dissabte, de juny 13, 2009

Democràcia corinthiana



El Corinthians és un dels equips de futbol més importants del Brasil. Procedent de la ciutat de Sao Paulo i d’origen obrer, ha estat un dels clubs amb més ascendència entre els seguidors al futbol brasiler. Per les seves files hi han passat jugadors com Roberto Rivelino, Dunga, Rivaldo o, sobretot, Sócrates. Sócrates, amb permís de Zico, va ser el més gran futbolista brasiler de la dècada dels vuitanta i va protagonitzar una de les experiències més curioses i alhora excitants de la política en el món de l’esport.


Des de l’any 1964 fins el 1985, Brasil va ser dominat per una dictadura militar. Durant uns anys terriblement conflictius a tot llatinoamèrica, Brasil no en va restar al marge i va viure una dictadura cruel. Una dictadura que es va aprofitar el futbol per adormir consciències i tenir la població distreta.


Els darrers anys d’aquesta dictadura, quan la pressió popular començava a perdre la por i a oposar-se obertament contra el règim militar, els jugadors del Corinthians i la seva directiva van iniciar el que es va anomenar Democràcia Corinthiana.


L’any 1981, amb l’arribada d’Atilson Monteiro Alves com a Director de Futbol del Corinthians es va decidir canviar els plantejaments de l’estructura de l’equip. D’acord amb els jugadors, liderats per Sócrates, Monteiro Alves va decidir que a partir d’aquell moment totes les decisions es prendrien de forma assembleària. D’aquesta manera si s’havia de fitxar un jugador ho decidiria tota la plantilla, els tipus d’entrenament ho decidirien entre tots, etc.


Aquest plantejament va portar bons resultats i el Corinthians es proclamar campió de la lliga paulista durant els anys 1982 i 1983.


Durant aquells anys la implicació de la plantilla en la política brasilera va ser un dels elements centrals del club. Així, en una època on cap equip del Brasil portava propaganda a la samarreta, ells van decidir posar-se lemes polítics per demanar la implicació de la població en els canvis que es començaven a produir al Brasil ( demanat el vot o demanat eleccions directes).


Evidentment la intel·lectualitat brasilera i els sectors opositors al règim militar van veure amb molts bons ulls la implicació en política d’aquells esportistes, en uns moments d’especial dificultat i de confusió.


Malauradament l’experiència assembleària del Corinthians va acabar de mala manera, quan durant les eleccions al club de l’any 1985 van ser expulsats, acusats de frau.


Tot i així, és una demostració que, per l’element emmirallador que tenen davant de la societat, els esportistes poden implicar-se decididament en les demandes polítiques d’una societat.

dijous, de maig 28, 2009

El Derbi Etern de Belgrad




Un any més, el Partizan de Belgrad s’ha proclamat campió de la Supelliga sèrbia. Tot i que el principal equip de futbol de Sèrbia és considerat l’Estrella Roja de Belgrad, que encara viu de rendes de l’èxit europeu de l’any 1991, el Partizan ha guanyat per segon any consecutiu la lliga del seu país. En els darrers temps la mala administració de l’Estrella Roja i el poc encert en les decisions esportives, han fet que el Partizan domini la situació davant del seu etern rival.
La rivalitat entre aquests dos clubs fundats el 1945, que a més del futbol també es trasllada al món del bàsquet, és d’arrel política. La creació d’aquests dos equips té connotacions diferents. D’una banda, el Partizan , com és obvi pel seu nom, va ser fundat com a homenatge als lluitadors antifeixistes que durant la segona guerra mundial es van enfrontar a nazis alemanys i croats a la zona dels Balcans. D’altra banda, l’Estrella Roja, tot i el seu nom, va ser fundat pels sectors anticomunistes i més nacionalistes de la comunitat sèrbia.
Amb el temps, el Partizan va ser l’equip més representatiu del règim de Tito, mentres que l’Estrella Roja, malgrat la presència a la directiva dalts dirigents iugoslaus, va passar a ser l’equip de l’oposició. L’Estrella Roja va aglutinar el nacionalisme serbi més radical anticomunista i contrari a la resta de nacionalitats iugoslaves. Això va suposar que durant les darreres guerres als Balcans, els ultres d’aquest equip, entre ells el famós Zeljko Raznatovic “ Arkan “, van participar activament en les milícies txètniks tan a Croàcia, com a Bòsnia. Aquestes milícies van ser responsables de la mort de milers de civils de manera incontrolada.
Durant els anys de vida de Iugoslàvia, els principals rivals dels equips de Belgrad, eran els croats del Hadjuk Split i sobretot el Dinamo de Zagreb.
Un cop es produeix la partició de Iugoslàvia, el Partizan i l’Estrella Roja passen a rivalitzar al màxim, mostrant com encara són presents les enemistats de l’antic règim. Els “gitanos” de l’Estrella Roja, tal i com són anomenats pels seguidors del Partizan, contra els enterramorts del Partizan, tal i com són anomenats pels seguidors de l’Estrella Roja, en l’anomenat Derbi Etern de Belgrad.
Darrerament aquest derbi ha estat marcat per la violència a la graderia, cosa que fa que la ciutat estigui en estat d'alerta quan juguen aquests dos clubs.

divendres, de maig 15, 2009

A Espanya es censura







Un cop més s’ha fet palès que pels nacionalistes espanyols el rei, la bandera i l’himne són intocables.
Durant la retransmissió de la Final de la Copa del Rei 2009 vem poder constatar com és la democràcia a l’Estat espanyol quan es tracten temes cabdals per la continuïtat de l’Estat.
Va ser antològica la censura que va mostrar RTVE durant la interpretació de l’himne espanyol i de la sonora xiulada que majoritàriament el públic del Bilbao i del Barça a l’himne i al Rei dels espanyols. Com que en aquest cas no ho podien amagar, van decidir no emetre-ho. Sense tenir en comte que avui en dia, un acte en el qual hi van assistir més de 60.000 persones i que va ser transmès per més ràdios i televisions, era molt difícil d’amagar el què hi passa.
D’una banda, l’omissió del moment en el què el públic que hi havia a l’Estadi de Mestalla va mostrar la seva opinió sobre el Rei i sobre l’himne espanyol, que no va ser transmesa en directe. A la televisió pública de quin país no s’emet l’himne nacional i l’entrada del cap d’estat en un dels esdeveniments esportius més importants de l’any? Que no ens vulguin fer creure que va ser un error humà...
D’altra banda, l’emissió ridícula que es va fer posteriorment en diferit d’aquell moment. Manipulació del volum de l’himne, i manipulació en les imatges. Un augment exagerat del so i la mostra de l’únic espectador que hi havia al Camp que es va emocionar sentint la Marxa Reial. Curiosament un seguidor de l’Athletic que era de la Penya del Bierzo.
La posterior destitució del cap d’esports de RTVE sembla ridícula. Algú s’empassa que la decisió de no emetre aquelles imatges van ser d’aquell pobre cap de turc?
En fi, si això ho hagués fet Hugo Chávez, m’hagués agradat veure la reacció dels democràtics mitjans de comunicació espanyols.

dijous, d’abril 30, 2009

Selecció Catalana de Curses de Muntanya


S’acaba de publicar, a diversos mitjans de comunicació, un manifest dels corredors de la selecció catalana de curses de muntanya i de diversa gent vinculada a l’excursionisme, en suport a les seleccions catalanes i en contra de la política de la nova Federació Catalana d’Entitats Excursionistes que renuncia a participar als campionats del món representant Catalunya, claudicant davant les amenaces de la Federació Espanyola d'Esports de Muntanya i Escalada.
Una de les seleccions catalanes amb més èxit a nivell internacional ha estat la de curses de muntanya, que ha estat campiona del món per equips i a nivell individual, i ara veu com, per la incompetència dels seus dirigents i per l’agressivitat dels dirigents espanyols, no podrà tornar a participar oficialment.
Per un cop, els esportistes d’aquest país prenen la davantera per mostrar clarament les seves preferències i exigeixen una rectificació immediata a la Federació catalana davant d’un canvi que ha vingut imposat per les cúpules de les federacions espanyoles i catalanes i que no es pot justificar de cap manera. ( http://multimedia.avui.cat/pdf/09/0429/090429diari053.pdf )

dijous, d’abril 23, 2009

Chelsea FC


Londres és la ciutat més futbolera d’Europa. La gran quantitat de clubs de futbol que hi ha, fa que gairebé cada barri tingui el seu equip i una quantitat important de seguidors fidels. El Chelsea és un dels equips més mítics i populars de la ciutat.
Chelsea és un dels barris més benestants i de moda de Londres, on hi bona part de la burgesia londinenca i on el nivell de vida és més elevat. Per tant, el Chelsea FC és, juntament amb el Fulham, un dels equips més pijos d’Anglaterra i que sovint ha tingut els seguidors més esnobs de la ciutat londinenca.
Tot i que els supporters d’aquest equip provenen dels entorns adinerats de la capital anglesa, històricament el Chelsea és un equip perdedor que no ha pogut guanyar masses títols des de la seva fundació el 1905. De fet, l’única lliga que va guanyar durant el segle XX va ser l’any 1955. Posteriorment es considera una de les èpoques més brillants del club, ja que durant els anys 60’s el Chelsea realitza un joc diferent i espectacular, encara que massa irregular per a poder aconseguir títols de prestigi. Tot i així, la coincidència entre aquells bons anys de futbol, amb uns anys en què el barri estava en plena bullició cultural a l’entorn de la cultura pop, va fer que el club augmentés en prestigi i glamour.
A partir dels anys 70’s i 80’s el club pateix una davallada esportiva, econòmica i social que acabarà amb el descens de l’equip diversos cops durant aquelles dues dècades i en l’augment de la violència a l’entorn del club amb els famosos Chelsea Headhunters, hooligans vinculats a l’extremadreta i que van ser dels més temuts de la Gran Bretanya.
El ressorgiment del club és durant els anys 90, quan el Chelsea torna a primera fila del futbol anglès a l’entorn de fitxatges de prestigi com Vialli, Hugues, Gullit o Zola.
A inicis del 2000, amb l’arribada de Ranieri com entrenador i de jugadors com Hasselbank, el Chelsea es perpetua com un dels grans d’Anglaterra. Però no és fins que el magnat rus Abramovitx compra el club i amb el portuguès Mourinho com a entrenador, que el club esdevé el referent anglès amb la victòria durant dos anys consecutius, i per primer cop a la seva història, de la Premier league.
Durant aquests darrers anys el club ha triomfat a la lliga anglesa, però encara no ha fet mai l’assalt definitiu al màxim títol europeu, on l’any passat va perdre la final contra el Manchester United. Esperem que aquest any tampoc sigui el del Chelsea a la Champions.

dijous, d’abril 09, 2009

Iran 2 - EUA 1


L’arribada de Barack Obama al capdavant de l’administració nord-americana ha suposat certs canvis en el comportament de les relacions internacionals dels EUA. Un dels casos que ha cridat més l’atenció és l’intent de rebaixar la tensió amb l’Iran d’Ahmadineyad, per tal d’intentar apropar postures amb un país que des de la revolució de 1979 ha tingut relacions nul·les amb els EUA. Aquella revolució va significar l’enderrocament d’un dels grans protegits del govern nord-americà, el Xa Mohammad Reza Pahlavi, i l’arribada d’un nou règim que acabaria desembocant en la República Islàmica de l’Iran.
Arran d’aquests tímids acostaments, els EUA ha invitat a dos dels equips de futbol més populars del país asiàtic a jugar un partit de futbol en terres nord-americanes. Aquest partit serà entre el Persepolis FC, un dels equips de futbol amb més suport a tot l’Àsia, i un dels seus màxims rivals: l’Esteghlal.
El futbol és un esport molt popular a l’Iran, cosa que contrasta amb els Estats Units, on tot i els intents de popularitzar-lo no acaba d’arrancar com a esport de masses. Això suposa que no estranyés a ningú la victòria dels iranians per 2 a 1 davant dels nord-americans en el mundial de França del 1998.
Aquella ha estat la victòria esportiva més celebrada en aquell país asiàtic, que, a més, va aconseguir la seva primera victòria en un mundial en aquell partit i contra el màxim rival, juntament amb l’Irak. La manca de relacions i el boicot polític i econòmic entre aquests dos grans estats va fer que aquell matx de futbol, que pertanyia a la lligueta inicial del Mundial, fos molt més que un esdeveniment esportiu. Tot i la pressió extraesportiva, el comportament dels jugadors, que van sortir junts al camp de futbol, i de les aficions dels dos equips va ser excel·lent, i els pocs enfrontaments que va haver-hi van ser entre aficionats iranians, molts dels quals residents a l’exili i enfrontats per temes polítics. Aquell encontre va suposar una petita i molt transitòria rebaixa de la tensió entre els dos estats, dirigits en aquells moments per Bill Clinton i Muhamad Khatami, dos polítics més moderats que els que els van succeir.
Un cop finalitzat la participació iraniana al Mundial l’arribada de la selecció iraniana a Teheran va ser apoteòsica, ja que milers de seguidors van anar a rebre els jugadors com autèntics herois que havien estat capaços de derrotar els malèfics Estats Units.
Més de deu anys després, sembla que el futbol pot ser utilitzat per apropar els dos estats.

dilluns, de març 30, 2009

FEEC


Malauradament les seleccions catalanes han fet un pas més cap enrere. Aquest cop li ha tocat a les selecció catalana de curses de muntanya, una de les seleccions que fins el moment havia estat més llorejada i havia esdevingut un referent nacional i internacional.
Sembla que les pressions de la Federació espanyola cap a la Federació Internacional, junt amb la connivència d’un grup de catalans amb el poder central, han provocat l’estocada de mort a aquesta selecció.
El darrer capítol d’aquesta història s’ha produït amb la victòria del sector unionista a les eleccions a la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya ( FEEC ). A base de males arts i de clientelisme polític, la candidatura “ Entitat i País “ ha guanyat les eleccions, cosa que significa la mort de la selecció nacional i la submissió definitiva a la Federació espanyola.
En fi, un pas més enrere per aconseguir la plena oficialitat de les nostres seleccions....
(http://camcsc.blogspot.com/)

dijous, de març 26, 2009

El Factor Humà


El Factor Humà és un retrat de deu anys claus de la política sud-africana, els anys que van des del 1985 fins a 1995. Durant aquest període Sud-àfrica passa d’un règim tirànic i antirracional com era l’apartheid a una semi normalitat democràtica i a ser un dels països punters del continent africà.
John Carlin ens descriu amb precisió el què va succeir durant aquells anys, basant el seu llibre en el món del rugbi i en la figura de Nelson Mandela.
Històricament el rugbi va ser un esport estretament vinculat amb el món afrikaner, que veia l’equip nacional, els anomenats Springboks, com un dels màxims representants de la seva pròpia cultura. D’altra banda, la majoria de la població sud-africana, la població negra, era molt contrària a aquell esport, ja que a part de no entendre’l, el veien com un dels principals símbols de l’aparheid. La població negra només seguia aquest esport per desitjar la derrota dels Springboks, per tal de poder veure humiliats els seus opressors.
L’alliberament de Nelson Mandela va suposar una nova realitat política pel país. A partir, d’aquell moment el camí del líder sud-africà cap a la presidència de Sud-àfrica va ser imparable, però no així la reconciliació de blancs i negres.
Mandela va saber utilitzar magistralment el rugbi i l’organització del mundial de l’any 1995 per aconseguir una reconciliació tan improbable com necessària entre dues comunitats que s’odiaven a mort.
A través de El Factor Humà, John Carlin ens fa un elogi constant de la figura d’un dels més grans polítics de tots el temps, Nelson Mandela. Tot i que hi ha un punt hollywoolesc en la narració, aquest és un gran llibre periodístic, els drets del qual ja han estat comprats per Morgan Freeman per fer-ne una pel·lícula dirigida per Clint Eastwood.
Aquest llibre ens mostra un cop més la capacitat de la política per utilitzar l’esport, en aquest cas per un objectiu noble i generós.

divendres, de març 20, 2009

Vassallatge català (2)


Com era d’esperar, sembla ser que finalment el 2009 no es jugarà el Torneig de les Nacions, tal i com repetidament se’ns havia assegurat des de la Federació Catalana de Futbol i des de la Secretaria General de l’Esport de la Generalitat.
Un cop més l’esport català ha fet el ridícul. Els màxims dirigents de la Federació Catalana van donar suport a la reelecció d’Ángel María Villar al capdavant de la Federació Espanyola de Futbol a canvi de que aquest permetés disputar partits de futbol a la selecció catalana en dates FIFA. Anteriorment ja havíem avisat que aquestes promeses no s'acostumen a complir ( http://moltmesqueesport.blogspot.com/2008/11/vassallatge-catal.html ).
Evidentment Ángel María Villar i companyia s’han passat pel forro les seves promeses i només han concedit una data FIFA a Catalunya per poder jugar partits internacionals. En un dia no es pot jugar ni un torneig de futbol aleví.
El president de la Federació Catalana, Ricardo Campoy, ha vist com un altre cop ens han pres el pèl de mala manera, i ja en van unes quantes. I ara a tornar a fer un partit de costellada, contra una selecció devaluada ( Itàlia ja ha dit que no venia ni en broma ) i en un Camp Nou buit.
Felicitats a tots els dirigents d’aquest país que han aconseguit desactivar una iniciativa que en els seus inicis va aconseguir engrescar-nos a molts.

Potser ja ha arribat el moment de treure'ns de sobre certs dirigents de l'esport català que són una autèntica rèmora per les aspiracions nacionals d'aquest país.

divendres, de març 13, 2009

Hertha de Berlín


Una de les lligues europees més competitives i amb més alternances en la victòria final del campionat és la Bundesliga. Tot i que el Bayern de Munic és el club que ha guanyat més títols, durant els darrers anys hem pogut veure com resultaven guanyadors d’aquesta lliga equips com el Borussia Dormund, l’Hamburg, el Werder Bremen, l’Stuttgart o el Schalke 04.
Aquest any la sorpresa la proporcionen dos equips. D’una banda la revelació del torneig és el Hoffenheim. Aquest club pertany a una població de poc més de 3000 i fins a principis dels anys 90 era un simple equip d’aficionats. Els darrers anys ha tingut una ascensió meteòrica que l’han portat a debutar a la Bundesliga enguany, on ha liderat la competició durant moltes setmanes, però la lesió de la seva estrella, el bosnià Ibisevic, ha fet que es desinfli una mica els últims partits i actualment es trobi en una meritòria segona posició.
L’altre equip a destacar és l’Hertha de Berlín. L’Hertha és un dels equips amb més història de la Bundesliga, però com la mateixa ciutat de Berlín, té un passat tumultuós i fins i tot obscur. Actualment l’Hertha és el líder de la classificació, cosa que no és normal en un equip que el darrer cop que va guanyar el campionat va ser l’any 1932. L’Hertha, fundat el 1892, és un club que històricament se’l va vincular amb el govern nazi, amb qui es deia que mantenia una col·laboració estreta. Bàsicament aquesta col·laboració es basava en el fet que l’Hertha juga els seus partits a l’Estadi Olímpic de Berlín. Aquest estadi és una de les obres més emblemàtiques construïdes durant el règim d’Adolf Hitler i va ser la seu dels Jocs Olímpics de Berlín de 1936, aparador del Tercer Reich al món. Un estudi elaborat per l’ historiador alemany Daniel Koerfer desvincula el club del nacionalsocialisme, tot i que evidencia que tampoc no es van oposar al règim. El fet que durant el mandat de Hitler no guanyés cap títol, a més de ser un club que residia en un dels barris amb més densitat de comunistes del Berlín prenazi, l’anomenat “ Roja Wedding”, demostraria que aquest club no va tenir una especial simpatia cap a la dictadura, tot i la vinculació d’alguns dirigents amb el partit nazi, especialment el seu president durant aquells anys Hans Pfeifer.
Un cop acabada la Segona Guerra Mundial, i amb l’inici de la guerra freda, Berlín acaba sent l’epicentre d’aquest nou conflicte. La divisió de la ciutat en dues parts afecta directament el Hertha que veu com queda ubicat a la banda occidental, tot i que bona part de la seva afició quedava concentrada a la zona oriental, i la construccio del mur a partir del 1961 encara accentua més aquesta situació. Això va fer que durant alguns anys, i fins que els hi va ser prohibit, els aficionats del Hertha que estaven al sector berlinès de la RDA es reunien a la zona del mur que quedava més a prop de l’estadi, per tal de poder seguir els partits del seu equip.
Els anys posteriors, i malgrat que l’any 1963 va ser un dels equips que van fundar l’actual Bundesliga, l’Hertha va patir diversos escàndols i problemes que el van portar a ser un equip ascensor entre la primera i la segona divisió.
Els darrers anys han estat els de la consolidació de l’equip com a un al capdavant de la lliga alemanya, arribant diverses temporades a jugar en les competicions europees.

divendres, de març 06, 2009

Atemptat al criquet


El dimarts d’aquesta setmana, l’equip de criquet de la selecció d’Sri Lanka va patir un atac al Pakistan, a on hi van morir vuit persones, sis policies i dos civils, i hi van resultar ferits sis jugadors d’aquesta selecció. Aquest ha estat el pitjor atemptat dirigit al món de l’esport des de la mort d’11 atletes israelians en mans d’una milícia palestina durant els jocs de Munic de l’any 1972. Tot i que també es pensa en la possibilitat que l’atemptat l’hagi perpetrat els independentistes dels Tigres Tamils, sembla ser que l’autoria de l’atemptat correspondria a grups islamistes radicals que voldrien desestabilitzar el Pakistan. Després dels atemptats de Bombai de novembre de l’any passat en el que es van veure implicats islamistes pakistanesos, la Índia havia renunciat a jugar aquest partit, i va ser substituïda per Sri Lanka.
El criquet és un esport multitudinari i a tota la zona del sud d’Àsia i a bona part d’Oceania. A països com l’Índia, Sri Lanka o el Pakistan és un dels esdeveniments que aconsegueix arrossegar a més gent. Aquest esport forma part de l’herència del terrible colonialisme britànic va deixar a la zona. La presència de l’Imperi Britànic durant més de tres segles va fer que el criquet arribés a unes quotes de popularitat com cap altre esport hi havia arribat abans.
Curiosament el criquet és un esport molt minoritari i incomprès a bona part de l’Europa continental, on no gaudeix de cap tipus de prestigi i on és practicat, majoritàriament, per sectors de la immigració asiàtica.
La importància del criquet a l’Àsia és tal que ha aconseguit que els dos màxims líders de dos països amb conflictes històrics entre ells, la Índia i el Pakistan, deixessin de banda les seves disputes i es reunissin per veure un partit amistós entre les dues seleccions d’aquests estats. La reunió entre Manmohan Singh, actual primer ministre de la Índia, i Musharraf, el que llavors era primer ministre del Pakistan, es va produir a l’abril de 2005 a Nova Deli i va servir per distensionar el conflicte entre els dos països, que en aquells moments estaven en un procés d’acostament.
Malauradament aquest apropament no va ser més que una anècdota i a l’actualitat aquestes dues potències nuclears continuen amb les tensions que fa anys que arrosseguen, tensions que ni el criquet podrà resoldre.

dijous, de febrer 26, 2009

Olympiakós - Panathinaikós


Aquest cap de setmana es disputa un dels derbis futbolístics europeus més apassionants i radicalitzats, com és el que es juga entre l’Olympiakós del Pireu i el Panathinaikós d’Atenes. De fet, aquest derbi té versions en futbol i bàsquet, i en els dos esports té un grau similar de passió i rivalitat.
Aquests dos clubs manen esportivament a Grècia, amb el permís del AEK de la mateixa ciutat i del PAOK o l’Aris de Salònica.
Tot i la proximitat, aquest enfrontament no és ben bé un derbi, ja que es juga entre equips que no són de la mateixa ciutat, o això consideren els habitants del Pireu. El Panathinaikós pertany a Atenes, la històrica capital de Grècia. D’altra banda, l’Olympiakós pertany al Pireu, el que és considerat el port d’Atenes. El Pireu és una de les ciutats més grans de Grècia, i des de sempre ha estat la sortida al mar d’Atenes, tot i així la darrera expansió urbanística i poblacional de la capital, ha comportat l’absorció d’aquesta històrica ciutat. Malgrat passar a formar part d’Atenes, El Pireu continua mantenint un fort esperit i fins i tot té el seu propi alcalde.
Si una part de la rivalitat és deguda a l’enfrontament entre ciutats veïnes, l’origen dels dos clubs fa que el partit tingui unes connotacions que van més enllà d’una qüestió geogràfica
El Panathinaikós és un dels clubs més antics de Grècia, neix el 1908 i a l’actualitat competeix en 21 disciplines esportives. Aquest club és fundat per classes altes d’Atenes i representa l’alta burgesia de la ciutat. Adopta el trèvol com a símbol i el color verd
com una forma de buscar la sort esportiva i, tot i les similituds, no té cap vinculació amb Irlanda.
D’altra banda, l’Olympiakós és un club fundat anteriorment, l’any 1925 i amb un origen molt més humil i popular. Sempre s’ha considerat els del Pireu l’equip representant de la classe obrera. Com a club poliesportiu comte amb 15 seccions , tan professionals com amateurs.
Tot i que en un principi aquests dos clubs van tenir una relació d’amistat, la complicada història de Grècia durant la segona meitat del segle XX i la divisió social entre esquerres i dretes que es va produir a la societat hel·lènica, va comportar que això arribés al món del futbol i les relacions entre les aficions d’aquests dos equips fossin irreconciliables. Malgrat que les diferències socials entre els aficionats d’aquests dos equips han anat desapareixent en els darrers anys, la rivalitat continua i fins i tot ha augmentat. Aquest derbi és un dels més violents d’Europa i suposa enfrontaments no només a Atenes, sinó també a molts punts del món on la immigració grega hi està fortament assentada, com per exemple Austràlia.

dimecres, de febrer 18, 2009

Offside


Offside és una pel·lícula iraniana de l’any 2006 dirigida per Jafar Panahi i que ens explica l’intent d’un grup de noies per anar a veure en directe el partit de futbol entre Iran i Bahrain, decisiu per a la classificació del Mundial d’Alemanya 2006.
A l’Iran les dones no poden assistir als camps de futbol per veure-hi partits. A partir d’aquí Panahi ens explica, en clau de comèdia, com el fanatisme futbolístic, barrejat amb un sentiment nacionalista que només l’esport pot canalitzar, porten a aquest grup de noies a jugar-se la possibilitat de ser detingudes per poder veure aquest partit de futbol.
L’absurditat d’aquesta situació es pot veure en l’escena quan una de les noies, detinguda per l’exèrcit, ha d’anar al lavabo d’homes de l’estadi on s’està jugant el partit.
El director aprofita el partit de futbol per retratar dos estaments importants de la societat iraniana com són les dones i l’exèrcit. D’una banda ens explica la segregació i injustícia que les dones iranianes viuen en aquella societat, on no poden participar conjuntament amb els homes en algunes activitats públiques i on es produeixen contradiccions tals com el fet un home i una dona poden anar al cinema junts, i en canvi les dones no poden assistir als partits de futbol.
D’altra banda, ens explica la debilitat de bona part dels membres de l’exèrcit que han de fer el servei militar obligatòriament i no tenen cap tipus de vocació policíaca, cosa que a la pel·lícula els fa estar més a prop de les detingudes que no pas de les lleis i del règim.
La pel·lícula, íntegrament rodada a l’Iran i amb moltes escenes reals que l’acosten a un documental, també ens ensenya com aquest règim tirànic, o així és com tants cops ens és denunciat des d’Occident, també té moltes escletxes que mostren que no és tan cruel com ens és mostrat. Aquest film és una crítica més que implícita a les lleis i al govern iranià, però tot i això va poder ser realitzat des del mateix país, cosa que demostra certa permeabilitat del règim amb certes esferes culturals, com pot ser el prolífic i crític cinema persa.
Però el que realment ens mostra aquest film és la capacitat del futbol per moure passions i aconseguir que la gent faci coses inimaginables per poder veure i seguir un esdeveniment esportiu d’alta magnitud.

dimecres, de febrer 04, 2009

Dinamo - Estrella Roja 1990


Pocs partits de futbol a Europa han estat tan clarament l’avantsala a un conflicte bèl·lic de grans dimensions. L’any 1990, després de molts anys, es produeixen les primeres eleccions lliures a Iugoslàvia. A l’abril d’aquell any a Croàcia el partit de l’ultranacionalista Franko Tudjma, l’HDZ, aconsegueix uns grans resultats que portaran a Tudjman al capdavant del govern croat.
El 13 de maig d’aquell any en el transcurs de la lliga iugoslava el Dinamo de Zagreb i l’Estrella Roja de Belgrad s’enfronten a la capital croata. Històricament aquests dos equips sempre havien mantingut una gran rivalitat: al ser dos dels principals equips d’aquella lliga i al representar els sentiments nacionals de croats i de serbis respectivament.
El desplaçament dels aficionats de l’Estrella Roja a camp del Dinamo va ser multitudinari i més de 3000 suporters, els anomenats Delije ( jove valent en serbocroat ), es van arribar a Zagreb. Entre aquests aficionats hi havia Zeljko Raznatovic més conegut com Arkan i un dels principals criminals de guerra del conflicte iugoslau, que sempre havia estat molt identificat amb els grups ultres de l’Estrella Roja. Des d’un primer moment els aficionats serbis van causar destrosses, però va ser un cop van arribar al camp de futbol de Maksimir quan els incidents van començar a desbordar els cossos de seguretat presents. Quan al minut 11 del partit els aficionats radicals locals, els Bad Blue Boys, van entonar l’himne croat, els aficionats serbis no els hi va agradar gaire i van respondre al crit de : “ Zagreb és Sèrbia “ . El què va començar com una simple guerra dialèctica, ràpidament va pujar de to. Els crits dels seguidors croats van acabar provocant la reacció dels serbis, que van començar a trencar publicitat i a llençar cadires contra els altres espectadors.
Els Bad Blue Boys no es van quedar de braços creuats i van envair el terreny de joc per respondre a les agressions. La policia, que en aquells moments encara estava controlada per serbis, es va mostrar molt més bel·ligerant amb els aficionats croats que amb els serbis, i això encara va encendre més l’odi dels seguidors locals. Els aldarulls es van prolongar durant 70 minuts i no van permetre acabar de disputar el partit de futbol. De fet, els jugadors de l’Estrella Roja veient les dimensions del conflicte, van abandonar el camp. Els jugadors del Dinamo es van quedar impotents observant el què passava i fins i tot Boban, el que després va ser mític jugador del Milan, va donar una petada a un policia per protegir un seguidor croat(http://www.youtube.com/watch?v=fe3m6FboIjA) . Arrel d’aquest fet Boban va esdevenir un mite nacional croat.
La baralla va acabar amb més de 70 ferits i desenes de detinguts i va ser un dels punts de partida de la guerra que pocs mesos després va començar a l’antiga Iugoslàvia. (http://www.youtube.com/watch?v=hcu6K_3jitc)

dimecres, de gener 28, 2009

Hooliganisme a l'Obert d'Austràlia


El tenis sempre ha estat considerat un esport elitista. El preu de les entrades, l’entorn d’ on surten la majoria de jugadors i el cost de formar part d’un club de tenis han fet que aquest esport sigui de luxe i on les classes socials altes hi tenen una influència gran, no és normal que hi hagi tenistes professionals que hagin sortit de barris populars i humils. En l'ambient que rodeja el món del tenis hi ha una presència important d’opulència i ostentació i a l’entorn dels tornejos que es celebren arreu del món hi podem veure representants de les més altes esferes locals ( el torneig Comte de Godó de Barcelona és un bon exemple d’això ). Durant els partits el respecte del públic cap els jugadors és important per evitar que aquests es puguin desconcentrar. Generalment el públic dóna el seu suport als esportistes quan els punts acaben i bàsicament ho fa aplaudint. Són molt esporàdics els crits de suport però sobretot els de rebuig cap els tenistes. I els premis que s’emporten els tenistes són molt elevat, cosa que fa que any rere any els millors tenistes estiguin entre els principals esportistes en guanys personals.
Els darrers anys hi hagut diversos tornejos on el públic ha mostrat un suport més propi de camps de bàsquet o futbol que del tenis. Sobretot partits de la Copa Davis, on el sentiment nacionalista aflora en la majoria de seguidors. Eliminatòries dures entre països sud-americans, eliminatòries entre França i EUA o el comportament del públic de Barcelona a la final de Copa Davis entre Espanya i Austràlia són una mostra de la pèrdua de savoir faire dels aficionats de l’entorn tennístic.
Però si hi ha un torneig individual on les passions entre seguidors de diferents països arriben a nivells insospitats, aquest és l’Obert d’Austràlia. En els darrers anys els enfrontaments entre seguidors d’origen balcànic ha estat habituals en aquest torneig. L’any passat diverses desenes d’aficionats grecs van ser expulsat de la pista per animar excessivament el tenista Konstantinos Economidis , aquell mateix any havia passat el mateix amb aficionats croats i serbis que havien estat obligats a abandonar el recinte tennístic pel seu comportament hooliganesc.
Aquest any els enfrontaments han fet un pas més enllà i s’han produït agressions entre serbis i bosnians a les afores de les pistes. Durant el partit entre el serbi Djokovic i el nord-americà d’origen bosnià Amer Delic els aficionats d’aquests dos tenistes han arribat a les mans aprofitant l’oportunitat que els hi donava el partit de tenis. Incidents que ja havien estat previstos tan per l’organització com pels mateixos tennistes, que en tot moment van intentar no incrementar la tensió entre les dues aficions. Dies abans ja s’havien produït incidents a les grades durant partits entre tenistes croats i serbis, però que es van quedar en forma de càntics d’una afició contra l’altra. Dos anys abans i per sorpresa de l’organització del torneig ja s’havien produït enfrontaments físics entre croats i serbi.
El fet que Austràlia sigui un país format per immigració, en un gran número balcànica, i que possiblement l’Obert d’Austràlia sigui el més important dels esdeveniments esportius internacionals d’aquell país, fa que sigui un focus per poder aflorar les tensions entre els diverses ètnies que viuen en aquell estat. Durant els dies que dura el torneig els immigrants d’origen balcànic veuen en els tenistes els màxims representants del seu país i la impossibilitat de veure en directe els equips nacionals en els diferents esports, fa que aquests seguidors evoquin en el tenis tot el seu fanatisme esportiu i nacional.

dimecres, de gener 21, 2009

Futbol israelià


En un país tan polititzat com Israel, l’esport no en podia restar al marge. A Israel dominen dos esports d’equip per sobre dels altres: el futbol i el bàsquet i hi ha presència de diversos clubs que competeixen en aquestes dues disciplines.
La nomenclatura que utilitzen aquests clubs indica l’origen polític i social de cada un d’aquests equips, i la forma de veure la política israeliana per bona part del seus seguidors.
Destaquen especialment els que porten el nom de Hapoel i de Maccabi.
Els clubs que porten com a nom Maccabi ( Tel Aviv, Haifa, Herzliya, etc.) són equips d’origen conservador i amb vincles religiosos importants. La seva afició és identificada amb el partit del Likud i amb sectors del sionisme. Maccabi, en hebreu, significa coratge o força. D’equips amb aquest nom n’hi ha repartits per tot el món, ja que les colònies internacionals jueves tenen el costum de posar-se aquest nom en els equips locals en els quals juguen. Fins i tot a Barcelona existeix un Maccabi Barcelona.
D’altra banda els Hapoel ( Jerusalem, Haifa, Peta Tikva ) són els considerats equips de la gent d’esquerres. La iconografia que utilitzen és esquerranosa, com per exemple la falç i el martell o l'estètica proletària ( com es pot veure en la imatge de l'escut del Hapoel Petach Tikva ) i el seu nom en hebreu significa obrer. Vesteixen de vermell i el seu naixement és a partir del sindicat Histradut. Amb els anys els clubs es van anar independitzant del sindicat però no han perdut la simbologia política que va existir en ells des de la seva fundació.
Els tercers clubs en importància social, tot i que són els més radicals, són els anomenats Beitar, on destaca per sobre de tots el Beitar de Jerusalem. Aquests prenen el nom d’un moviment juvenil sionista d'ideologia dretana i són partidaris de que l’estat hebreu ocupi les històriques terres del Regne d’Israel. L’escut del club és el menorah, un canelobre que és un dels símbols més antics d’Israel. Cal destacar que un dels més coneguts seguidors d’aquest equip és Ehud Olmert, l’actual líder del Kadima i primer ministre d’Israel. Els seguidors d’aquests clubs sovint canten contra els jugadors àrabs que juguen en equips israelians i no accepten els esportistes d’origen àrab que participen en les seleccions nacionals, com li ha passat al futbolista Abas Suan que tot i jugar per Israel mai ha estat acceptat pels seguidors del Beitar de Jerusalem, seguidors que arriben a no celebrar els gols d'Abas Suan quan marca per la selecció israeliana.
Finalment destaca l’equip de futbol del Bnei Sakhnin el club amb majoria de jugadors musulmans amb més èxits i que darrerament ha arribat a col·locar-se entre els millors equips de futbol d’Israel. Majoritàriament la seva afició prové de la població d’origen dels àrab israeliana.

divendres, de gener 16, 2009

Oleguer i Kelme


Sense saber absolutament res de jurisprudència la sentència que l’Audiència Provincial d’Alacant acaba de dictaminar sobre el cas entre l’exjugador del Barça Oleguer Presas i la marca de roba esportiva Kelme em sembla que vulnera clarament els drets dels treballadors.
Aquest cas va començar quan Oleguer va publicar un article titulat La Bona Fe (http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=2262903 ) en el diari basc Berria i en el setmanari català La Directa. Aquest article posava el dit a la nafra sobre el comportament de la justícia espanyola en un cas polèmic i que va provocar molta irritació en el nacionalisme espanyol com va ser el de De Juana Chaos.
Sembla que a la direcció de Kelme, que equipava a Oleguer, no li van agradar les opinions del futbolista i va decidir rescindir immediatament el contracte que tenia amb el jugador. Tot i que en un principi un jutjat d’Elx va donar la raó a l’actual futbolista de l’Ajax, l’Audiència Provincial d’Alacant ha revocat la sentència anterior i ha donat la raó a l’empresa a l’hora de revocar unilateralment el contracte que mantenien Kelme i Oleguer.
Em sembla denunciable que una empresa pugui rescindir contractes a partir de no compartir les opinions polítiques de les persones a qui han contractat. És una falta de lliberta d’expressió total. Podran un dia acomiadar algú d’una empresa per haver escrit una carta al diari que no hagi agradat a la direcció de l’empresa? No sabia Kelme que Oleguer era una persona compromesa abans de fitxar-lo per la seva empresa? Actuarien igual si l’esportista representat hagués fet declaracions de caire espanyolista o fins i tot racista?
De tots és sabut que molts esportistes catalans que participen en competicions on els patrocinadors són imprescindibles ( com per exemple els esports de motor ) tenen prohibit per contracte poder manifestar-se políticament o tenen prohibit sortir amb certes banderes després d’haver fet una bona actuació en algun gran premi.
Un cop més es demostra que, tot i que a vegades certa part de la població demana més implicació política als esportistes de renom, la llibertat d’expressió en aquest entorn està molt lluny de ser possible.

divendres, de gener 09, 2009

Multes per Palestina


Els greus incidents que s’han produït aquesta setmana durant el partit de bàsquet entre l’equip turc del Telekom Ankara i l’equip israelita del Bnei Hasharon, més la mostra d’una samarreta amb el nom de Palestina del jugador de futbol del Sevilla Kanouté després de fer un gol, fan preveure moments difícils pels esportistes israelites que competiran fora del seu país durant la guerra que Israel ha iniciat a Gaza. Un cop més els esportistes pagaran la prepotència i immoralitat dels governants del seu país i veuran com la forma de mostrar suport a la causa palestina serà el rebuig i l’hostilitat a tots aquells que representin la bandera de l’estrella de David.
Els màxims organitzadors del bàsquet europeu ja han anunciat , sota els paràmetres de la legislació esportiva internacional que prohibeix mostrar símbols polítics als recintes esportius, que sancionaran amb fortes multes tots aquells qui aprofitin el món del bàsquet per donar suport a Palestina, quartant de manera clara la llibertat d’expressió en els estadis esportius.
De fet, durant el mes d’abril passat es va produir una situació escandalosa durant el partit de bàsquet que es va jugar al Palau Blaugrana entre el Barça i el Maccabi de Tel Aviv: els Mossos d’Esquadra van actuar agressivament contra dues noies que ensenyaven una bandera Palestina i dues pancartes que deien: “ Freedom for Palestina ” i “ Aïllem Israel: prou al genocidi palestí “. L’actuació policial desproporcionada i il·lògica va provocar la reacció immediata del Palau Blaugrana, que amb crits de “ Palestina, Palestina “ va respondre a la injustícia que s’estava cometent contra aquelles dues persones. Finalment aquestes dones van ser multades amb 3500 euros i sis mesos de prohibició d’entrada a qualsevol recinte esportiu. Mostrant la intolerància i por que provoquen certs temes en les autoritats esportives europees.
D’una banda la reacció lamentable dels cossos de seguretat catalans, suposem que aconsellats pels membres del Mossad que acostumen a acompanyar els equips israelians quan surten fora del seu país, només serveix per provocar un afecte reactiu de la majoria de gent que hi havia al Palau Blaugrana, com es va poder comprovar quan tot el camp va cridar “ Palestina, Palestina “ i va mostrar la seva indignació amb el que estava passant a les graderies.
D’altra banda, sembla increïble que aquells que organitzen competicions internacionals basades en els himnes i les banderes, després jutgin sobre el què és o no és política a un recinte esportiu. Política és una pancarta que posi “ Freedom for Palestina “ o un anunci de publicitat de Pau Gasol dient : “ ser español ya no no es una excusa, es una responsabilidad “.

dimecres, de gener 07, 2009

Andrés Escobar


Aprofitant que aquest Nadal la selecció catalana ha jugat contra Colòmbia el tradicional partit anual de costellada, avui parlarem d’un dels casos més xocants sobre les conseqüències exagerades del món del futbol sobre la societat.
En el mundial dels EUA de 1994 Colòmbia hi participava amb el millor equip que segurament ha tingut mai. Aquell any Colòmbia comptava amb un entrenador amb gran prestigi, Pacho Maturana, i amb una sèrie de jugadors de renom a nivell mundial com Higuita, Valderrama, Rincón o Leonel Álvarez, molts dels quals no ja havien fet el salt a Europa anteriorment.
En un país on el futbol, malgrat no haver aconseguit mai grans èxits a nivell internacional, és l’esport més popular i on les passions es viuen a flor de pell, les expectatives d’èxit posades en aquella selecció van ser exagerades.
En aquest clima d’eufòria Colòmbia arriba a la fase final dels EUA, després de vèncer Argentina a Buenos Aires per 0 a 5 en un dels partits de classificació per aquell mundial, i en la lligueta inicial li toca un grup relativament assequible compost per les seleccions de Romania, Suïssa i la de l’equip amfitrió. La derrota inicial contra una de les que va ser selecció revelació d’aquell torneig, com va ser la Romania de Gica Hagi i de Dumitrescu, va suposar un afegit de pressió per a la selecció sud-americana, que va veure com necessitava obligatòriament una victòria contra els EUA. Malauradament pels interessos de la selecció de Maturana el segon partit d’aquell mundial també es va saldar amb una derrota molt dolorosa. Primer perquè jugaven contra un rival d’inferior categoria i de molt poca tradició futbolística i segon per la forma com es va produir aquella derrota. La derrota per 2 a 1 contra els EUA va suposar una decepció enorme, però el fet que el primer gol nord-americà fos obra del defensa lateral Andrés Escobar en pròpia porta va contribuir a que la decepció fos major encara. La victòria per 2 a 0 davant de Suïssa en el darrer partit de la lligueta no va servir de res i no va evitar el retorn a Colòmbia d’uns jugadors de qui s’esperava molt més del que finalment van aconseguir.
Però el pitjor encara havia d’arribar. Pocs dies després, quan Escobar estava a una discoteca prop de Medellín, es va trobar amb els germans Gallón Henao, que havien perdut molts diners apostant a favor de Colòmbia en el mundial, i el seu xofer. Precisament va ser el xofer dels germans, un tal Muñoz Grandes, el que va disparar contra el futbolista i li va causar la mort.
Mai s’ha acabat d’aclarir gaire l’assassinat, tot i que sembla clara la implicació de sectors mafiosos amb interessos en el món de les apostes. De fet, el principal acusat del crim, Muñoz Grandes, va ser condemnat a 43 anys de presó i deu anys després ja estava al carrer i els mafiosos Gallón Henao només van estar detinguts uns dies, van poder sortir al carrer després de pagar una multa de milió i mig de pesos.
Sembla clar que en un país on la mort per violència és relativament habitual, el món del futbol no en podia restar al marge.