dimecres, de novembre 26, 2008

Derry City Football Club


Pocs són els casos de clubs europeus que juguin a una lliga que no correspongui a la del seu estat. Acostuma a passar en casos en què aquests clubs tenen un significat polític especial, cosa que els fa abandonar la seva teòrica lliga i anar a una altra competició que no els hi sigui tan hostil. Aquest és el cas del Derry City.
Derry és una ciutat nord-irlandesa que està situada molt propera a la frontera de l’actual República d’Irlanda. Des de que el 1921 hi va haver la divisió de la illa entre aquestes dues Irlandes, Derry sempre ha estat la punta de la llança republicana i el principal baluard del nacionalisme irlandès que reclamava la unió amb la Irlanda republicana i lliure.
El Derry City és el principal equip de futbol de la ciutat, i només amb el nom del club ( el Derry republicà en contraposició al Londonderry oficial britànic) ja es postula políticament. Per tot això al Derry City, tot i que va intentar no tenir una vinculació política massa estreta amb cap dels dos sectors, sempre li va costar molt jugar a la Irish Premier League. A Irlanda del Nord la majoria de suporters dels equips que participaven de la lliga tenien fortes simpaties unionistes i pro britàniques. El públic republicà sempre va tenir més tendència cap el futbol gaèlic o el hurling, esports gaèlics amb una alta vinculació amb el nacionalisme irlandès, que no pas el futbol.
Durant els anys més durs d’enfrontaments entre les dues comunitats nord-irlandeses, els coneguts troubles, el futbol també se’n va veure afectat i especialment el Derry City. El principi dels anys setanta el Derry va veure com la violència contra el seu equip i els seus seguidors era cada cop més elevada. D’altra banda la violència també era exercida pels seguidors del City sobretot quan jugaven a casa, ja que el seu estadi estava situat molt a prop del mític barri del Bogside, on l’ IRA i el moviment republicà irlandès tenien l’índex més alt de popularitat i suport de tot Irlanda. Això va desembocar amb la crema d’un autocar de seguidors de l’equip rival del Ballymena, seguidors amb una forta vinculació amb els nuclis més durs de l’unionisme.
Després de tots aquells incidents la IFA, l’associació que organitzava la lliga nord-irlandesa, i la RUC ( Royal Ulster Constarbury ), policia d’Irlanda del Nord amb clares preferències pro britàniques, van decidir fer jugar els partits de futbol del Derry City lluny del seu estadi de Brandiwell a la veïna ciutat de Coleraine, població propera a Derry però amb un alt percentatge de població unionista. Això va significar la mort esportiva del Derry City, que va veure com perdia suport dels seus seguidors i va acabar amb l'abandonament de la lliga del primer equip de futbol l’any 1972.
Finalment i després d’uns anys en què el primer equip de futbol no va competir a nivell oficial, l’any 1985 el Derry City és acceptat per jugar a la lliga de la Irlanda republicana, la Eircom League, on fins el moment ha aconseguit un parell de títols de lliga. El suport de personatges públics de la ciutat, com el premi Nobel de la pau John Hume, ha permès al Derry City tornar a aixecar el vol i tornar a ser un equip punter a Irlanda.

dimarts, de novembre 18, 2008

Euskalherria


La setmana passada 165 futbolistes bascos van firmar un document on afirmaven que només jugarien el clàssic partit amistós de Nadal sota la denominació d’Euskalherria i no d’Euskadi. És a dir, que només jugarien sota el nom d’una selecció que inclogués els 7 territoris bascos ( Biscaia, Guipúscoa, Àlava, Navarra i les tres províncies basques sota territori francès: la Baixa Navarra, Lapurdi i Zuberoa ). Entre aquests futbolistes hi havia gairebé la totalitat de la plantilla de l’Athletic de Bilbao, bona part de la plantilla de la Reial Societat i jugadors de diversos clubs de la resta d’Euskalherria o d’altres llocs de l’Estat i d’Europa. Fins i tot jugadors retirats de renom com Lasa, López Rekarte, Alkiza o Mendiguren han firmat el document. Evidentment la majoria de partits polítics institucionals han posat el crit al cel ( PNB inclòs ), demostrant que en aquests cas els futbolistes van un pas per endavant de bona part de l’entremat polític.
Ja fa un any 35 futbolistes bascos de primer nivell van donar la cara per demanar l’oficialitat de la selecció d’Euskalherria, i van aconseguir que per primer cop el partit de futbol que el Nadal passat van jugar contra Catalunya fos amb el nom de la nació completa.
El 2005 11.000 esportistes bascos ( sí, 11.000! ) van donar suport a l’oficialitat de les seleccions basques. Aquests esportistes eren des de gent de primera línia fins a d’altres que provenien de l’esport amateur. Un cop més el compromís de l’esport basc amb les reivindicacions nacionals quedava palès.
Ja fa més de trenta anys que veiem com l’esport basc es solidaritza constantment amb la complicada situació política que viu aquell país. L’any 1976, en ple inici de la transició, Iríbar i Kortabarría, capitans dels dos principals equips equips bascos, van saltar a l’antic estadi d’Atotxa amb una ikurriña a l’inici d’un Reial Societat – Athletic de Bilbao. Només cal recordar que en aquells moments aquella bandera era il·legal.
Dues conclusions des dels Països Catalans. D’una banda em sembla un somni que esportistes de tota la nació s’impliquin en la crida a una única selecció ( no em puc imaginar un manifest firmat per Albelda, Carles Puyol o Toni Prats ).
D’altra banda potser ja ha arribat el moment de demanar als esportistes que es mullin en aquest tema ( si més no la gent del Principat ). Començar a implicar-se cap a una banda o cap a l’altra, sense que això signifiqui renunciar a res. Ja sabem que en qüestió nacional no es pot comparar el País Basc amb els Països Catalans, però potser sí que cal, si com a país volem fer algun pas més endavant, un compromís més gran de tota la societat catalana, i els esportistes formen part d’aquesta societat.

dijous, de novembre 13, 2008

Vassallatge català


A vegades sembla increïble la personalitat d’alguns catalans. No em deixa de sorprendre l’actitud de gent com el president de la Federació Catalana de Futbol, Ricardo Campoy.
Ricardo Campoy va accedir a la presidència de la Federació aquest mes de juny. Provinent de la Vicepresidència d’aquella entitat, va arribar al capdavant de la institució després d’aprofitar els moments de divisió que van existir durant els anys que Jordi Roche va ser el màxim representat de l’entitat.
Campoy va arribar donant la paraula de que hi hauria eleccions per l’octubre o novembre d’aquest any (http://www.sport.es/default.asp?idpublicacio_PK=44&idioma=CAS&idnoticia_PK=523135&idseccio_PK=1055 ) . De moment aquestes eleccions no es veuen per enlloc, i sembla que el senyor Campoy no podrà complir la seva paraula.
Aquesta setmana el president de la Federació Espanyola de Futbol, Ángel Villar, ha estat per Catalunya. A diferència de la federació catalana, l’espanyola sí que està en un període electoral i Villar ha vingut a veure si obtenia el suport dels clubs catalans. Campoy, com a màxim responsable del futbol català, ràpidament ha corregut a anunciar el suport total del futbol català a l’actual president de l’espanyola.
A diferència de Roche, que va tenir una posició d’enfrontament amb Villar, Campoy acaba de fer una mostra de vassallatge indignant per aquells que seguim el futbol català de prop. És que Ricardo Campoy ja no recorda la prohibició del partit de futbol entre la selecció catalana i la dels EUA? És que Campoy no recorda els pals a les rodes que constantment han posat a la possibilitat que la selecció nacional de Catalunya pugui realitzar algun partit més a part de la costellada nadalenca?
Ens hem de creure cegament la promesa de Villar de que Catalunya podrà jugar partits en dies FIFA? Si fa tot just un any el mateix senyor Villar negava aquesta possibilitat...
Aquestes adoracions sobtades i uniformes cap a personatges que fins fa quatre dies eren criticats, si més no les poso sota sospita.

dimarts, de novembre 11, 2008

Anhortosis Famagusta


Si la setmana passada parlàvem del futbol xipriota en general, ara explicarem la història del que actualment és el club més conegut d’aquella illa: l’Anhortosis Famagusta.
Anhortosis neix el 1911 com una associació cultural fundada a la ciutat de Famagusta per sectors que pertanyien al nacionalisme grec, és a dir, que volien la integració de Xipre amb l’Estat grec. En aquells moments l’illa formava part l’administració britànica. Aquella entitat cultural ràpidament va anar tenint notorietat dintre de la ciutat i va anar agafant força les seccions esportives com el futbol o el voleibol.
La implicació política d’aquella associació va fer que els colonitzadors britànics la veiessin com un enemic i l’arribessin a clausurar el 1931, amb l’ inici de les revoltes anticolonialistes que el nacionalisme grec va dur a terme.
La implicació entre el club i la política va ser present durant tots aquell tumultuosos anys. Així la identificació de l’Anhortosis amb la banda armada EOKA ( Organització Nacional de Combatents Xipriotes ) és evident durant els anys 50, quan aquella organització va tenir un paper important en la lluita contra l’ imperialisme britànic. Aquells van ser uns anys molt durs per l’Anorthosis que va veure com el 1958 la seva seu social era bombardejada i destruïda.
Va ser durant aquells anys cinquanta quan el club de Famagusta va començar a guanyar títols i a ser una de les principals potències futbolístiques de l’illa.
A partir de la descolonització britànica dels anys 60’s hi ha un enduriment dels enfrontaments entre la població proturca i la progrega. Tot i compartir govern, les coses no milloren i el 1974 es produeix un cop d’estat progrec i la posterior invasió de la illa de l’exèrcit turc. Això acabarà amb la partició de la illa i la formació de dues entitats autònomes diferents. La República de Xipre reconeguda oficialment ( que és la Xipre majoritària i culturalment grega ) i la República Turca del Nord de l’Illa, que serà la minoritària i pro Turquia.
Per l’Anorthosis, com per d’altres clubs, la situació geogràfica i les idees polítiques del club no coincideixen, passant a ser un dels anomenats clubs desterrats de Xipre. És a dir que la ciutat de Famagusta, i l’Anorthosis de rebot, queda situada a la zona turca. Això suposa que aquest club, com milers de persones, va haver d’emigrar i canviar de zona i passar-se a la zona grega per situar-se a la ciutat de Larnaca.
Des de Larnaca l’equip s’ha consolidat com un dels principals equips xipriotes fins al moment actual, que es pot considerar com la principal fita de l’equip esportivament parlant. Tot i la proesa d’aquest any, l’Anorthosis té altres moments importants en la història recent del club, com quan va aconseguir derrotar l’Athletic de Bilbao durant el partit d’anada de la copa de la UEFA de la temporada 1994-95 i sobretot quan va eliminar el Trapzonspor turc en una eliminatòria prèvia de la lliga de campions, en un duel que va aixecar passions i alguna cosa més.

divendres, de novembre 07, 2008

Futbol xipriota


El primer cop que vaig tenir constància del futbol xipriota com un futbol emergent va ser quan Xipre va vèncer l’Espanya de Javier Clemente per 3 a 2. Personalment aquell resultat va ser una gran i grata sorpresa. De fet, més que un èxit de la selecció mediterrània ho vaig considerar un ridícul espantós de la selecció espanyola. Fins llavors, per mi, Xipre era assimilable a altres seleccions de baix nivell com Malta, Albània, San Marino o Luxemburg.
A partir d’aquell fet vaig poder anar constatant que cada cop hi havia més jugadors xipriotes jugant a lligues de primer nivell. I tot i que encara no podem considerar Xipre com un referent del futbol europeu, si que sembla que ha aconseguit fites que fins el moment eren impensables. L’arribada de l’Anorthosis Famagusta a la lligueta de la Champions ha estat un pas més per aquest futbol. L’eliminació de l’Olympiakós grec a la prèvia i el paper que està fent en aquesta lligueta, fa que aquest equip s’hagi convertit en la sorpresa més agradable en aquesta Champions League.
El futbol xipriota es veu directament afectat per la situació política de la illa. La separació d’aquest país en dues parts entre la zona turca i la zona grega, ha comportat la creació de dues seleccions nacionals. La que és reconeguda internacionalment és la selecció de Xipre de la zona grega, que és la majoritària. Aquesta selecció és la que fins el moment ha jugat les fases de classificació d’Eurocopa i Mundial i és reconeguda oficialment per la FIFA i la UEFA. Fins aquests moments, els éxits d’aquesta selecció han estat escassos, i no ha arribat a cap fase final, ni de mundial ni d’eurocopa, ni d’olimpíada.
L’altre equip nacional d’aquesta illa és la selecció de la banda d’influència turca. Aquesta no és reconeguda internacionalment, excepte per Turquia, i la seves participacions són bàsicament partits amistosos.
Cada Federació organitza les seves pròpies lligues. Per una banda hi ha les lligues de la federació reconeguda internacionalment , la Cyprus football Association ( http://www.mlahanas.de/Cyprus/Sport/CyprusFootballAssociation.html ) que està sota la zona d’influència grega. D’altra banda hi ha la Cyprus Turkish Football Federation, que no és reconeguda per les associacions oficials de futbol, però si per la Nouvell Federation-Board ( http://www.nf-board.com/ ). Aquesta associació organitza campionats de seleccions que per diversos motius no són reconegudes internacionalment, seleccions com : Occitània, el Kurdistan, el Poble Romaní o el Tibet.
El futbol xipriota està tan dividit com la política d’aquest país. Potser amb els principis d’acord entre les dues comunitats el futbol també podrà anar clarificant el seu futur.

dimarts, de novembre 04, 2008

Nacho Novo i els nacionalitzats


Aquesta darrera setmana hem pogut saber que finalment el gallec Nacho Novo no podrà jugar amb la selecció escocesa de futbol. Tot i que segons les normes de la FIFA Novo hi podria jugar, la Federació escocesa de futbol ( junt amb l’anglesa, la gal·lesa i la nord irlandesa ) han decidit que perquè un jugador no nascut a les Illes Britàniques i a Irlanda pugui jugar amb alguna d’aquelles seleccions, com a mínim ha de tenir un avi originari d’algun d’aquells països. D’aquesta manera es posa fi a un rumor que feia mesos que se sentia i també a la possibilitat que el basc Arteta i l’espanyol Almunia puguin participar amb la selecció anglesa. ( http://www.scottishfa.co.uk/news.cfm?newsid=4357 )
Em sembla una decisió encertada i sense precedents. Si cada cop em costa més entendre el paper tronat de les seleccions, bàsicament pel fet de no tenir-ne cap que em representi, el que ja em sembla de mal gust és la compra de jugadors d’altres països perquè participin en els respectius equips nacionals.
El cas de l’Estat espanyol és un dels casos flagrants. Si només mirem un esport d'equip com el futbol, actualment tenim casos com els de Sena o Pernía, jugadors que com no han pogut accedir a la selecció del seu país natal i han decidit participar en la selecció del país que els acollia. Anteriorment hi havia hagut casos com els de Catanha, no gaires anys enrere, o bastant més anteriorment jugadors mítics com Puskas, Di Stefano o Kubala.
Però no és en els esports d’equip on aquest fet és més escandalós. En casos com l’atletisme, la natació o els arts marcials, la compra de passaports per part dels països rics, sobre països amb menys capacitat adquisitiva és extraordinària. A nivell estatal tenim casos com els de la cubana Niurka Montalvo, l’equatorià Jackson Quiñones, la nigeriana Gloria Alozie o la ucraïnesa Nina Jivanevskaia . Evidentment l’Estat espanyol no és l’únic que utilitza aquests mètodes per inflar el seu orgull nacional i demostrar que és una potència mundial a nivell esportiu. Casos com el del kenyà Wilson Kipketer corrent per Dinamarca o el d’atletes magribins que acaben corrent per països com Qatar per la quantitat de petrodólars que els hi ofereixen, són només la punta de la llança d’uns mètodes que demostren que fins i tot amb això el tercer món està sotmès a la prepotència dels països rics.
I que consti que en aquests casos, els únics que no tenen cap culpa són els esportistes, que simplement volen tenir les màximes possibilitats per poder triomfar i ser competitius. La vida de l'esportista és curta i han d'intentar aprofitar al màxim les oportunitats que els hi arriben.