dimecres, de gener 28, 2009

Hooliganisme a l'Obert d'Austràlia


El tenis sempre ha estat considerat un esport elitista. El preu de les entrades, l’entorn d’ on surten la majoria de jugadors i el cost de formar part d’un club de tenis han fet que aquest esport sigui de luxe i on les classes socials altes hi tenen una influència gran, no és normal que hi hagi tenistes professionals que hagin sortit de barris populars i humils. En l'ambient que rodeja el món del tenis hi ha una presència important d’opulència i ostentació i a l’entorn dels tornejos que es celebren arreu del món hi podem veure representants de les més altes esferes locals ( el torneig Comte de Godó de Barcelona és un bon exemple d’això ). Durant els partits el respecte del públic cap els jugadors és important per evitar que aquests es puguin desconcentrar. Generalment el públic dóna el seu suport als esportistes quan els punts acaben i bàsicament ho fa aplaudint. Són molt esporàdics els crits de suport però sobretot els de rebuig cap els tenistes. I els premis que s’emporten els tenistes són molt elevat, cosa que fa que any rere any els millors tenistes estiguin entre els principals esportistes en guanys personals.
Els darrers anys hi hagut diversos tornejos on el públic ha mostrat un suport més propi de camps de bàsquet o futbol que del tenis. Sobretot partits de la Copa Davis, on el sentiment nacionalista aflora en la majoria de seguidors. Eliminatòries dures entre països sud-americans, eliminatòries entre França i EUA o el comportament del públic de Barcelona a la final de Copa Davis entre Espanya i Austràlia són una mostra de la pèrdua de savoir faire dels aficionats de l’entorn tennístic.
Però si hi ha un torneig individual on les passions entre seguidors de diferents països arriben a nivells insospitats, aquest és l’Obert d’Austràlia. En els darrers anys els enfrontaments entre seguidors d’origen balcànic ha estat habituals en aquest torneig. L’any passat diverses desenes d’aficionats grecs van ser expulsat de la pista per animar excessivament el tenista Konstantinos Economidis , aquell mateix any havia passat el mateix amb aficionats croats i serbis que havien estat obligats a abandonar el recinte tennístic pel seu comportament hooliganesc.
Aquest any els enfrontaments han fet un pas més enllà i s’han produït agressions entre serbis i bosnians a les afores de les pistes. Durant el partit entre el serbi Djokovic i el nord-americà d’origen bosnià Amer Delic els aficionats d’aquests dos tenistes han arribat a les mans aprofitant l’oportunitat que els hi donava el partit de tenis. Incidents que ja havien estat previstos tan per l’organització com pels mateixos tennistes, que en tot moment van intentar no incrementar la tensió entre les dues aficions. Dies abans ja s’havien produït incidents a les grades durant partits entre tenistes croats i serbis, però que es van quedar en forma de càntics d’una afició contra l’altra. Dos anys abans i per sorpresa de l’organització del torneig ja s’havien produït enfrontaments físics entre croats i serbi.
El fet que Austràlia sigui un país format per immigració, en un gran número balcànica, i que possiblement l’Obert d’Austràlia sigui el més important dels esdeveniments esportius internacionals d’aquell país, fa que sigui un focus per poder aflorar les tensions entre els diverses ètnies que viuen en aquell estat. Durant els dies que dura el torneig els immigrants d’origen balcànic veuen en els tenistes els màxims representants del seu país i la impossibilitat de veure en directe els equips nacionals en els diferents esports, fa que aquests seguidors evoquin en el tenis tot el seu fanatisme esportiu i nacional.

dimecres, de gener 21, 2009

Futbol israelià


En un país tan polititzat com Israel, l’esport no en podia restar al marge. A Israel dominen dos esports d’equip per sobre dels altres: el futbol i el bàsquet i hi ha presència de diversos clubs que competeixen en aquestes dues disciplines.
La nomenclatura que utilitzen aquests clubs indica l’origen polític i social de cada un d’aquests equips, i la forma de veure la política israeliana per bona part del seus seguidors.
Destaquen especialment els que porten el nom de Hapoel i de Maccabi.
Els clubs que porten com a nom Maccabi ( Tel Aviv, Haifa, Herzliya, etc.) són equips d’origen conservador i amb vincles religiosos importants. La seva afició és identificada amb el partit del Likud i amb sectors del sionisme. Maccabi, en hebreu, significa coratge o força. D’equips amb aquest nom n’hi ha repartits per tot el món, ja que les colònies internacionals jueves tenen el costum de posar-se aquest nom en els equips locals en els quals juguen. Fins i tot a Barcelona existeix un Maccabi Barcelona.
D’altra banda els Hapoel ( Jerusalem, Haifa, Peta Tikva ) són els considerats equips de la gent d’esquerres. La iconografia que utilitzen és esquerranosa, com per exemple la falç i el martell o l'estètica proletària ( com es pot veure en la imatge de l'escut del Hapoel Petach Tikva ) i el seu nom en hebreu significa obrer. Vesteixen de vermell i el seu naixement és a partir del sindicat Histradut. Amb els anys els clubs es van anar independitzant del sindicat però no han perdut la simbologia política que va existir en ells des de la seva fundació.
Els tercers clubs en importància social, tot i que són els més radicals, són els anomenats Beitar, on destaca per sobre de tots el Beitar de Jerusalem. Aquests prenen el nom d’un moviment juvenil sionista d'ideologia dretana i són partidaris de que l’estat hebreu ocupi les històriques terres del Regne d’Israel. L’escut del club és el menorah, un canelobre que és un dels símbols més antics d’Israel. Cal destacar que un dels més coneguts seguidors d’aquest equip és Ehud Olmert, l’actual líder del Kadima i primer ministre d’Israel. Els seguidors d’aquests clubs sovint canten contra els jugadors àrabs que juguen en equips israelians i no accepten els esportistes d’origen àrab que participen en les seleccions nacionals, com li ha passat al futbolista Abas Suan que tot i jugar per Israel mai ha estat acceptat pels seguidors del Beitar de Jerusalem, seguidors que arriben a no celebrar els gols d'Abas Suan quan marca per la selecció israeliana.
Finalment destaca l’equip de futbol del Bnei Sakhnin el club amb majoria de jugadors musulmans amb més èxits i que darrerament ha arribat a col·locar-se entre els millors equips de futbol d’Israel. Majoritàriament la seva afició prové de la població d’origen dels àrab israeliana.

divendres, de gener 16, 2009

Oleguer i Kelme


Sense saber absolutament res de jurisprudència la sentència que l’Audiència Provincial d’Alacant acaba de dictaminar sobre el cas entre l’exjugador del Barça Oleguer Presas i la marca de roba esportiva Kelme em sembla que vulnera clarament els drets dels treballadors.
Aquest cas va començar quan Oleguer va publicar un article titulat La Bona Fe (http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=2262903 ) en el diari basc Berria i en el setmanari català La Directa. Aquest article posava el dit a la nafra sobre el comportament de la justícia espanyola en un cas polèmic i que va provocar molta irritació en el nacionalisme espanyol com va ser el de De Juana Chaos.
Sembla que a la direcció de Kelme, que equipava a Oleguer, no li van agradar les opinions del futbolista i va decidir rescindir immediatament el contracte que tenia amb el jugador. Tot i que en un principi un jutjat d’Elx va donar la raó a l’actual futbolista de l’Ajax, l’Audiència Provincial d’Alacant ha revocat la sentència anterior i ha donat la raó a l’empresa a l’hora de revocar unilateralment el contracte que mantenien Kelme i Oleguer.
Em sembla denunciable que una empresa pugui rescindir contractes a partir de no compartir les opinions polítiques de les persones a qui han contractat. És una falta de lliberta d’expressió total. Podran un dia acomiadar algú d’una empresa per haver escrit una carta al diari que no hagi agradat a la direcció de l’empresa? No sabia Kelme que Oleguer era una persona compromesa abans de fitxar-lo per la seva empresa? Actuarien igual si l’esportista representat hagués fet declaracions de caire espanyolista o fins i tot racista?
De tots és sabut que molts esportistes catalans que participen en competicions on els patrocinadors són imprescindibles ( com per exemple els esports de motor ) tenen prohibit per contracte poder manifestar-se políticament o tenen prohibit sortir amb certes banderes després d’haver fet una bona actuació en algun gran premi.
Un cop més es demostra que, tot i que a vegades certa part de la població demana més implicació política als esportistes de renom, la llibertat d’expressió en aquest entorn està molt lluny de ser possible.

divendres, de gener 09, 2009

Multes per Palestina


Els greus incidents que s’han produït aquesta setmana durant el partit de bàsquet entre l’equip turc del Telekom Ankara i l’equip israelita del Bnei Hasharon, més la mostra d’una samarreta amb el nom de Palestina del jugador de futbol del Sevilla Kanouté després de fer un gol, fan preveure moments difícils pels esportistes israelites que competiran fora del seu país durant la guerra que Israel ha iniciat a Gaza. Un cop més els esportistes pagaran la prepotència i immoralitat dels governants del seu país i veuran com la forma de mostrar suport a la causa palestina serà el rebuig i l’hostilitat a tots aquells que representin la bandera de l’estrella de David.
Els màxims organitzadors del bàsquet europeu ja han anunciat , sota els paràmetres de la legislació esportiva internacional que prohibeix mostrar símbols polítics als recintes esportius, que sancionaran amb fortes multes tots aquells qui aprofitin el món del bàsquet per donar suport a Palestina, quartant de manera clara la llibertat d’expressió en els estadis esportius.
De fet, durant el mes d’abril passat es va produir una situació escandalosa durant el partit de bàsquet que es va jugar al Palau Blaugrana entre el Barça i el Maccabi de Tel Aviv: els Mossos d’Esquadra van actuar agressivament contra dues noies que ensenyaven una bandera Palestina i dues pancartes que deien: “ Freedom for Palestina ” i “ Aïllem Israel: prou al genocidi palestí “. L’actuació policial desproporcionada i il·lògica va provocar la reacció immediata del Palau Blaugrana, que amb crits de “ Palestina, Palestina “ va respondre a la injustícia que s’estava cometent contra aquelles dues persones. Finalment aquestes dones van ser multades amb 3500 euros i sis mesos de prohibició d’entrada a qualsevol recinte esportiu. Mostrant la intolerància i por que provoquen certs temes en les autoritats esportives europees.
D’una banda la reacció lamentable dels cossos de seguretat catalans, suposem que aconsellats pels membres del Mossad que acostumen a acompanyar els equips israelians quan surten fora del seu país, només serveix per provocar un afecte reactiu de la majoria de gent que hi havia al Palau Blaugrana, com es va poder comprovar quan tot el camp va cridar “ Palestina, Palestina “ i va mostrar la seva indignació amb el que estava passant a les graderies.
D’altra banda, sembla increïble que aquells que organitzen competicions internacionals basades en els himnes i les banderes, després jutgin sobre el què és o no és política a un recinte esportiu. Política és una pancarta que posi “ Freedom for Palestina “ o un anunci de publicitat de Pau Gasol dient : “ ser español ya no no es una excusa, es una responsabilidad “.

dimecres, de gener 07, 2009

Andrés Escobar


Aprofitant que aquest Nadal la selecció catalana ha jugat contra Colòmbia el tradicional partit anual de costellada, avui parlarem d’un dels casos més xocants sobre les conseqüències exagerades del món del futbol sobre la societat.
En el mundial dels EUA de 1994 Colòmbia hi participava amb el millor equip que segurament ha tingut mai. Aquell any Colòmbia comptava amb un entrenador amb gran prestigi, Pacho Maturana, i amb una sèrie de jugadors de renom a nivell mundial com Higuita, Valderrama, Rincón o Leonel Álvarez, molts dels quals no ja havien fet el salt a Europa anteriorment.
En un país on el futbol, malgrat no haver aconseguit mai grans èxits a nivell internacional, és l’esport més popular i on les passions es viuen a flor de pell, les expectatives d’èxit posades en aquella selecció van ser exagerades.
En aquest clima d’eufòria Colòmbia arriba a la fase final dels EUA, després de vèncer Argentina a Buenos Aires per 0 a 5 en un dels partits de classificació per aquell mundial, i en la lligueta inicial li toca un grup relativament assequible compost per les seleccions de Romania, Suïssa i la de l’equip amfitrió. La derrota inicial contra una de les que va ser selecció revelació d’aquell torneig, com va ser la Romania de Gica Hagi i de Dumitrescu, va suposar un afegit de pressió per a la selecció sud-americana, que va veure com necessitava obligatòriament una victòria contra els EUA. Malauradament pels interessos de la selecció de Maturana el segon partit d’aquell mundial també es va saldar amb una derrota molt dolorosa. Primer perquè jugaven contra un rival d’inferior categoria i de molt poca tradició futbolística i segon per la forma com es va produir aquella derrota. La derrota per 2 a 1 contra els EUA va suposar una decepció enorme, però el fet que el primer gol nord-americà fos obra del defensa lateral Andrés Escobar en pròpia porta va contribuir a que la decepció fos major encara. La victòria per 2 a 0 davant de Suïssa en el darrer partit de la lligueta no va servir de res i no va evitar el retorn a Colòmbia d’uns jugadors de qui s’esperava molt més del que finalment van aconseguir.
Però el pitjor encara havia d’arribar. Pocs dies després, quan Escobar estava a una discoteca prop de Medellín, es va trobar amb els germans Gallón Henao, que havien perdut molts diners apostant a favor de Colòmbia en el mundial, i el seu xofer. Precisament va ser el xofer dels germans, un tal Muñoz Grandes, el que va disparar contra el futbolista i li va causar la mort.
Mai s’ha acabat d’aclarir gaire l’assassinat, tot i que sembla clara la implicació de sectors mafiosos amb interessos en el món de les apostes. De fet, el principal acusat del crim, Muñoz Grandes, va ser condemnat a 43 anys de presó i deu anys després ja estava al carrer i els mafiosos Gallón Henao només van estar detinguts uns dies, van poder sortir al carrer després de pagar una multa de milió i mig de pesos.
Sembla clar que en un país on la mort per violència és relativament habitual, el món del futbol no en podia restar al marge.