Alex Ferguson i el Reial Madrid

Quan vas a l’estranger i parles de futbol sempre m’ha sorprès que des de països més o menys llunyans es considera el Reial Madrid com un equip amb fortes simpaties amb el feixisme i amb la dictadura franquista, i al Barça com a contraposició ideològica d’aquest. Si em sorprèn no és pel fet en si, que pels catalans és de sobres conegut, sinó pel coneixement internacional de la realitat política del futbol estatal. A vegades menyspreem la força social i política del món de l’esport en general i del futbol en particular.
Darrerament hem pogut sentir declaracions d’Alex Ferguson sobre el Reial Madrid. Alex Ferguson, personatge que ostenta el títol de Sir atorgat per la Reina d’Anglaterra, és tota una institució al futbol britànic i mundial. L’escocès és un cas únic d’entrenador capaç de resistir durant més de 20 anys en un equip d’alt nivell, ja que va arribar a la banqueta del United l’any 1986 i s’ha mantingut continuadament en aquest càrrec fins a l’actualitat. Només superat per Matt Busby, el que va ser entrenador del mateix club de l’any 1945 fins a 1969, Alex Ferguson sembla que serà capaç de batre tots el rècords.
Per tot això i per tot el què ha viscut aquest veterà personatge s’han de seguir molt de prop les seves declaracions. Quan Ferguson acusa el club madridista d’haver estat un club franquista, això és una evidència que no la pot negar ningú. Quan l’escocès diu que aquest club va ser el club preferit del Règim i post Règim durant més de quaranta anys és un fet contrastat i constatable. Que Sir Alex Ferguson expliqui que el Reial Madrid durant anys va aconseguir tot allò que va voler gràcies a al seves influències amb la dictadura franquista, és inqüestionable i sinó que li preguntin a Di Stefano. I, malgrat el pas dels anys, el Reial Madrid segueix actuant amb una prepotència indignant i molts cops despòtica, com demostren els casos dels fitxatges de Zidane, Beckam o més recentment amb l’intent d’incorporaci de Cristiano Ronaldo.
A vegades ha de venir algú de fora per recordar-nos la idiosincràsia i el savoir affair d’una institució com el Reial Madrid. I és que no tots els madridistes són fatxes, però sí que la majoria de fatxes són madridistes.

Spartak de Moscou

Després que l’any passat Michael Laudrup fes una bona temporada al capdavant del Getafe, aquest any ha decidit canviar totalment d’aires per anar a entrenar a l’Spartak de Moscou. A Laudrup se li poden reconèixer molts mèrits, sobretot a nivell esportiu. Però quan va decidir fer el pas del Barça al Reial Madrid va demostrar que el compromís envers els colors que defensava era nul. Per tot això és difícil que Laudrup comprengui que, com el Barça, l’Spartak de Moscou és una institució esportiva amb una història singular a Rússia.
A diferència de la majoria d’equips moscovites l’Spartak és un club que durant els pitjors anys de la dictadura stalinista no representava cap estament econòmic, polític o social de la nomenclatura comunista. L’any 1922, poc després que acabés la guerra civil russa, una sèrie de sindicalistes funden el club basant-se en el nom d’Espartac, l’esclau romà que es va revoltar contra el poder establert per aconseguir la seva llibertat. Entre els fundadors d’aquest club destaca Nikolai Starostin, qui serà un dels millors jugadors de la història de l’equip de Moscou.
Ràpidament l’Spartak passa a ser un club que rep el suport de bona part de la dissidència política al règim tirà d’Stalin. Particularment recordats són els enfrontaments amb el Dinamo de Moscou. El Dinamo estava directament involucrat en la policia secreta russa, especialment pel fet que Beria, la mà dreta d’Stalin i un dels principals responsables de les deportacions i afusellaments de població civil russa, n’era fanàtic declarat i president honorífic. La superioritat que l’Spartak d’Starostin va demostrar sobre el Dinamo de Beria, va acabar desenvocant amb la detenció i posterior confinament del geni futbolístic a un gulag de Sibèria, sota l’acusació, entre altres coses, de jugar a futbol de forma burgesa.
10 anys més tard, Starostin sortiria del gulag i encara seria recordat com una llegenda única de l’Spartak, això el portaria poc després a la presidència del club que havia ajudat a crear i a fer gran.
Tot i la gran quantitat d’èxits de l’Spartak, el club sempre va ser identificat amb les faccions més dissidents i antagòniques a la dictadura soviètica. A l’actualitat, aquest club també ha caigut sota les mans dels grans grups energètics russos i és patrocinat i tutelat per la companyia petroliera Lukoil.

Lliga Adriàtica de Bàsquet

L’any 1991 comença el darrer gran conflicte del segle XX a Europa. L’antiga Iugoslàvia es desmembra i els enfrontaments entre els diversos territoris que la integren esclaten.Enfrontaments que, com és sabut, porten morts, violència i odi entre serbis, croats, bosnis, montegrenins, kossovars, macedonis i eslovens. En un primer moment la guerra s’acarnissa a Croàcia i després a Bòsnia i Hercegovina. El 1999 l’OTAN bombardeja Sèrbia, país del qual Montenegro es separa l’any 2006. Enguany Kossovo ha arribat a la independència, amb la consegüent indignació i malestar dels serbis. A més, la presència dels cascos blaus de l’ONU encara avui és notòria a diversos punts de Bòsnia i Hercegovina i de Kossovo, cosa que fa pensar que encara és lluny la possibilitat que els enfrontaments entre les diferents nacionalitats desapareguin.

Per tot això és especialment sorprenent que l’any 2001 s’iniciés la Lliga Adriàtica de bàsquet. En aquesta lliga, paral·lela a la que cada federació organitza pel seu comte, hi formen part equips de la gran majoria de països sorgits de l’antiga Iugoslàvia. Equips de Croàcia, Sèrbia, Bòsnia , Eslovènia i Montenegro. Pistes de bàsquet petites amb un públic fervorós i amb ambients molts cops infernals són els escenaris d’aquesta Lliga. Tot i els rancors i odis que la guerra ha generat, les diverses federacions de bàsquet han estat capaces de tirar endavant un projecte que supera barreres i és un exemple d’entesa i bon bàsquet. Una lliga amb un nivell elevat i amb equips que han escrit grans pàgines a la història del bàsquet europeu. Des del Partizan o l’Estrella Roja de Belgrad, passant pels mítics Cibona de Zagreb i Split ( antic maleït Iugoplastika ) croats o l’Olimpija de Lubjana eslovè.Finalment, i com a curiositat, destacar que la temporda 2002-03 el Maccabi de Tel-Aviv va participar en aquesta lliga, arribant a jugar la final d’aquesta competició.

Basilea

Avui el Barça juga a Basilea. Sincerament no recordo cap partit en els últims anys contra equips suïssos... Tot i que de tant en tant Suïssa treu algun futbolista destacat ( a la meva memòria destaca el davanter del gran Borussia Dormund dels 90's Chapuisat ) , el futbol suís no ha acabat mai de fer grans coses, ni en el context nacional ni en el de clubs.
El què realment és curiós és l'ascendència que té sobre el Barça un país amb relativa poca tradició futbolística. Des de la figura de Joan Gamper passant per la final de Berna ( la maleïda final dels pals ). Després la mítica final de Basilea, tota una icona dintre el món barcelonista, i més rescentment la final de Recopa contra la Sampdòria, altre cop a Berna ( al que va ser l'inici de l'època triomfant de Johan Cruyyf com a entrenador del Barça).
En fi, un país que es creua a la història del Barça, malgrat la seva poca presència futbolística internacional. Esperem que del partit d'avui no ens n'haguem d'enrecordar llargament...