dijous, d’abril 30, 2009

Selecció Catalana de Curses de Muntanya


S’acaba de publicar, a diversos mitjans de comunicació, un manifest dels corredors de la selecció catalana de curses de muntanya i de diversa gent vinculada a l’excursionisme, en suport a les seleccions catalanes i en contra de la política de la nova Federació Catalana d’Entitats Excursionistes que renuncia a participar als campionats del món representant Catalunya, claudicant davant les amenaces de la Federació Espanyola d'Esports de Muntanya i Escalada.
Una de les seleccions catalanes amb més èxit a nivell internacional ha estat la de curses de muntanya, que ha estat campiona del món per equips i a nivell individual, i ara veu com, per la incompetència dels seus dirigents i per l’agressivitat dels dirigents espanyols, no podrà tornar a participar oficialment.
Per un cop, els esportistes d’aquest país prenen la davantera per mostrar clarament les seves preferències i exigeixen una rectificació immediata a la Federació catalana davant d’un canvi que ha vingut imposat per les cúpules de les federacions espanyoles i catalanes i que no es pot justificar de cap manera. ( http://multimedia.avui.cat/pdf/09/0429/090429diari053.pdf )

dijous, d’abril 23, 2009

Chelsea FC


Londres és la ciutat més futbolera d’Europa. La gran quantitat de clubs de futbol que hi ha, fa que gairebé cada barri tingui el seu equip i una quantitat important de seguidors fidels. El Chelsea és un dels equips més mítics i populars de la ciutat.
Chelsea és un dels barris més benestants i de moda de Londres, on hi bona part de la burgesia londinenca i on el nivell de vida és més elevat. Per tant, el Chelsea FC és, juntament amb el Fulham, un dels equips més pijos d’Anglaterra i que sovint ha tingut els seguidors més esnobs de la ciutat londinenca.
Tot i que els supporters d’aquest equip provenen dels entorns adinerats de la capital anglesa, històricament el Chelsea és un equip perdedor que no ha pogut guanyar masses títols des de la seva fundació el 1905. De fet, l’única lliga que va guanyar durant el segle XX va ser l’any 1955. Posteriorment es considera una de les èpoques més brillants del club, ja que durant els anys 60’s el Chelsea realitza un joc diferent i espectacular, encara que massa irregular per a poder aconseguir títols de prestigi. Tot i així, la coincidència entre aquells bons anys de futbol, amb uns anys en què el barri estava en plena bullició cultural a l’entorn de la cultura pop, va fer que el club augmentés en prestigi i glamour.
A partir dels anys 70’s i 80’s el club pateix una davallada esportiva, econòmica i social que acabarà amb el descens de l’equip diversos cops durant aquelles dues dècades i en l’augment de la violència a l’entorn del club amb els famosos Chelsea Headhunters, hooligans vinculats a l’extremadreta i que van ser dels més temuts de la Gran Bretanya.
El ressorgiment del club és durant els anys 90, quan el Chelsea torna a primera fila del futbol anglès a l’entorn de fitxatges de prestigi com Vialli, Hugues, Gullit o Zola.
A inicis del 2000, amb l’arribada de Ranieri com entrenador i de jugadors com Hasselbank, el Chelsea es perpetua com un dels grans d’Anglaterra. Però no és fins que el magnat rus Abramovitx compra el club i amb el portuguès Mourinho com a entrenador, que el club esdevé el referent anglès amb la victòria durant dos anys consecutius, i per primer cop a la seva història, de la Premier league.
Durant aquests darrers anys el club ha triomfat a la lliga anglesa, però encara no ha fet mai l’assalt definitiu al màxim títol europeu, on l’any passat va perdre la final contra el Manchester United. Esperem que aquest any tampoc sigui el del Chelsea a la Champions.

dijous, d’abril 09, 2009

Iran 2 - EUA 1


L’arribada de Barack Obama al capdavant de l’administració nord-americana ha suposat certs canvis en el comportament de les relacions internacionals dels EUA. Un dels casos que ha cridat més l’atenció és l’intent de rebaixar la tensió amb l’Iran d’Ahmadineyad, per tal d’intentar apropar postures amb un país que des de la revolució de 1979 ha tingut relacions nul·les amb els EUA. Aquella revolució va significar l’enderrocament d’un dels grans protegits del govern nord-americà, el Xa Mohammad Reza Pahlavi, i l’arribada d’un nou règim que acabaria desembocant en la República Islàmica de l’Iran.
Arran d’aquests tímids acostaments, els EUA ha invitat a dos dels equips de futbol més populars del país asiàtic a jugar un partit de futbol en terres nord-americanes. Aquest partit serà entre el Persepolis FC, un dels equips de futbol amb més suport a tot l’Àsia, i un dels seus màxims rivals: l’Esteghlal.
El futbol és un esport molt popular a l’Iran, cosa que contrasta amb els Estats Units, on tot i els intents de popularitzar-lo no acaba d’arrancar com a esport de masses. Això suposa que no estranyés a ningú la victòria dels iranians per 2 a 1 davant dels nord-americans en el mundial de França del 1998.
Aquella ha estat la victòria esportiva més celebrada en aquell país asiàtic, que, a més, va aconseguir la seva primera victòria en un mundial en aquell partit i contra el màxim rival, juntament amb l’Irak. La manca de relacions i el boicot polític i econòmic entre aquests dos grans estats va fer que aquell matx de futbol, que pertanyia a la lligueta inicial del Mundial, fos molt més que un esdeveniment esportiu. Tot i la pressió extraesportiva, el comportament dels jugadors, que van sortir junts al camp de futbol, i de les aficions dels dos equips va ser excel·lent, i els pocs enfrontaments que va haver-hi van ser entre aficionats iranians, molts dels quals residents a l’exili i enfrontats per temes polítics. Aquell encontre va suposar una petita i molt transitòria rebaixa de la tensió entre els dos estats, dirigits en aquells moments per Bill Clinton i Muhamad Khatami, dos polítics més moderats que els que els van succeir.
Un cop finalitzat la participació iraniana al Mundial l’arribada de la selecció iraniana a Teheran va ser apoteòsica, ja que milers de seguidors van anar a rebre els jugadors com autèntics herois que havien estat capaços de derrotar els malèfics Estats Units.
Més de deu anys després, sembla que el futbol pot ser utilitzat per apropar els dos estats.