Racing Club de París, un històric gairebé desaparegut

En el món futbolístic, París torna a estar en uns moments àlgids. L’arribada de diners provinents dels petrodòlars qatarians, han tornat al París Saint Germain en el centre del món futbolístic. L’adquisició de la majoria d’accions del club parisenc per part de Qatar Investment Authority, ha permès a l’entitat tornar a treure el cap a nivell internacional tant mediàticament com a nivell de resultats. Després d’uns anys on la mediocritat s’havia apoderat del PSG , enguany ostenten el lideratge provisional de la lliga francesa i són notícia cada dia als mitjans de comunicació, ja sigui per la incorporació de l’entrenador Carlo Ancelotti o pels rumors insistents de la possible arribada de Tévez per jugar a la capital francesa. Però tot i que el PSG va tenir uns anys àlgids durant els anys noranta ( amb la presència de jugadors com Raí, Weah o Ginola, que els van permetre arribar a conquerir una Recopa d’Europa l’any 1996 ) mai no ha estat un equip històric dels que marquen la història del futbol ni a França ni a Europa. El paper d’equip pioner a la capital francesa correspon al Racing de París, un equip que en l’actualitat es manté en les més baixes categories del futbol amateur i que, com el PSG, també va passar per les mans d’uns grans inversors que se’n van desfer sense problemes quan van veure que no podien treure més negoci del món del futbol. El Racing Club de París, o Racing Club de França, és l’equip històric de la ciutat de les llums. Club fundat el 1882, ha estat exitós en multitud de disciplines esportives i futbolísticament va veure els seus millors anys dels anys 30 fins a principis dels 60’s del segle passat. Després d’una llarga etapa en categories inferiors, des de meitat dels seixanta fins a meitat dels anys vuitanta, l’equip torna a primera línia del futbol francès de la mà de l’empresari Jean-Luc Lagardere. Lagarde era un empresari d’èxit francès basat en els mitjans de comunicació i l’aeronàutica i que va veure en el Racing una possibilitat per incrementar la seva popularitat. Per sort, i com a tants d’altres empresaris els hi ha passat, els diners no sempre fan els equips i Lagarde no se’n va sortir, malgrat que durant els anys vuitanta es va dedicar a fitxar jugadors de primer ordre (el mític internacional alemany: Littsbarski, l’algerià campió d’Europa amb el Porto: Rabah Madger, o un dels millors jugadors uruguaians de tots els temps: Francescoli , a més d’altres jugadors de primera línia del futbol francès). Després dels excessos en els fitxages només hi ha mals resultats esportius, només destaca una final de Copa perduda contra el Montpellier l’any 1990, justament l’any del descens definitiu. Lagarde, cansat de deixar diners i no veure’s recompensat ni econòmicament ni popularment va decidir deixar a l’estacada el club. Finalment la mala situació econòmica va anar comportant l’enfonsament de l’entitat fins arribar a l’actualitat, on juga a les últimes categories dels campionats francesos amb el nom de Racing Club de França - Levallois 92. Tot i certs intents de tornar l’equip a primera línia, la cosa no ha reixit. Un exemple pel PSG i tants d’altres equips europeus que s’han vist evocats als diners de grans magnats. Quan aquests es cansin o es morin, ja m’explicareu qui es farà càrrec d’aquestes entitats.

Els Altres Clubs de Barcelona (4) : UE Sant Andreu

Dels Altres Clubs de Barcelona, la UE Sant Andreu ha estat que el club més exitós de les darreres temporades. Tot i així, el Sant Andreu ha tingut algunes decepcions importants que li han impedit, repetidament, accedir a la Segona divisió estatal. L’any 1925 neix la UE Sant Andreu fruït de la unió de dos clubs del barri: l’Andreuenc i l’Avenç. L’Andreuenc va ser el club pioner al districte. En els seus inicis, 1909, va ser conegut com a Club Z, però ràpidament ja es va identificar com a Andreuenc. Tot i ser el primer club, l’Andreuenc va passar ràpidament a l’ombra de l’Avenç, que va sorgir d’un escissió del club pioner. L’Avenç neix a l’entorn de l’Avenç Nacionalista Republicà, un dels primers casals republicans que va haver-hi a Barcelona, avançant-se a la gran quantitat de centres d’aquest tipus que van sortir a la capital catalana. L’Avenç va arribar a ser campió de la segona categoria del futbol català temporada 1918/1919 i va jugar contra el FC Barcelona, campió de la primera categoria, per veure qui dels dos representaria el futbol català a la competició estatal. La lògica es va imposar i el club culé va aconseguir la victòria. Finalment el 1925 els dos clubs andreuencs, i d’altres de segon nivell del districte, decideixen fusionar-se Els colors que representaran a l’equip seran el groc amb franges vermelles,els colors de Catalunya, mentres que l’escut serà amb la creu de Sant Andreu, amb honor al sant que dóna nom al barri. El club no canviarà de nom fins a l’arribada de la República, quan amb l’onada anticlerical present a la societat catalana, decideixen rebatejar-se i tornar al nom d’un dels clubs fundadors de l’entitat: Avenç. Com tots els clubs catalans: la guerra civil suposa un greu mal de cap per les finances i la persistència de l’equip. Esportivament molts jugadors del Sant Andreu són cridats al front i es veuen obligats a abandonar el futbol. Un cop la guerra és finida, s’espanyolitza el nom (CD San Andrés), l’escut canvia de colors ( s’hi afegeix la bandera espanyola ) i les franges roges de la samarreta passen a ser blaves. No serà fins a meitat dels anys cinquanta que el club recupera els colors originals de la samarreta. Esportivament es produeixen un parell d’ascensos a segona divisió, les temporades 1949/1950 i la 1968/1969. Serà en aquesta segona etapa quan mantenen la categoria durant més anys, tot i que la temporada 1976/1977 descendeixen i ja mai més han pogut accedir a la categoria de plata del futbol estatal. Malgrat això, el Sant Andreu ha estat molt a prop d’aconseguir-ho alguns cops, però una mà negra sembla que els hi impedeix aquest somniat ascens. Només cal recordar la temporada 1991/1992 quan un arbitratge escandalós de Japon Sevilla va impedir que el Sant Andreu aconseguís aquest ascens anhelat.