Lliga mediterrània

Durant els conflictes bèl·lics la supervivència passa a ser una prioritat total pels que pateixen les vicissituds d’una guerra. El teatre i els espectacles en general, l’art o el món de l’esport passen a ser serveis absolutament prescindibles per la majoria de la població i només tenen un petit paper testimonial. Tot i així aquestes activitats tenien i tenen la virtut d’entretenir la gent en moments d’extrema dificultat com els períodes de guerra.
El 18 de juliol de 1936 es produeix l’alçament militar a l’Estat espanyol que acaba desembocant en una guerra civil que durarà gairebé tres anys. Evidentment el futbol no va restar al marge de la societat i es va veure molt afectat per la situació política que es va crear arrel de l’alçament.
La divisió de l’Estat en dues àrees ( la nacional i la republicana ) va fer que fos impossible continuar celebrant el tradicional torneig de la lliga de futbol tal i com estava concebut fins aquell moment.
Va ser llavors que es va crear la Lliga Mediterrània. Aquesta es pot considerar com la primera i pràcticament última competició esportiva d’àmbit nacional ( de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó ) que s’ha realitzat fins el moment. Tot i que en un principi no va ser concebuda com una lliga d’àmbit nacional, els equips murcians també hi havien de participar, a la pràctica es va convertir en una competició amb clubs dels Països Catalans.
En la temporada 1936-37 en aquesta competició hi van intervenir 8 equips: quatre del País Valencià ( València, Athletic Castelló, Llevant i Gimnàstic de València ) i quatre equips del Principat ( Barça, Girona, Espanyol i Granollers ). Evidentment el cas balear es va veure condicionat pel fet que a Mallorca i a Eivissa va triomfar l’alçament feixista comandat per Goded, mentres que Menorca es va mantenir republicana. Això no va permetre que la Lliga Mediterrània comptés amb la presència d’algun equip baleàric.
La Lliga Mediterrània només va durar un any, la duresa del conflicte va fer impossible que durés alguna temporada més, i va ser guanyada pel Barça.
La Lliga de la Mediterrània és un precedent per una possible futura Lliga de futbol dels Països Catalans, tot i que en aquests moments es vegi molt complicat i gairebé impossible que es pugui dur a terme algun dia.

RFA 0 - RDA 1

L’any 1974 es juga un dels partits de futbol amb més significació política de tota la història. Durant el mundial d’aquell any a la República Federal d’Alemanya es va enfrontar l’equip local contra l’equip veí de la República Democràtica Alemanya. Aquest partit es va considerar un enfrontament entre dos règims polítics i econòmics fortament enfrontats: el capitalisme de l’oest contra el comunisme de l’est.
La divisió d’Alemanya en dos països, la RDA sota influència soviètica i la RFA sota influència occidental, va comportar la formació de dues seleccions de futbol diferenciades. Durant els 41 anys d’existència d’aquestes dues seleccions hi trobem dos camins molt diferenciats. D’una banda la victoriosa RFA que durant aquesta època aconsegueix 3 títols mundials ( Suïssa 1954, República Federal d’Alemanya 1974 i Itàlia 1990 ) i dues eurocopes ( Bèlgica 1972 i Itàlia 1980 ). D’altra banda la RDA va tenir un currículum molt més pobre: poques participacions a les fases finals de les competicions, i dos títols olímpics: una medalla d’or a les olimpíades de 1976 a Montreal i una medalla de plata a les olimpíades de Moscou de 1980.
Aquell 1974, enmig dels moments més durs de la guerra freda, el partit va tenir unes connotacions fins llavors mai vistes. El sorteig va fer que les dues Alemanyes formessin part del mateix grup i d’aquesta manera s’haguessin d’enfrontar obligatòriament. Era evident que la victòria seria utilitzada per qualsevol dels dos equips per mostrar la fortalesa del seu règim envers l’altre.
Aquell partit va acabar amb sorpresa i amb la victòria de la RDA davant d’una RFA que contava en les seves files amb jugadors de la talla de Beckenbauer , el “Torpedo“ Muller o el porter Sepp Maier. Un solitari gol de Sparwasser va valer per guanyar el matx contra els màxims rivals.
Aquella victòria va servir de propaganda política sense precedents pel règim d’Erik Honecker, que d’aquesta manera va fer una gran campanya per demostrar la grandesa del règim comunista en front del corrupte règim capitalista de l’Estat veí. Tot i així, molts habitants de l’Alemanya Democràtica no van celebrar gens la victòria del seu estat en front de l’Alemanya Federal, ja que molts anhelaven poder anar a viure a l’altra banda i veien com un resultat com aquell només podia significar l’allargament del sever règim dirigit amb mà de ferro per Erik Honecker.
Finalment, aquell mundial va poder ser recordat amb alegria per les dues Alemanyes, si la part comunista, tot i caure eliminat en quarts de finals, podia estar contenta per la seva victòria contra l’altra Alemanya; la RFA va poder celebrar la victòria final i aconseguir el seu segon mundial al vèncer a la final l’Holanda de Johan Cruyff, en el que és considerat un dels millors partits de futbol de tots els temps.

Tommie Smith

Tommie Smith i John Carlos van anar aquesta setmana a Madrid per recollir un premi del diari esportiu AS. Aprofitant l’acte, el diari EL PAIS va fer una interessant entrevista al que va ser plusmarquista mundial dels 200 metres llisos durant les Olimpíades de Mèxic 68 (http://www.elpais.com/articulo/deportes/He/tenido/miedo/toda/vida/elpepidep/20081204elpepidep_1/Tes ) . El cas d’aquests dos atletes nord-americans, més el de l’atleta que va acabar segon durant aquella cursa: l’australià Peter Norman , és un d’aquells casos on es veu que l’esport pot ser una gran caixa de ressonància per idees polítiques i lluites contra la injustícia social. Poques imatges del món de l’esport han tingut un impacte similar a la d’aquell podi dels Jocs Olímpics de Mèxic.
Aquells fets es produeixen durant les olimpíades de Mèxic de l’any 68 i en un context on la lluita contra la segregació racial als EUA era més polèmica i candent que mai ( l’any 1965 es produeix l’assassinat de Malcolm X i pocs mesos abans d’aquelles olimpíades es produeix l’assassinat de Martin Luther King ). Els mesos anteriors a l‘esdeveniment, diversos esportistes es van reunir amb l’OPHR, el Projecte Olímpic pels Drets Humans, una institució influenciada pel pensament de Malcolm X. Aquesta organització es dedicava a denunciar el racisme establert en el món de l’esport. D’aquesta manera, alguns esportistes decideixen portar a terme mesures de denúncia de la situació de la població afroamericana als EUA. La més espectacular va ser la de Tommie Smith i John Carlos.
Després de la cursa de 200 metres llisos on Tommie Smith va guanyar i va fer el rècord del món, un rècord que va tardar 11 anys en ser superat, i el tercer lloc de John Carlos, els dos atletes afroamericans van dur a terme l’acció de protesta. Van accedir al podi descalços i després de rebre les medalles, en el moment que l’himne dels Estats Units comença a sonar, els dos atletes van alçar el puny, tapat amb un guant de color negre com a signe de protesta pel racisme establert al seu país d'origen. El tercer atleta que estava al podi, l’atleta australià Peter Norman, es solidaritza amb els altres dos atletes i decideix tapar-se el logo de la federació d’atletisme del seu país amb un pedaç de l’OPHR.
Aquesta acció de protesta té unes conseqüències inimaginables pels tres esportistes: el COI els sanciona per vida. Encara avui el màxim organisme de l’olimpisme internacional ha estat incapaç de demanar perdó i rectificar davant d'aquella absurda decisió.
A part de la condemna oficial hi va haver-hi una condemna més soterrada i que indicava fins a quin punt els fets que denunciaven aquests atletes eren reals, ja que després d’aquells successos els insults i les amenaces van ser una constant i la por va fer que tan Tommie Smith com John Carlos tinguessin seriosos problemes per trobar feina.
Sovint el compromís i la solidaritat poden tenir un cost humà difícilment assumible per la majoria de la població. Aquests actes heroics són els que passen a la història i serveixen per mostrar que l'esport és més que una simple competició entre individus.

Combat a mort, un llibre sobre la història de la boxa catalana

M’acabo de llegir el llibre Combat a " Mort. Gironès i els boxejadors perseguits pel franquisme ", de Joaquim Roglan. En aquest llibre es fa un repàs de l’esport més popular, juntament amb el futbol, que va haver-hi a Catalunya fins a la fi de la guerra civil: la boxa. Especialment centrat en la figura de Gironès, el Canari de Gràcia, Roglan ens relata com van ser els anys d’esplendor d’un esport que va gaudir d’un suport i seguiment massiu a tot l’Estat, però especialment al Principat. Només cal dir que es van arribar a fer combats davant milers i milers de persones, tan a la plaça de toros de la Monumental, com a la plaça de toros de les Arenas o a l’estadi de Montjuïc.
Gironès va arribar a ser una autèntica icona de la societat catalana rivalitzant en popularitat amb Josep Samitier, l’altre gran ídol de l’esport català d’aquells anys. Així, la derrota del boxajedor català davant del campió del món Freddie Miller l’any 1935, provoca una decepció popular a nivell esportiu mai vista fins el moment.
Amb el començament de la guerra civil i la retirada de la competició oficial de la gran generació de la boxa catalana, molts d’aquests passen a formar part de la guàrdia personal de la Generalitat, arribant a ser escortes personals del President de la Generalitat, Lluís Companys. Tot i que la majoria d’aquells boxejadors no van tenir un paper destacat políticament, el nou règim feixista no els hi va perdonar la seva inequívoca voluntat de servir al seu país i al govern que el representava. D’aquesta manera el franquisme va perseguir, torturar i fins i tot matar molts d’aquells esportistes, en molts casos sota acusacions falses i basades en la revenja personal.
El cas de Gironès va ser relativament afortunat, ja que un cop acabada la guerra en un principi va anar a parar en un camp de concentració de França i posteriorment va poder arribar fins a Mèxic. Allà va tenir una vida solitària i va restar oblidat fins a la seva mort, l'any 1982, tot i les gestes esportives que havia aconseguit durant els anys anteriors.
Malgrat l’intent d’alguns periodistes com Morera Falcó o posteriorment Joan de Sagarra de recuperar la memòria d’un dels grans esportistes catalans de tots els temps, l’oblit general i el desconeixement mostra un com més la victòria de la repressió franquista sobre bona part de la cultura catalana.
Un llibre necessari, senzill de llegir i que profunditza en la història de l’esport català, tants cops oblidat i maltractat.

Derry City Football Club

Pocs són els casos de clubs europeus que juguin a una lliga que no correspongui a la del seu estat. Acostuma a passar en casos en què aquests clubs tenen un significat polític especial, cosa que els fa abandonar la seva teòrica lliga i anar a una altra competició que no els hi sigui tan hostil. Aquest és el cas del Derry City.
Derry és una ciutat nord-irlandesa que està situada molt propera a la frontera de l’actual República d’Irlanda. Des de que el 1921 hi va haver la divisió de la illa entre aquestes dues Irlandes, Derry sempre ha estat la punta de la llança republicana i el principal baluard del nacionalisme irlandès que reclamava la unió amb la Irlanda republicana i lliure.
El Derry City és el principal equip de futbol de la ciutat, i només amb el nom del club ( el Derry republicà en contraposició al Londonderry oficial britànic) ja es postula políticament. Per tot això al Derry City, tot i que va intentar no tenir una vinculació política massa estreta amb cap dels dos sectors, sempre li va costar molt jugar a la Irish Premier League. A Irlanda del Nord la majoria de suporters dels equips que participaven de la lliga tenien fortes simpaties unionistes i pro britàniques. El públic republicà sempre va tenir més tendència cap el futbol gaèlic o el hurling, esports gaèlics amb una alta vinculació amb el nacionalisme irlandès, que no pas el futbol.

Durant els anys més durs d’enfrontaments entre les dues comunitats nord-irlandeses, els coneguts troubles, el futbol també se’n va veure afectat i especialment el Derry City. El principi dels anys setanta el Derry va veure com la violència contra el seu equip i els seus seguidors era cada cop més elevada. D’altra banda la violència també era exercida pels seguidors del City sobretot quan jugaven a casa, ja que el seu estadi estava situat molt a prop del mític barri del Bogside, on l’ IRA i el moviment republicà irlandès tenien l’índex més alt de popularitat i suport de tot Irlanda. Això va desembocar amb la crema d’un autocar de seguidors de l’equip rival del Ballymena, seguidors amb una forta vinculació amb els nuclis més durs de l’unionisme.
Després de tots aquells incidents la IFA, l’associació que organitzava la lliga nord-irlandesa, i la RUC ( Royal Ulster Constarbury ), policia d’Irlanda del Nord amb clares preferències pro britàniques, van decidir fer jugar els partits de futbol del Derry City lluny del seu estadi de Brandiwell a la veïna ciutat de Coleraine, població propera a Derry però amb un alt percentatge de població unionista. Això va significar la mort esportiva del Derry City, que va veure com perdia suport dels seus seguidors i va acabar amb l'abandonament de la lliga del primer equip de futbol l’any 1972.
Finalment i després d’uns anys en què el primer equip de futbol no va competir a nivell oficial, l’any 1985 el Derry City és acceptat per jugar a la lliga de la Irlanda republicana, la Eircom League, on fins el moment ha aconseguit un parell de títols de lliga. El suport de personatges públics de la ciutat, com el premi Nobel de la pau John Hume, ha permès al Derry City tornar a aixecar el vol i tornar a ser un equip punter a Irlanda.

Euskalherria

La setmana passada 165 futbolistes bascos van firmar un document on afirmaven que només jugarien el clàssic partit amistós de Nadal sota la denominació d’Euskalherria i no d’Euskadi. És a dir, que només jugarien sota el nom d’una selecció que inclogués els 7 territoris bascos ( Biscaia, Guipúscoa, Àlava, Navarra i les tres províncies basques sota territori francès: la Baixa Navarra, Lapurdi i Zuberoa ). Entre aquests futbolistes hi havia gairebé la totalitat de la plantilla de l’Athletic de Bilbao, bona part de la plantilla de la Reial Societat i jugadors de diversos clubs de la resta d’Euskalherria o d’altres llocs de l’Estat i d’Europa. Fins i tot jugadors retirats de renom com Lasa, López Rekarte, Alkiza o Mendiguren han firmat el document. Evidentment la majoria de partits polítics institucionals han posat el crit al cel ( PNB inclòs ), demostrant que en aquests cas els futbolistes van un pas per endavant de bona part de l’entremat polític.
Ja fa un any 35 futbolistes bascos de primer nivell van donar la cara per demanar l’oficialitat de la selecció d’Euskalherria, i van aconseguir que per primer cop el partit de futbol que el Nadal passat van jugar contra Catalunya fos amb el nom de la nació completa.
El 2005 11.000 esportistes bascos ( sí, 11.000! ) van donar suport a l’oficialitat de les seleccions basques. Aquests esportistes eren des de gent de primera línia fins a d’altres que provenien de l’esport amateur. Un cop més el compromís de l’esport basc amb les reivindicacions nacionals quedava palès.
Ja fa més de trenta anys que veiem com l’esport basc es solidaritza constantment amb la complicada situació política que viu aquell país. L’any 1976, en ple inici de la transició, Iríbar i Kortabarría, capitans dels dos principals equips equips bascos, van saltar a l’antic estadi d’Atotxa amb una ikurriña a l’inici d’un Reial Societat – Athletic de Bilbao. Només cal recordar que en aquells moments aquella bandera era il·legal.
Dues conclusions des dels Països Catalans. D’una banda em sembla un somni que esportistes de tota la nació s’impliquin en la crida a una única selecció ( no em puc imaginar un manifest firmat per Albelda, Carles Puyol o Toni Prats ).
D’altra banda potser ja ha arribat el moment de demanar als esportistes que es mullin en aquest tema ( si més no la gent del Principat ). Començar a implicar-se cap a una banda o cap a l’altra, sense que això signifiqui renunciar a res. Ja sabem que en qüestió nacional no es pot comparar el País Basc amb els Països Catalans, però potser sí que cal, si com a país volem fer algun pas més endavant, un compromís més gran de tota la societat catalana, i els esportistes formen part d’aquesta societat.

Vassallatge català

A vegades sembla increïble la personalitat d’alguns catalans. No em deixa de sorprendre l’actitud de gent com el president de la Federació Catalana de Futbol, Ricardo Campoy.
Ricardo Campoy va accedir a la presidència de la Federació aquest mes de juny. Provinent de la Vicepresidència d’aquella entitat, va arribar al capdavant de la institució després d’aprofitar els moments de divisió que van existir durant els anys que Jordi Roche va ser el màxim representat de l’entitat.
Campoy va arribar donant la paraula de que hi hauria eleccions per l’octubre o novembre d’aquest any (http://www.sport.es/default.asp?idpublicacio_PK=44&idioma=CAS&idnoticia_PK=523135&idseccio_PK=1055 ) . De moment aquestes eleccions no es veuen per enlloc, i sembla que el senyor Campoy no podrà complir la seva paraula.
Aquesta setmana el president de la Federació Espanyola de Futbol, Ángel Villar, ha estat per Catalunya. A diferència de la federació catalana, l’espanyola sí que està en un període electoral i Villar ha vingut a veure si obtenia el suport dels clubs catalans. Campoy, com a màxim responsable del futbol català, ràpidament ha corregut a anunciar el suport total del futbol català a l’actual president de l’espanyola.
A diferència de Roche, que va tenir una posició d’enfrontament amb Villar, Campoy acaba de fer una mostra de vassallatge indignant per aquells que seguim el futbol català de prop. És que Ricardo Campoy ja no recorda la prohibició del partit de futbol entre la selecció catalana i la dels EUA? És que Campoy no recorda els pals a les rodes que constantment han posat a la possibilitat que la selecció nacional de Catalunya pugui realitzar algun partit més a part de la costellada nadalenca?
Ens hem de creure cegament la promesa de Villar de que Catalunya podrà jugar partits en dies FIFA? Si fa tot just un any el mateix senyor Villar negava aquesta possibilitat...
Aquestes adoracions sobtades i uniformes cap a personatges que fins fa quatre dies eren criticats, si més no les poso sota sospita.

Anhortosis Famagusta

Si la setmana passada parlàvem del futbol xipriota en general, ara explicarem la història del que actualment és el club més conegut d’aquella illa: l’Anhortosis Famagusta.
Anhortosis neix el 1911 com una associació cultural fundada a la ciutat de Famagusta per sectors que pertanyien al nacionalisme grec, és a dir, que volien la integració de Xipre amb l’Estat grec. En aquells moments l’illa formava part l’administració britànica. Aquella entitat cultural ràpidament va anar tenint notorietat dintre de la ciutat i va anar agafant força les seccions esportives com el futbol o el voleibol.
La implicació política d’aquella associació va fer que els colonitzadors britànics la veiessin com un enemic i l’arribessin a clausurar el 1931, amb l’ inici de les revoltes anticolonialistes que el nacionalisme grec va dur a terme.
La implicació entre el club i la política va ser present durant tots aquell tumultuosos anys. Així la identificació de l’Anhortosis amb la banda armada EOKA ( Organització Nacional de Combatents Xipriotes ) és evident durant els anys 50, quan aquella organització va tenir un paper important en la lluita contra l’ imperialisme britànic. Aquells van ser uns anys molt durs per l’Anorthosis que va veure com el 1958 la seva seu social era bombardejada i destruïda.
Va ser durant aquells anys cinquanta quan el club de Famagusta va començar a guanyar títols i a ser una de les principals potències futbolístiques de l’illa.
A partir de la descolonització britànica dels anys 60’s hi ha un enduriment dels enfrontaments entre la població proturca i la progrega. Tot i compartir govern, les coses no milloren i el 1974 es produeix un cop d’estat progrec i la posterior invasió de la illa de l’exèrcit turc. Això acabarà amb la partició de la illa i la formació de dues entitats autònomes diferents. La República de Xipre reconeguda oficialment ( que és la Xipre majoritària i culturalment grega ) i la República Turca del Nord de l’Illa, que serà la minoritària i pro Turquia.
Per l’Anorthosis, com per d’altres clubs, la situació geogràfica i les idees polítiques del club no coincideixen, passant a ser un dels anomenats clubs desterrats de Xipre. És a dir que la ciutat de Famagusta, i l’Anorthosis de rebot, queda situada a la zona turca. Això suposa que aquest club, com milers de persones, va haver d’emigrar i canviar de zona i passar-se a la zona grega per situar-se a la ciutat de Larnaca.
Des de Larnaca l’equip s’ha consolidat com un dels principals equips xipriotes fins al moment actual, que es pot considerar com la principal fita de l’equip esportivament parlant. Tot i la proesa d’aquest any, l’Anorthosis té altres moments importants en la història recent del club, com quan va aconseguir derrotar l’Athletic de Bilbao durant el partit d’anada de la copa de la UEFA de la temporada 1994-95 i sobretot quan va eliminar el Trapzonspor turc en una eliminatòria prèvia de la lliga de campions, en un duel que va aixecar passions i alguna cosa més.

( http://www.youtube.com/watch?v=UmKOjSZPkbM&NR=1 )

Futbol xipriota

El primer cop que vaig tenir constància del futbol xipriota com un futbol emergent va ser quan Xipre va vèncer l’Espanya de Javier Clemente per 3 a 2. Personalment aquell resultat va ser una gran i grata sorpresa. De fet, més que un èxit de la selecció mediterrània ho vaig considerar un ridícul espantós de la selecció espanyola. Fins llavors, per mi, Xipre era assimilable a altres seleccions de baix nivell com Malta, Albània, San Marino o Luxemburg.
A partir d’aquell fet vaig poder anar constatant que cada cop hi havia més jugadors xipriotes jugant a lligues de primer nivell. I tot i que encara no podem considerar Xipre com un referent del futbol europeu, si que sembla que ha aconseguit fites que fins el moment eren impensables. L’arribada de l’Anorthosis Famagusta a la lligueta de la Champions ha estat un pas més per aquest futbol. L’eliminació de l’Olympiakós grec a la prèvia i el paper que està fent en aquesta lligueta, fa que aquest equip s’hagi convertit en la sorpresa més agradable en aquesta Champions League.
El futbol xipriota es veu directament afectat per la situació política de la illa. La separació d’aquest país en dues parts entre la zona turca i la zona grega, ha comportat la creació de dues seleccions nacionals. La que és reconeguda internacionalment és la selecció de Xipre de la zona grega, que és la majoritària. Aquesta selecció és la que fins el moment ha jugat les fases de classificació d’Eurocopa i Mundial i és reconeguda oficialment per la FIFA i la UEFA. Fins aquests moments, els éxits d’aquesta selecció han estat escassos, i no ha arribat a cap fase final, ni de mundial ni d’eurocopa, ni d’olimpíada.
L’altre equip nacional d’aquesta illa és la selecció de la banda d’influència turca. Aquesta no és reconeguda internacionalment, excepte per Turquia, i la seves participacions són bàsicament partits amistosos.
Cada Federació organitza les seves pròpies lligues. Per una banda hi ha les lligues de la federació reconeguda internacionalment , la Cyprus football Association ( http://www.mlahanas.de/Cyprus/Sport/CyprusFootballAssociation.html ) que està sota la zona d’influència grega. D’altra banda hi ha la Cyprus Turkish Football Federation, que no és reconeguda per les associacions oficials de futbol, però si per la Nouvell Federation-Board ( http://www.nf-board.com/ ). Aquesta associació organitza campionats de seleccions que per diversos motius no són reconegudes internacionalment, seleccions com : Occitània, el Kurdistan, el Poble Romaní o el Tibet.
El futbol xipriota està tan dividit com la política d’aquest país. Potser amb els principis d’acord entre les dues comunitats el futbol també podrà anar clarificant el seu futur.

Nacho Novo i els nacionalitzats

Aquesta darrera setmana hem pogut saber que finalment el gallec Nacho Novo no podrà jugar amb la selecció escocesa de futbol. Tot i que segons les normes de la FIFA Novo hi podria jugar, la Federació escocesa de futbol ( junt amb l’anglesa, la gal·lesa i la nord irlandesa ) han decidit que perquè un jugador no nascut a les Illes Britàniques i a Irlanda pugui jugar amb alguna d’aquelles seleccions, com a mínim ha de tenir un avi originari d’algun d’aquells països. D’aquesta manera es posa fi a un rumor que feia mesos que se sentia i també a la possibilitat que el basc Arteta i l’espanyol Almunia puguin participar amb la selecció anglesa. ( http://www.scottishfa.co.uk/news.cfm?newsid=4357 )
Em sembla una decisió encertada i sense precedents. Si cada cop em costa més entendre el paper tronat de les seleccions, bàsicament pel fet de no tenir-ne cap que em representi, el que ja em sembla de mal gust és la compra de jugadors d’altres països perquè participin en els respectius equips nacionals.
El cas de l’Estat espanyol és un dels casos flagrants. Si només mirem un esport d'equip com el futbol, actualment tenim casos com els de Sena o Pernía, jugadors que com no han pogut accedir a la selecció del seu país natal i han decidit participar en la selecció del país que els acollia. Anteriorment hi havia hagut casos com els de Catanha, no gaires anys enrere, o bastant més anteriorment jugadors mítics com Puskas, Di Stefano o Kubala.
Però no és en els esports d’equip on aquest fet és més escandalós. En casos com l’atletisme, la natació o els arts marcials, la compra de passaports per part dels països rics, sobre països amb menys capacitat adquisitiva és extraordinària. A nivell estatal tenim casos com els de la cubana Niurka Montalvo, l’equatorià Jackson Quiñones, la nigeriana Gloria Alozie o la ucraïnesa Nina Jivanevskaia . Evidentment l’Estat espanyol no és l’únic que utilitza aquests mètodes per inflar el seu orgull nacional i demostrar que és una potència mundial a nivell esportiu. Casos com el del kenyà Wilson Kipketer corrent per Dinamarca o el d’atletes magribins que acaben corrent per països com Qatar per la quantitat de petrodólars que els hi ofereixen, són només la punta de la llança d’uns mètodes que demostren que fins i tot amb això el tercer món està sotmès a la prepotència dels països rics.
I que consti que en aquests casos, els únics que no tenen cap culpa són els esportistes, que simplement volen tenir les màximes possibilitats per poder triomfar i ser competitius. La vida de l'esportista és curta i han d'intentar aprofitar al màxim les oportunitats que els hi arriben.

Alex Ferguson i el Reial Madrid

Quan vas a l’estranger i parles de futbol sempre m’ha sorprès que des de països més o menys llunyans es considera el Reial Madrid com un equip amb fortes simpaties amb el feixisme i amb la dictadura franquista, i al Barça com a contraposició ideològica d’aquest. Si em sorprèn no és pel fet en si, que pels catalans és de sobres conegut, sinó pel coneixement internacional de la realitat política del futbol estatal. A vegades menyspreem la força social i política del món de l’esport en general i del futbol en particular.
Darrerament hem pogut sentir declaracions d’Alex Ferguson sobre el Reial Madrid. Alex Ferguson, personatge que ostenta el títol de Sir atorgat per la Reina d’Anglaterra, és tota una institució al futbol britànic i mundial. L’escocès és un cas únic d’entrenador capaç de resistir durant més de 20 anys en un equip d’alt nivell, ja que va arribar a la banqueta del United l’any 1986 i s’ha mantingut continuadament en aquest càrrec fins a l’actualitat. Només superat per Matt Busby, el que va ser entrenador del mateix club de l’any 1945 fins a 1969, Alex Ferguson sembla que serà capaç de batre tots el rècords.
Per tot això i per tot el què ha viscut aquest veterà personatge s’han de seguir molt de prop les seves declaracions. Quan Ferguson acusa el club madridista d’haver estat un club franquista, això és una evidència que no la pot negar ningú. Quan l’escocès diu que aquest club va ser el club preferit del Règim i post Règim durant més de quaranta anys és un fet contrastat i constatable. Que Sir Alex Ferguson expliqui que el Reial Madrid durant anys va aconseguir tot allò que va voler gràcies a al seves influències amb la dictadura franquista, és inqüestionable i sinó que li preguntin a Di Stefano. I, malgrat el pas dels anys, el Reial Madrid segueix actuant amb una prepotència indignant i molts cops despòtica, com demostren els casos dels fitxatges de Zidane, Beckam o més recentment amb l’intent d’incorporaci de Cristiano Ronaldo.
A vegades ha de venir algú de fora per recordar-nos la idiosincràsia i el savoir affair d’una institució com el Reial Madrid. I és que no tots els madridistes són fatxes, però sí que la majoria de fatxes són madridistes.

Spartak de Moscou

Després que l’any passat Michael Laudrup fes una bona temporada al capdavant del Getafe, aquest any ha decidit canviar totalment d’aires per anar a entrenar a l’Spartak de Moscou. A Laudrup se li poden reconèixer molts mèrits, sobretot a nivell esportiu. Però quan va decidir fer el pas del Barça al Reial Madrid va demostrar que el compromís envers els colors que defensava era nul. Per tot això és difícil que Laudrup comprengui que, com el Barça, l’Spartak de Moscou és una institució esportiva amb una història singular a Rússia.
A diferència de la majoria d’equips moscovites l’Spartak és un club que durant els pitjors anys de la dictadura stalinista no representava cap estament econòmic, polític o social de la nomenclatura comunista. L’any 1922, poc després que acabés la guerra civil russa, una sèrie de sindicalistes funden el club basant-se en el nom d’Espartac, l’esclau romà que es va revoltar contra el poder establert per aconseguir la seva llibertat. Entre els fundadors d’aquest club destaca Nikolai Starostin, qui serà un dels millors jugadors de la història de l’equip de Moscou.
Ràpidament l’Spartak passa a ser un club que rep el suport de bona part de la dissidència política al règim tirà d’Stalin. Particularment recordats són els enfrontaments amb el Dinamo de Moscou. El Dinamo estava directament involucrat en la policia secreta russa, especialment pel fet que Beria, la mà dreta d’Stalin i un dels principals responsables de les deportacions i afusellaments de població civil russa, n’era fanàtic declarat i president honorífic. La superioritat que l’Spartak d’Starostin va demostrar sobre el Dinamo de Beria, va acabar desenvocant amb la detenció i posterior confinament del geni futbolístic a un gulag de Sibèria, sota l’acusació, entre altres coses, de jugar a futbol de forma burgesa.
10 anys més tard, Starostin sortiria del gulag i encara seria recordat com una llegenda única de l’Spartak, això el portaria poc després a la presidència del club que havia ajudat a crear i a fer gran.
Tot i la gran quantitat d’èxits de l’Spartak, el club sempre va ser identificat amb les faccions més dissidents i antagòniques a la dictadura soviètica. A l’actualitat, aquest club també ha caigut sota les mans dels grans grups energètics russos i és patrocinat i tutelat per la companyia petroliera Lukoil.

Lliga Adriàtica de Bàsquet

L’any 1991 comença el darrer gran conflicte del segle XX a Europa. L’antiga Iugoslàvia es desmembra i els enfrontaments entre els diversos territoris que la integren esclaten.Enfrontaments que, com és sabut, porten morts, violència i odi entre serbis, croats, bosnis, montegrenins, kossovars, macedonis i eslovens. En un primer moment la guerra s’acarnissa a Croàcia i després a Bòsnia i Hercegovina. El 1999 l’OTAN bombardeja Sèrbia, país del qual Montenegro es separa l’any 2006. Enguany Kossovo ha arribat a la independència, amb la consegüent indignació i malestar dels serbis. A més, la presència dels cascos blaus de l’ONU encara avui és notòria a diversos punts de Bòsnia i Hercegovina i de Kossovo, cosa que fa pensar que encara és lluny la possibilitat que els enfrontaments entre les diferents nacionalitats desapareguin.

Per tot això és especialment sorprenent que l’any 2001 s’iniciés la Lliga Adriàtica de bàsquet. En aquesta lliga, paral·lela a la que cada federació organitza pel seu comte, hi formen part equips de la gran majoria de països sorgits de l’antiga Iugoslàvia. Equips de Croàcia, Sèrbia, Bòsnia , Eslovènia i Montenegro. Pistes de bàsquet petites amb un públic fervorós i amb ambients molts cops infernals són els escenaris d’aquesta Lliga. Tot i els rancors i odis que la guerra ha generat, les diverses federacions de bàsquet han estat capaces de tirar endavant un projecte que supera barreres i és un exemple d’entesa i bon bàsquet. Una lliga amb un nivell elevat i amb equips que han escrit grans pàgines a la història del bàsquet europeu. Des del Partizan o l’Estrella Roja de Belgrad, passant pels mítics Cibona de Zagreb i Split ( antic maleït Iugoplastika ) croats o l’Olimpija de Lubjana eslovè.Finalment, i com a curiositat, destacar que la temporda 2002-03 el Maccabi de Tel-Aviv va participar en aquesta lliga, arribant a jugar la final d’aquesta competició.

Basilea

Avui el Barça juga a Basilea. Sincerament no recordo cap partit en els últims anys contra equips suïssos... Tot i que de tant en tant Suïssa treu algun futbolista destacat ( a la meva memòria destaca el davanter del gran Borussia Dormund dels 90's Chapuisat ) , el futbol suís no ha acabat mai de fer grans coses, ni en el context nacional ni en el de clubs.
El què realment és curiós és l'ascendència que té sobre el Barça un país amb relativa poca tradició futbolística. Des de la figura de Joan Gamper passant per la final de Berna ( la maleïda final dels pals ). Després la mítica final de Basilea, tota una icona dintre el món barcelonista, i més rescentment la final de Recopa contra la Sampdòria, altre cop a Berna ( al que va ser l'inici de l'època triomfant de Johan Cruyyf com a entrenador del Barça).
En fi, un país que es creua a la història del Barça, malgrat la seva poca presència futbolística internacional. Esperem que del partit d'avui no ens n'haguem d'enrecordar llargament...