dijous, de desembre 18, 2008

Lliga mediterrània


Durant els conflictes bèl·lics la supervivència passa a ser una prioritat total pels que pateixen les vicissituds d’una guerra. El teatre i els espectacles en general, l’art o el món de l’esport passen a ser serveis absolutament prescindibles per la majoria de la població i només tenen un petit paper testimonial. Tot i així aquestes activitats tenien i tenen la virtut d’entretenir la gent en moments d’extrema dificultat com els períodes de guerra.
El 18 de juliol de 1936 es produeix l’alçament militar a l’Estat espanyol que acaba desembocant en una guerra civil que durarà gairebé tres anys. Evidentment el futbol no va restar al marge de la societat i es va veure molt afectat per la situació política que es va crear arrel de l’alçament.
La divisió de l’Estat en dues àrees ( la nacional i la republicana ) va fer que fos impossible continuar celebrant el tradicional torneig de la lliga de futbol tal i com estava concebut fins aquell moment.
Va ser llavors que es va crear la Lliga Mediterrània. Aquesta es pot considerar com la primera i pràcticament última competició esportiva d’àmbit nacional ( de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó ) que s’ha realitzat fins el moment. Tot i que en un principi no va ser concebuda com una lliga d’àmbit nacional, els equips murcians també hi havien de participar, a la pràctica es va convertir en una competició amb clubs dels Països Catalans.
En la temporada 1936-37 en aquesta competició hi van intervenir 8 equips: quatre del País Valencià ( València, Athletic Castelló, Llevant i Gimnàstic de València ) i quatre equips del Principat ( Barça, Girona, Espanyol i Granollers ). Evidentment el cas balear es va veure condicionat pel fet que a Mallorca i a Eivissa va triomfar l’alçament feixista comandat per Goded, mentres que Menorca es va mantenir republicana. Això no va permetre que la Lliga Mediterrània comptés amb la presència d’algun equip baleàric.
La Lliga Mediterrània només va durar un any, la duresa del conflicte va fer impossible que durés alguna temporada més, i va ser guanyada pel Barça.
La Lliga de la Mediterrània és un precedent per una possible futura Lliga de futbol dels Països Catalans, tot i que en aquests moments es vegi molt complicat i gairebé impossible que es pugui dur a terme algun dia.

divendres, de desembre 12, 2008

RFA 0 - RDA 1


L’any 1974 es juga un dels partits de futbol amb més significació política de tota la història. Durant el mundial d’aquell any a la República Federal d’Alemanya es va enfrontar l’equip local contra l’equip veí de la República Democràtica Alemanya. Aquest partit es va considerar un enfrontament entre dos règims polítics i econòmics fortament enfrontats: el capitalisme de l’oest contra el comunisme de l’est.
La divisió d’Alemanya en dos països, la RDA sota influència soviètica i la RFA sota influència occidental, va comportar la formació de dues seleccions de futbol diferenciades. Durant els 41 anys d’existència d’aquestes dues seleccions hi trobem dos camins molt diferenciats. D’una banda la victoriosa RFA que durant aquesta època aconsegueix 3 títols mundials ( Suïssa 1954, República Federal d’Alemanya 1974 i Itàlia 1990 ) i dues eurocopes ( Bèlgica 1972 i Itàlia 1980 ). D’altra banda la RDA va tenir un currículum molt més pobre: poques participacions a les fases finals de les competicions, i dos títols olímpics: una medalla d’or a les olimpíades de 1976 a Montreal i una medalla de plata a les olimpíades de Moscou de 1980.
Aquell 1974, enmig dels moments més durs de la guerra freda, el partit va tenir unes connotacions fins llavors mai vistes. El sorteig va fer que les dues Alemanyes formessin part del mateix grup i d’aquesta manera s’haguessin d’enfrontar obligatòriament. Era evident que la victòria seria utilitzada per qualsevol dels dos equips per mostrar la fortalesa del seu règim envers l’altre.
Aquell partit va acabar amb sorpresa i amb la victòria de la RDA davant d’una RFA que contava en les seves files amb jugadors de la talla de Beckenbauer , el “Torpedo“ Muller o el porter Sepp Maier. Un solitari gol de Sparwasser va valer per guanyar el matx contra els màxims rivals.
Aquella victòria va servir de propaganda política sense precedents pel règim d’Erik Honecker, que d’aquesta manera va fer una gran campanya per demostrar la grandesa del règim comunista en front del corrupte règim capitalista de l’Estat veí. Tot i així, molts habitants de l’Alemanya Democràtica no van celebrar gens la victòria del seu estat en front de l’Alemanya Federal, ja que molts anhelaven poder anar a viure a l’altra banda i veien com un resultat com aquell només podia significar l’allargament del sever règim dirigit amb mà de ferro per Erik Honecker.
Finalment, aquell mundial va poder ser recordat amb alegria per les dues Alemanyes, si la part comunista, tot i caure eliminat en quarts de finals, podia estar contenta per la seva victòria contra l’altra Alemanya; la RFA va poder celebrar la victòria final i aconseguir el seu segon mundial al vèncer a la final l’Holanda de Johan Cruyff, en el que és considerat un dels millors partits de futbol de tots els temps.

divendres, de desembre 05, 2008

Tommie Smith


Tommie Smith i John Carlos van anar aquesta setmana a Madrid per recollir un premi del diari esportiu AS. Aprofitant l’acte, el diari EL PAIS va fer una interessant entrevista al que va ser plusmarquista mundial dels 200 metres llisos durant les Olimpíades de Mèxic 68 (http://www.elpais.com/articulo/deportes/He/tenido/miedo/toda/vida/elpepidep/20081204elpepidep_1/Tes ) . El cas d’aquests dos atletes nord-americans, més el de l’atleta que va acabar segon durant aquella cursa: l’australià Peter Norman , és un d’aquells casos on es veu que l’esport pot ser una gran caixa de ressonància per idees polítiques i lluites contra la injustícia social. Poques imatges del món de l’esport han tingut un impacte similar a la d’aquell podi dels Jocs Olímpics de Mèxic.
Aquells fets es produeixen durant les olimpíades de Mèxic de l’any 68 i en un context on la lluita contra la segregació racial als EUA era més polèmica i candent que mai ( l’any 1965 es produeix l’assassinat de Malcolm X i pocs mesos abans d’aquelles olimpíades es produeix l’assassinat de Martin Luther King ). Els mesos anteriors a l‘esdeveniment, diversos esportistes es van reunir amb l’OPHR, el Projecte Olímpic pels Drets Humans, una institució influenciada pel pensament de Malcolm X. Aquesta organització es dedicava a denunciar el racisme establert en el món de l’esport. D’aquesta manera, alguns esportistes decideixen portar a terme mesures de denúncia de la situació de la població afroamericana als EUA. La més espectacular va ser la de Tommie Smith i John Carlos.
Després de la cursa de 200 metres llisos on Tommie Smith va guanyar i va fer el rècord del món, un rècord que va tardar 11 anys en ser superat, i el tercer lloc de John Carlos, els dos atletes afroamericans van dur a terme l’acció de protesta. Van accedir al podi descalços i després de rebre les medalles, en el moment que l’himne dels Estats Units comença a sonar, els dos atletes van alçar el puny, tapat amb un guant de color negre com a signe de protesta pel racisme establert al seu país d'origen. El tercer atleta que estava al podi, l’atleta australià Peter Norman, es solidaritza amb els altres dos atletes i decideix tapar-se el logo de la federació d’atletisme del seu país amb un pedaç de l’OPHR.
Aquesta acció de protesta té unes conseqüències inimaginables pels tres esportistes: el COI els sanciona per vida. Encara avui el màxim organisme de l’olimpisme internacional ha estat incapaç de demanar perdó i rectificar davant d'aquella absurda decisió.
A part de la condemna oficial hi va haver-hi una condemna més soterrada i que indicava fins a quin punt els fets que denunciaven aquests atletes eren reals, ja que després d’aquells successos els insults i les amenaces van ser una constant i la por va fer que tan Tommie Smith com John Carlos tinguessin seriosos problemes per trobar feina.
Sovint el compromís i la solidaritat poden tenir un cost humà difícilment assumible per la majoria de la població. Aquests actes heroics són els que passen a la història i serveixen per mostrar que l'esport és més que una simple competició entre individus.

dimarts, de desembre 02, 2008

Combat a mort, un llibre sobre la història de la boxa catalana


M’acabo de llegir el llibre Combat a " Mort. Gironès i els boxejadors perseguits pel franquisme ", de Joaquim Roglan. En aquest llibre es fa un repàs de l’esport més popular, juntament amb el futbol, que va haver-hi a Catalunya fins a la fi de la guerra civil: la boxa. Especialment centrat en la figura de Gironès, el Canari de Gràcia, Roglan ens relata com van ser els anys d’esplendor d’un esport que va gaudir d’un suport i seguiment massiu a tot l’Estat, però especialment al Principat. Només cal dir que es van arribar a fer combats davant milers i milers de persones, tan a la plaça de toros de la Monumental, com a la plaça de toros de les Arenas o a l’estadi de Montjuïc.
Gironès va arribar a ser una autèntica icona de la societat catalana rivalitzant en popularitat amb Josep Samitier, l’altre gran ídol de l’esport català d’aquells anys. Així, la derrota del boxajedor català davant del campió del món Freddie Miller l’any 1935, provoca una decepció popular a nivell esportiu mai vista fins el moment.
Amb el començament de la guerra civil i la retirada de la competició oficial de la gran generació de la boxa catalana, molts d’aquests passen a formar part de la guàrdia personal de la Generalitat, arribant a ser escortes personals del President de la Generalitat, Lluís Companys. Tot i que la majoria d’aquells boxejadors no van tenir un paper destacat políticament, el nou règim feixista no els hi va perdonar la seva inequívoca voluntat de servir al seu país i al govern que el representava. D’aquesta manera el franquisme va perseguir, torturar i fins i tot matar molts d’aquells esportistes, en molts casos sota acusacions falses i basades en la revenja personal.
El cas de Gironès va ser relativament afortunat, ja que un cop acabada la guerra en un principi va anar a parar en un camp de concentració de França i posteriorment va poder arribar fins a Mèxic. Allà va tenir una vida solitària i va restar oblidat fins a la seva mort, l'any 1982, tot i les gestes esportives que havia aconseguit durant els anys anteriors.
Malgrat l’intent d’alguns periodistes com Morera Falcó o posteriorment Joan de Sagarra de recuperar la memòria d’un dels grans esportistes catalans de tots els temps, l’oblit general i el desconeixement mostra un com més la victòria de la repressió franquista sobre bona part de la cultura catalana.
Un llibre necessari, senzill de llegir i que profunditza en la història de l’esport català, tants cops oblidat i maltractat.