dimarts, de juny 26, 2012

Entre Barras Bravas - Jon Sistiaga

Bon documental produït per Canal Plus i realitzat pel periodista Jon Sistiaga, on ens explica les relacions entre polítics, directius de clubs de futbol, delinqüència i policia amb la violència en el món del futbol argentí. Un fenomen difícil d'entendre i que cada dia augmenta la seva complexitat.

dilluns, de maig 21, 2012

Montpellier, encara hi ha bones notícies en el món del futbol

Per fi una bona notícia dins del món del futbol. Després d'unes setmanes dures i desagradales on hem vist com:
- Primer vam haver de suportar la victòria del Real Madrid a la lliga i la dosi de prepotència i vanitat que això suposa.
- Després vam haver de veure com els petrodòlars finalment triomfaven a l'arribar a la glòria amb la victòria del Manchester City davant del Manchester United en el final de la  Premier League d'aquest any. Evidentment el United no és precisament un club pobre, però no es pot comparar amb l'afany per comprar els millors jugadors del món i de gastar milions de lliures en fitxatges com han demostrat la família Al Thani al capdavant del City.
- Aquest cap de setmana vam haver de suportar com el Chelsea d'Abramovitx aconseguia finalment la Champions League. Nou anys després d'haver arribat a la presidència del club londinenc i amb més de 900 milions de dòlars gastats amb fitxatges de jugadors i entrenadors, Abramovitx ha aconseguit el seu somni més preuat en el món del futbol, curiosament l'any on eren menys favorits que mai.
Però aquest cap de setmana s'ha produït un fet que encara dóna esperança al futbol i a l'esport en general. El Montpellier ha aconseguit l'èxit més gran de la seva història al guanyar la Ligue 1 en la darrera jornada de la temporada. El Montpellier ha aconseguit la lliga al quedar a tres punts del París Saint Germain, club que ha vist com l'arribada dels petrodòlars qatarís els hi permetia reforçar l'equip amb jugadors de luxe com Pastore o amb un entrenador de prestigi mundial com Ancelotti. Mentre el Montpellier es va gastar dos milions d'euros en fitxatges aquesta temporada, el PSG en va invertir més de 100.
Aquesta victòria del modest club occità el situa al capdavant del futbol francès, però la seva victòria també podria ser l'inici de la seva fi. Malauradament el Montpellier no podrà competir econòmicament amb els grans clubs europeus que veuran en la plantilla de l'equip campió un lloc on poder anar-hi a pescar jugadors joves, de nivell i a bon preu.Jugadors com Belhanda, Giroud o Utaka formen part dels noms que estan sorgint aquests dies a la premsa esportiva com a possibles destins pels clubs més rics del món. Serà difícil que el Montpellier pugi retenir aquests jugadors i serà difícil que l'any que ve pugi compaginar amb èxit la Lliga i la Champions League, però el que està clar és que aquest equip ja ens ha donat una lliçó aquest any. Esperem que els pròxims anys en pugi donar unes quantes més.

dilluns, d’abril 23, 2012

San Lorenzo de Almagro també vol expropiar

Ara que el govern argentí ha expropiat YPF i ha deixat amb un pam de nas la multinacional espanyola Repsol i el govern d'aquell país, és el moment de parlar d'una altra possible expropiació, molt més modesta, i que en aquest cas afectaria una gran empresa francesa, Carrefour.
Després de jugar de 1916 a 1979 a l'antic estadi del Gasometro, al barri porteño de Boedo, la dictadura militar va obligar a San Lorenzo de Almagro a marxar d'aquella zona, per obrir dos carrers que mai es van arribar a construir. Finalment aquells terrenys van caure en mans d'una societat fantasma pròpia de la corrupció política i econòmica de l'època de la dictadura militar. Segons sembla el poder militar va utilitzar l'excusa de l'expropiació del camp de San Lorenzo per fer un negoci lucratiu per alguns particulars que van aprofitar aquell gran espai dintre de Buenos Aires per poder especular lliurement.
Com que, per sort, la situació a Argentina ha canviat foça, els aficionats a San Lorenzo estan aprofitant la legislació actual per intentar recuperar aquells terrenys que mai havien d'haver perdut. D'aquesta manera una reforma de llei presentada el 2010 està esperant per ser aprovada i així poder retornar al mític estadi.
Tot i que en aquests moments Carrefour té tancat aquest gran supermercat, l'empresa ja ha anunciat que no pensa renunciar a un espai que considera seu, i malgrat l'oferta de San Lorenzo de donar-lis un espai comercial dintre de l'estadi, Carrefour no donarà a tòrcer  el braç amb facilitat.
Per intentar pressionar les autoritats, aquest mes de març milers d'aficionats de San Lorenzo, més de 80.000 segons les cròniques, van protagonitzar una marxa per reivindicar un espai  que encara consideren propi i pel què es consideren profundament estafats.
De moments és temps d'espera pel vell Gasòmetro, o tal i com era conegut a l'Argentina:  el Wembley porteño, però el que sembla clar és que si finalment es surten amb la seva, els aficionats no podran veure les velles graderies de fusta que tantes alegries i decepcions havien hagut de suportar durant les dècades que va existir.

dimarts, d’abril 17, 2012

Reptes Impossibles: Triple Volta a Menorca

A vegades els esportistes són capaços d'imaginar el més difícil per poder superar reptes.
Aquests propers dies el gironí Arnau Julià intentarà la triple volta a Menorca: corrents, amb bicicleta i amb kaiak. 187 quilòmetres corrents, 187 quilòmetres en bicicleta i 167 kilòmetres amb kaiac.
Sembla un repte molt difícil però no impossible per un atleta que entre altres gestes ha estat capaç de ser 4 vegades campió de raids d'Espanya.


Per més informació : http://www.camidecavalls360.com/ca/repte360x3

diumenge, de març 18, 2012

Volta a Catalunya, més de 100 anys d'història


És difícil, molt difícil, que una competició a Catalunya tingui una durada de 101 anys. I gairebé ininterrompudament, any rere any.  A Catalunya, per qüestions històriques (la guerra civil, revoltes diverses, dictadures, etc), crisis econòmiques (com per exemple l’actual), males gestions o per falta de ganes (només cal veure el desastre de la copa Catalunya de futbol), han fet que les competicions pròpies hagin tingut un paper secundari o fins i tot testimonial.
Una de les excepcions que confirma la regla, és la Volta Ciclista a Catalunya.
La primera vegada que es va realitzar la Volta a Catalunya data del 1911. Ja en aquells moments la Volta incloïa etapes de llarga durada, més de 100 quilòmetres, amb unes condicions molt allunyades de les actuals... Aquella primera volta va unir Barcelona amb Tarragona, Tarragona amb Lleida i de la capital del Segrià tornada cap a Barcelona. L’etapa fins a Girona va ser impossible per la falta d’infraestructures i carreteres amb condicions que l’unissin amb Lleida.
La Volta era la primera competició per etapes de l’Estat, molts anys abans de la Vuelta, que s’inicia el 1935. A Europa només Tour i Giro s’havien iniciat amb anterioritat.

Tot i que els seus inicis la Volta és organitzada pel Club Deportivo de Barcelona, a partir de 1923 l’organització passa en mans de la Unió Esportiva Sants, que és l’entitat que permet una major continuïtat a la cursa. Des de que l’entitat santsenca està al capdavant de la Volta, aquesta només s’ha deixat de realitzar durant el període de la Guerra Civil. I tot i que els darrers anys els problemes econòmics han sovintejat, la cursa ha sobreviscut amb orgull i permet veure corredors d’altíssim nivell per les carreteres catalanes.
Fent un cop d’ull als guanyadors de la carrera veiem noms tant il·lustres com: Anquetil, Merckx, Ocaña, Moser, Lejarreta, Sean Kelly, Miguel Indurain i més recentment Alejandro Valverde o Alberto Contador. Els millors ciclistes de tots els temps han passat per la Volta i l’han guanyat, demostrant que és un proba de primer nivell i d’alt prestigi en el calendari internacional.
Malauradement l'espectativa que anteriorment creava aquesta competició s'ha anat diluint. I a l'actualitat pocs són els que segueixen amb interès la cursa. Un desinterès que no han perdut d'altres competicions ciclistes com les clàssiques o voltes de curta durada com la del País Basc o la del Tour de Romandia.
Demà comença la 92a edició de la Volta. Sobrevivint amb orgull a més de 100 anys d’antiguitat.

dijous, de març 01, 2012

James McClean, debut amb la República d'Irlanda



Aquest dimecres es va produir un nou cop simbòlic del republicanisme irlandès envers l’unionisme nord-irlandès. James McClean, jove promesa del Sunderland, debutava amb la selecció de la República, complint així un dels seus somnis.
James McClean va néixer fa 22 anys a la ciutat nord-irlandesa de Derry, segona ciutat del Nord i bressol de la lluita pel republicanisme a Irlanda del Nord. McClean va estar diversos anys jugant amb el Derry City a la Airtricity League, la lliga irlandesa. Recordem que el Derry City és un dels pocs clubs que no juga en la lliga que li pertany per frontera, sinó que juga a la lliga que l’ha acollit, després de ser expulsats de la lliga nord-irlandesa  per motius polítics                                                                                                                        ( http://moltmesqueesport.blogspot.com/2008/11/derry-city-football-club.html ) . Com tots  els bons jugadors d’aquesta lliga, no va tardar a fer el salt a la Premier League aquesta darrera temporada.
El Sunderland fitxava d’aquesta manera una jove promesa que ja era titular amb la selecció sub21 d’Irlanda del Nord i un dels jugadors amb més futur en aquesta regió. Tot i això,  la participació del de Derry durant la primera part de la temporada va ser nul·la, i l’entrenador Steve Bruce no el va utilitzar en cap partit de la primera part de la lliga.
La derrota del Sunderland a casa contra el dèbil Wigan de Roberto Martínez, va provocar l’acomiadament de Steve Bruce i l’arribada de Martin O’Neil.
O’Neil, nascut a Irlanda del Nord com McClean, va començar a utilitzar el jove jugador fins a convertir-lo en un habitual de les seves alineacions i una de les més grates revelacions de la Premier League d’aquest any.
Ja durant l’estiu de 2011 McClean va preferir no acudir a la trucada del seleccionador del primer equip d’Irlanda del Nord per jugar un partit oficial de classificació de l’Eurocopa 2012 contra les Illes Feroes, i esperar la trucada de Trappatoni per jugar a la selecció amb la qual se sentia realment compromès, la de la República d’Irlanda.
Després de la classificació d’Irlanda per l’Eurocopa 2012, McClean va ser convocat per disputar el partit amistós contra la República Txeca a Dublin. El resultat va ser el que menys va importar a bona part dels espectadors i aficionats de la selecció gaèlica, ja que la satisfacció de veure el debut de James McClean va ser superior a les males sensacions que l’empat a 1.
McClean és una esperança pel futbol irlandès, però també per la política d’aquest país.

dimecres, de febrer 15, 2012

Ginobili actua com un Pizarro qualsevol...



Com un coló més Manu Ginobili, possiblement el millor jugador de bàsquet argentí de tots els temps,  ha decidit fer fora de casa seva els indis maputxes.
Sembla ser que l’any 2004 Ginobili va comprar unes terres  a la Villa la Angostura, el ben mig de la Patagònia argentina,  en una zona tranquil·la i privilegiada i amb la presència d’uns llacs que el fan un paratge únic.
Segons sembla el jugador no sabia que aquelles terres eren reivindicades per la comunitat maputxe i que havia estat el mateix govern argentí qui el 1902 els hi havia atorgat el dret a viure en aquelles terres.
Doncs el jugador dels San Antonio Spurs ara demana el desallotjament complet dels indis de la zona, els quals considera que mai han existit com a comunitat i no només això, sinó que els seus orígens són xilens i no argentins. Com si els maputxes haguessin arribat quatre dies abans i formessin part de les noves migracions...
De moment Ginobili ha portat a judici a la comunitat, i segons l’ODHI (Observatorio de los Derechos de los Pueblos Indígenas) la cosa no fa gaire bona pinta...
Desgraciadament la comunitat maputxe de la zona ja està acostumada a l’assetjament constant i amb violència per part de rics propietaris que volen les terres per ells sols i que no els volen veure en aquella zona.
Ginobili demostra ignorància o mala fe... Potser en un principi es podria parlar d’ignorància, però la insistència en la demanda és una mostra de mala fe, cosa que encara fa més greu el tema.
Un cop més un esportista d’elit que viu en una posició dominant per sobre del bé i del mal.
Per més informació:  http://odhpi.org/

divendres, de febrer 03, 2012

Novak Djokovic de Sèrbia a Montecarlo



Malauradament els esportistes no són sempre un exemple de justícia social. I quan ens referim a exemple de justícia social, no ens referim al seu comportament dins dels terrenys de joc, sinó que ens referim al seu comportament fora d’aquests terrenys.
Novak Djokovic ha estat un exemple com a esportista.  Amb 23 anys va ser capaç de canviar el seu estil de vida i de joc  per millorar ostensiblement el seu rendiment sobre les pistes de tenis. A mitjans de 2010 Djokovic  estava situat entre els quatre millors tenistes del món però  mai havia arribar al nivell dels dos primers, Nadal i Federer.  En aquells moments va decidir canviar d’entrenador, Marian Vajda, cosa que va suposar un canvi copernicà en la carrera esportiva de Djokovic.
Amb l’arribada del nou entrenador també va arribar un canvi de dieta del serbi, que amb 23 anys va saber que era celíac i va haver de repensar absolutament els seus hàbits alimenticis. A partir d’aquell moment es va posar en mans d’un nutricionista bosnià, Cetojevic,  va deixar de menjar aliments amb gluten i va eradicar  la farina dels seus àpats.
Aquests canvis van portar a Djokovic directa cap al número 1 del món, batent el récord de partits imbatut, 43, i derrotant una vegada rere l’altra al fins el moment invencible Rafa Nadal. Va guanyar la gran majoria de tornetjos on es va presentar, incloent tres dels quatre Grans Slams del 2011: Austràlia, Wimbledon i Flushing Meadows.
Tot això sense deixar d'exhibir en cada moment l’amor pel seu país,  demostrant un cop més que els Balcans, i concretament Sèrbia, és un dels principals bressols d’esportistes a Europa.
Però tot i el seu patriotisme, que demostra amb el tatuatge de l’escut serbi al seu braç, Djokovic ha decidit tenir la residència oficial a Mònaco per així estalviar-se de pagar els impostos al seu estimat país.
No deixa de ser curiós l’amor que molts esportistes d’elit tenen pel seu país d’origen, però a l’hora de pagar impostos no tenen problemes per fer-ho en paradisos fiscals per tal de guanyar els màxims diners possibles, com si en guanyessin pocs... Una incoherència que hauria de fer pensar als esportistes, però també als periodistes i aficionats que declaren el seu amor cec cap aquests personatges. I més en un context de retallades com el que vivim actualment...

dissabte, de gener 21, 2012

Racing Club de París, un històric gairebé desaparegut

En el món futbolístic, París torna a estar en uns moments àlgids. L’arribada de diners provinents dels petrodòlars qatarians, han tornat al París Saint Germain en el centre del món futbolístic. L’adquisició de la majoria d’accions del club parisenc per part de Qatar Investment Authority, ha permès a l’entitat tornar a treure el cap a nivell internacional tant mediàticament com a nivell de resultats. Després d’uns anys on la mediocritat s’havia apoderat del PSG , enguany ostenten el lideratge provisional de la lliga francesa i són notícia cada dia als mitjans de comunicació, ja sigui per la incorporació de l’entrenador Carlo Ancelotti o pels rumors insistents de la possible arribada de Tévez per jugar a la capital francesa. Però tot i que el PSG va tenir uns anys àlgids durant els anys noranta ( amb la presència de jugadors com Raí, Weah o Ginola, que els van permetre arribar a conquerir una Recopa d’Europa l’any 1996 ) mai no ha estat un equip històric dels que marquen la història del futbol ni a França ni a Europa. El paper d’equip pioner a la capital francesa correspon al Racing de París, un equip que en l’actualitat es manté en les més baixes categories del futbol amateur i que, com el PSG, també va passar per les mans d’uns grans inversors que se’n van desfer sense problemes quan van veure que no podien treure més negoci del món del futbol. El Racing Club de París, o Racing Club de França, és l’equip històric de la ciutat de les llums. Club fundat el 1882, ha estat exitós en multitud de disciplines esportives i futbolísticament va veure els seus millors anys dels anys 30 fins a principis dels 60’s del segle passat. Després d’una llarga etapa en categories inferiors, des de meitat dels seixanta fins a meitat dels anys vuitanta, l’equip torna a primera línia del futbol francès de la mà de l’empresari Jean-Luc Lagardere. Lagarde era un empresari d’èxit francès basat en els mitjans de comunicació i l’aeronàutica i que va veure en el Racing una possibilitat per incrementar la seva popularitat. Per sort, i com a tants d’altres empresaris els hi ha passat, els diners no sempre fan els equips i Lagarde no se’n va sortir, malgrat que durant els anys vuitanta es va dedicar a fitxar jugadors de primer ordre (el mític internacional alemany: Littsbarski, l’algerià campió d’Europa amb el Porto: Rabah Madger, o un dels millors jugadors uruguaians de tots els temps: Francescoli , a més d’altres jugadors de primera línia del futbol francès). Després dels excessos en els fitxages només hi ha mals resultats esportius, només destaca una final de Copa perduda contra el Montpellier l’any 1990, justament l’any del descens definitiu. Lagarde, cansat de deixar diners i no veure’s recompensat ni econòmicament ni popularment va decidir deixar a l’estacada el club. Finalment la mala situació econòmica va anar comportant l’enfonsament de l’entitat fins arribar a l’actualitat, on juga a les últimes categories dels campionats francesos amb el nom de Racing Club de França - Levallois 92. Tot i certs intents de tornar l’equip a primera línia, la cosa no ha reixit. Un exemple pel PSG i tants d’altres equips europeus que s’han vist evocats als diners de grans magnats. Quan aquests es cansin o es morin, ja m’explicareu qui es farà càrrec d’aquestes entitats.

dilluns, de gener 02, 2012

Els Altres Clubs de Barcelona (4) : UE Sant Andreu

Dels Altres Clubs de Barcelona, la UE Sant Andreu ha estat que el club més exitós de les darreres temporades. Tot i així, el Sant Andreu ha tingut algunes decepcions importants que li han impedit, repetidament, accedir a la Segona divisió estatal. L’any 1925 neix la UE Sant Andreu fruït de la unió de dos clubs del barri: l’Andreuenc i l’Avenç. L’Andreuenc va ser el club pioner al districte. En els seus inicis, 1909, va ser conegut com a Club Z, però ràpidament ja es va identificar com a Andreuenc. Tot i ser el primer club, l’Andreuenc va passar ràpidament a l’ombra de l’Avenç, que va sorgir d’un escissió del club pioner. L’Avenç neix a l’entorn de l’Avenç Nacionalista Republicà, un dels primers casals republicans que va haver-hi a Barcelona, avançant-se a la gran quantitat de centres d’aquest tipus que van sortir a la capital catalana. L’Avenç va arribar a ser campió de la segona categoria del futbol català temporada 1918/1919 i va jugar contra el FC Barcelona, campió de la primera categoria, per veure qui dels dos representaria el futbol català a la competició estatal. La lògica es va imposar i el club culé va aconseguir la victòria. Finalment el 1925 els dos clubs andreuencs, i d’altres de segon nivell del districte, decideixen fusionar-se Els colors que representaran a l’equip seran el groc amb franges vermelles,els colors de Catalunya, mentres que l’escut serà amb la creu de Sant Andreu, amb honor al sant que dóna nom al barri. El club no canviarà de nom fins a l’arribada de la República, quan amb l’onada anticlerical present a la societat catalana, decideixen rebatejar-se i tornar al nom d’un dels clubs fundadors de l’entitat: Avenç. Com tots els clubs catalans: la guerra civil suposa un greu mal de cap per les finances i la persistència de l’equip. Esportivament molts jugadors del Sant Andreu són cridats al front i es veuen obligats a abandonar el futbol. Un cop la guerra és finida, s’espanyolitza el nom (CD San Andrés), l’escut canvia de colors ( s’hi afegeix la bandera espanyola ) i les franges roges de la samarreta passen a ser blaves. No serà fins a meitat dels anys cinquanta que el club recupera els colors originals de la samarreta. Esportivament es produeixen un parell d’ascensos a segona divisió, les temporades 1949/1950 i la 1968/1969. Serà en aquesta segona etapa quan mantenen la categoria durant més anys, tot i que la temporada 1976/1977 descendeixen i ja mai més han pogut accedir a la categoria de plata del futbol estatal. Malgrat això, el Sant Andreu ha estat molt a prop d’aconseguir-ho alguns cops, però una mà negra sembla que els hi impedeix aquest somniat ascens. Només cal recordar la temporada 1991/1992 quan un arbitratge escandalós de Japon Sevilla va impedir que el Sant Andreu aconseguís aquest ascens anhelat.