dimarts, de novembre 04, 2008

Nacho Novo i els nacionalitzats


Aquesta darrera setmana hem pogut saber que finalment el gallec Nacho Novo no podrà jugar amb la selecció escocesa de futbol. Tot i que segons les normes de la FIFA Novo hi podria jugar, la Federació escocesa de futbol ( junt amb l’anglesa, la gal·lesa i la nord irlandesa ) han decidit que perquè un jugador no nascut a les Illes Britàniques i a Irlanda pugui jugar amb alguna d’aquelles seleccions, com a mínim ha de tenir un avi originari d’algun d’aquells països. D’aquesta manera es posa fi a un rumor que feia mesos que se sentia i també a la possibilitat que el basc Arteta i l’espanyol Almunia puguin participar amb la selecció anglesa. ( http://www.scottishfa.co.uk/news.cfm?newsid=4357 )
Em sembla una decisió encertada i sense precedents. Si cada cop em costa més entendre el paper tronat de les seleccions, bàsicament pel fet de no tenir-ne cap que em representi, el que ja em sembla de mal gust és la compra de jugadors d’altres països perquè participin en els respectius equips nacionals.
El cas de l’Estat espanyol és un dels casos flagrants. Si només mirem un esport d'equip com el futbol, actualment tenim casos com els de Sena o Pernía, jugadors que com no han pogut accedir a la selecció del seu país natal i han decidit participar en la selecció del país que els acollia. Anteriorment hi havia hagut casos com els de Catanha, no gaires anys enrere, o bastant més anteriorment jugadors mítics com Puskas, Di Stefano o Kubala.
Però no és en els esports d’equip on aquest fet és més escandalós. En casos com l’atletisme, la natació o els arts marcials, la compra de passaports per part dels països rics, sobre països amb menys capacitat adquisitiva és extraordinària. A nivell estatal tenim casos com els de la cubana Niurka Montalvo, l’equatorià Jackson Quiñones, la nigeriana Gloria Alozie o la ucraïnesa Nina Jivanevskaia . Evidentment l’Estat espanyol no és l’únic que utilitza aquests mètodes per inflar el seu orgull nacional i demostrar que és una potència mundial a nivell esportiu. Casos com el del kenyà Wilson Kipketer corrent per Dinamarca o el d’atletes magribins que acaben corrent per països com Qatar per la quantitat de petrodólars que els hi ofereixen, són només la punta de la llança d’uns mètodes que demostren que fins i tot amb això el tercer món està sotmès a la prepotència dels països rics.
I que consti que en aquests casos, els únics que no tenen cap culpa són els esportistes, que simplement volen tenir les màximes possibilitats per poder triomfar i ser competitius. La vida de l'esportista és curta i han d'intentar aprofitar al màxim les oportunitats que els hi arriben.