria de països sorgits de l’antiga Iugoslàvia. Equips de Croàcia, Sèrbia, Bòsnia , Eslovènia i Montenegro. Pistes de bàsquet petites amb un públic fervorós i amb ambients molts cops infernals són els escenaris d’aquesta Lliga. Tot i els rancors i odis que la guerra ha generat, les diverses federacions de bàsquet han estat capaces de tirar endavant un projecte que supera barreres i és un exemple d’entesa i bon bàsquet. Una lliga amb un nivell elevat i amb equips que han escrit grans pàgines a la història del bàsquet europeu. Des del Partizan o l’Estrella Roja de Belgrad, passant pels mítics Cibona de Zagreb i Split ( antic maleït Iugoplastika ) croats o l’Olimpija de Lubjana eslovè.Finalment, i com a curiositat, destacar que la temporda 2002-03 el Maccabi de Tel-Aviv va participar en aquesta lliga, arribant a jugar la final d’aquesta competició.

Basilea

2008-10-22T16:39:00.000+02:00

Avui el Barça juga a Basilea. Sincerament no recordo cap partit en els últims anys contra equips suïssos... Tot i que de tant en tant Suïssa treu algun futbolista destacat ( a la meva memòria destaca el davanter del gran Borussia Dormund dels 90's Chapuisat ) , el futbol suís no ha acabat mai de fer grans coses, ni en el context nacional ni en el de clubs.
El què realment és curiós és l'ascendència que té sobre el Barça un país amb relativa poca tradició futbolística. Des de la figura de Joan Gamper passant per la final de Berna ( la maleïda final dels pals ). Després la mítica final de Basilea, tota una icona dintre el món barcelonista, i més rescentment la final de Recopa contra la Sampdòria, altre cop a Berna ( al que va ser l'inici de l'època triomfant de Johan Cruyyf com a entrenador del Barça).
En fi, un país que es creua a la història del Barça, malgrat la seva poca presència futbolística internacional. Esperem que del partit d'avui no ens n'haguem d'enrecordar llargament...