Olympiakós - Panathinaikós

Aquest cap de setmana es disputa un dels derbis futbolístics europeus més apassionants i radicalitzats, com és el que es juga entre l’Olympiakós del Pireu i el Panathinaikós d’Atenes. De fet, aquest derbi té versions en futbol i bàsquet, i en els dos esports té un grau similar de passió i rivalitat.
Aquests dos clubs manen esportivament a Grècia, amb el permís del AEK de la mateixa ciutat i del PAOK o l’Aris de Salònica.
Tot i la proximitat, aquest enfrontament no és ben bé un derbi, ja que es juga entre equips que no són de la mateixa ciutat, o això consideren els habitants del Pireu. El Panathinaikós pertany a Atenes, la històrica capital de Grècia. D’altra banda, l’Olympiakós pertany al Pireu, el que és considerat el port d’Atenes. El Pireu és una de les ciutats més grans de Grècia, i des de sempre ha estat la sortida al mar d’Atenes, tot i així la darrera expansió urbanística i poblacional de la capital, ha comportat l’absorció d’aquesta històrica ciutat. Malgrat passar a formar part d’Atenes, El Pireu continua mantenint un fort esperit i fins i tot té el seu propi alcalde.
Si una part de la rivalitat és deguda a l’enfrontament entre ciutats veïnes, l’origen dels dos clubs fa que el partit tingui unes connotacions que van més enllà d’una qüestió geogràfica
El Panathinaikós és un dels clubs més antics de Grècia, neix el 1908 i a l’actualitat competeix en 21 disciplines esportives. Aquest club és fundat per classes altes d’Atenes i representa l’alta burgesia de la ciutat. Adopta el trèvol com a símbol i el color verd
com una forma de buscar la sort esportiva i, tot i les similituds, no té cap vinculació amb Irlanda.
D’altra banda, l’Olympiakós és un club fundat anteriorment, l’any 1925 i amb un origen molt més humil i popular. Sempre s’ha considerat els del Pireu l’equip representant de la classe obrera. Com a club poliesportiu comte amb 15 seccions , tan professionals com amateurs.
Tot i que en un principi aquests dos clubs van tenir una relació d’amistat, la complicada història de Grècia durant la segona meitat del segle XX i la divisió social entre esquerres i dretes que es va produir a la societat hel·lènica, va comportar que això arribés al món del futbol i les relacions entre les aficions d’aquests dos equips fossin irreconciliables. Malgrat que les diferències socials entre els aficionats d’aquests dos equips han anat desapareixent en els darrers anys, la rivalitat continua i fins i tot ha augmentat. Aquest derbi és un dels més violents d’Europa i suposa enfrontaments no només a Atenes, sinó també a molts punts del món on la immigració grega hi està fortament assentada, com per exemple Austràlia.

Offside

Offside és una pel·lícula iraniana de l’any 2006 dirigida per Jafar Panahi i que ens explica l’intent d’un grup de noies per anar a veure en directe el partit de futbol entre Iran i Bahrain, decisiu per a la classificació del Mundial d’Alemanya 2006.
A l’Iran les dones no poden assistir als camps de futbol per veure-hi partits. A partir d’aquí Panahi ens explica, en clau de comèdia, com el fanatisme futbolístic, barrejat amb un sentiment nacionalista que només l’esport pot canalitzar, porten a aquest grup de noies a jugar-se la possibilitat de ser detingudes per poder veure aquest partit de futbol.
L’absurditat d’aquesta situació es pot veure en l’escena quan una de les noies, detinguda per l’exèrcit, ha d’anar al lavabo d’homes de l’estadi on s’està jugant el partit.
El director aprofita el partit de futbol per retratar dos estaments importants de la societat iraniana com són les dones i l’exèrcit. D’una banda ens explica la segregació i injustícia que les dones iranianes viuen en aquella societat, on no poden participar conjuntament amb els homes en algunes activitats públiques i on es produeixen contradiccions tals com el fet un home i una dona poden anar al cinema junts, i en canvi les dones no poden assistir als partits de futbol.
D’altra banda, ens explica la debilitat de bona part dels membres de l’exèrcit que han de fer el servei militar obligatòriament i no tenen cap tipus de vocació policíaca, cosa que a la pel·lícula els fa estar més a prop de les detingudes que no pas de les lleis i del règim.
La pel·lícula, íntegrament rodada a l’Iran i amb moltes escenes reals que l’acosten a un documental, també ens ensenya com aquest règim tirànic, o així és com tants cops ens és denunciat des d’Occident, també té moltes escletxes que mostren que no és tan cruel com ens és mostrat. Aquest film és una crítica més que implícita a les lleis i al govern iranià, però tot i això va poder ser realitzat des del mateix país, cosa que demostra certa permeabilitat del règim amb certes esferes culturals, com pot ser el prolífic i crític cinema persa.
Però el que realment ens mostra aquest film és la capacitat del futbol per moure passions i aconseguir que la gent faci coses inimaginables per poder veure i seguir un esdeveniment esportiu d’alta magnitud.

Dinamo - Estrella Roja 1990

Pocs partits de futbol a Europa han estat tan clarament l’avantsala a un conflicte bèl·lic de grans dimensions. L’any 1990, després de molts anys, es produeixen les primeres eleccions lliures a Iugoslàvia. A l’abril d’aquell any a Croàcia el partit de l’ultranacionalista Franko Tudjma, l’HDZ, aconsegueix uns grans resultats que portaran a Tudjman al capdavant del govern croat.
El 13 de maig d’aquell any en el transcurs de la lliga iugoslava el Dinamo de Zagreb i l’Estrella Roja de Belgrad s’enfronten a la capital croata. Històricament aquests dos equips sempre havien mantingut una gran rivalitat: al ser dos dels principals equips d’aquella lliga i al representar els sentiments nacionals de croats i de serbis respectivament.
El desplaçament dels aficionats de l’Estrella Roja a camp del Dinamo va ser multitudinari i més de 3000 suporters, els anomenats Delije ( jove valent en serbocroat ), es van arribar a Zagreb. Entre aquests aficionats hi havia Zeljko Raznatovic més conegut com Arkan i un dels principals criminals de guerra del conflicte iugoslau, que sempre havia estat molt identificat amb els grups ultres de l’Estrella Roja. Des d’un primer moment els aficionats serbis van causar destrosses, però va ser un cop van arribar al camp de futbol de Maksimir quan els incidents van començar a desbordar els cossos de seguretat presents. Quan al minut 11 del partit els aficionats radicals locals, els Bad Blue Boys, van entonar l’himne croat, els aficionats serbis no els hi va agradar gaire i van respondre al crit de : “ Zagreb és Sèrbia “ . El què va començar com una simple guerra dialèctica, ràpidament va pujar de to. Els crits dels seguidors croats van acabar provocant la reacció dels serbis, que van començar a trencar publicitat i a llençar cadires contra els altres espectadors.
Els Bad Blue Boys no es van quedar de braços creuats i van envair el terreny de joc per respondre a les agressions. La policia, que en aquells moments encara estava controlada per serbis, es va mostrar molt més bel·ligerant amb els aficionats croats que amb els serbis, i això encara va encendre més l’odi dels seguidors locals. Els aldarulls es van prolongar durant 70 minuts i no van permetre acabar de disputar el partit de futbol. De fet, els jugadors de l’Estrella Roja veient les dimensions del conflicte, van abandonar el camp. Els jugadors del Dinamo es van quedar impotents observant el què passava i fins i tot Boban, el que després va ser mític jugador del Milan, va donar una petada a un policia per protegir un seguidor croat(http://www.youtube.com/watch?v=fe3m6FboIjA) . Arrel d’aquest fet Boban va esdevenir un mite nacional croat.
La baralla va acabar amb més de 70 ferits i desenes de detinguts i va ser un dels punts de partida de la guerra que pocs mesos després va començar a l’antiga Iugoslàvia. (http://www.youtube.com/watch?v=hcu6K_3jitc)