Malauradament els esportistes no són sempre un
exemple de justícia social. I quan ens referim a exemple de justícia social, no
ens referim al seu comportament dins dels terrenys de joc, sinó que ens referim
al seu comportament fora d’aquests terrenys.
Novak Djokovic ha estat un exemple com a
esportista. Amb 23 anys va ser capaç de
canviar el seu estil de vida i de joc
per millorar ostensiblement el seu rendiment sobre les pistes de tenis.
A mitjans de 2010 Djokovic estava situat
entre els quatre millors tenistes del món però mai havia arribar al nivell dels dos primers,
Nadal i Federer. En aquells moments va
decidir canviar d’entrenador, Marian Vajda, cosa que va suposar un canvi
copernicà en la carrera esportiva de Djokovic.
Amb l’arribada del nou entrenador també va
arribar un canvi de dieta del serbi, que amb 23 anys va saber que era celíac i
va haver de repensar absolutament els seus hàbits alimenticis. A partir d’aquell
moment es va posar en mans d’un nutricionista bosnià, Cetojevic, va deixar de menjar aliments amb gluten i va eradicar
la farina dels seus àpats.
Aquests canvis van portar a Djokovic directa cap al
número 1 del món, batent el récord de partits imbatut, 43, i derrotant una
vegada rere l’altra al fins el moment invencible Rafa Nadal. Va guanyar la gran
majoria de tornetjos on es va presentar, incloent tres dels quatre Grans Slams
del 2011: Austràlia, Wimbledon i Flushing Meadows.
Tot això sense deixar d'exhibir en cada
moment l’amor pel seu país, demostrant un cop més que els Balcans, i
concretament Sèrbia, és un dels principals bressols d’esportistes a Europa.
Però tot i el seu patriotisme, que demostra
amb el tatuatge de l’escut serbi al seu braç, Djokovic ha decidit tenir la
residència oficial a Mònaco per així estalviar-se de pagar els impostos al seu
estimat país.
No deixa de ser curiós l’amor que molts esportistes
d’elit tenen pel seu país d’origen, però a l’hora de pagar impostos no
tenen problemes per fer-ho en paradisos fiscals per tal de guanyar els màxims diners possibles, com
si en guanyessin pocs... Una incoherència que hauria de fer pensar als
esportistes, però també als periodistes i aficionats que declaren el seu amor
cec cap aquests personatges. I més en un context de retallades com el que vivim actualment...
