Offside és una pel·lícula iraniana de l’any 2006 dirigida per Jafar Panahi i que ens explica l’intent d’un grup de noies per anar a veure en directe el partit de futbol entre Iran i Bahrain, decisiu per a la classificació del Mundial d’Alemanya 2006.
A l’Iran les dones no poden assistir als camps de futbol per veure-hi partits. A partir d’aquí Panahi ens explica, en clau de comèdia, com el fanatisme futbolístic, barrejat amb un sentiment nacionalista que només l’esport pot canalitzar, porten a aquest grup de noies a jugar-se la possibilitat de ser detingudes per poder veure aquest partit de futbol.
L’absurditat d’aquesta situació es pot veure en l’escena quan una de les noies, detinguda per l’exèrcit, ha d’anar al lavabo d’homes de l’estadi on s’està jugant el partit.
El director aprofita el partit de futbol per retratar dos estaments importants de la societat iraniana com són les dones i l’exèrcit. D’una banda ens explica la segregació i injustícia que les dones iranianes viuen en aquella societat, on no poden participar conjuntament amb els homes en algunes activitats públiques i on es produeixen contradiccions tals com el fet un home i una dona poden anar al cinema junts, i en canvi les dones no poden assistir als partits de futbol.
D’altra banda, ens explica la debilitat de bona part dels membres de l’exèrcit que han de fer el servei militar obligatòriament i no tenen cap tipus de vocació policíaca, cosa que a la pel·lícula els fa estar més a prop de les detingudes que no pas de les lleis i del règim.
La pel·lícula, íntegrament rodada a l’Iran i amb moltes escenes reals que l’acosten a un documental, també ens ensenya com aquest règim tirànic, o així és com tants cops ens és denunciat des d’Occident, també té moltes escletxes que mostren que no és tan cruel com ens és mostrat. Aquest film és una crítica més que implícita a les lleis i al govern iranià, però tot i això va poder ser realitzat des del mateix país, cosa que demostra certa permeabilitat del règim amb certes esferes culturals, com pot ser el prolífic i crític cinema persa.
Però el que realment ens mostra aquest film és la capacitat del futbol per moure passions i aconseguir que la gent faci coses inimaginables per poder veure i seguir un esdeveniment esportiu d’alta magnitud.
A l’Iran les dones no poden assistir als camps de futbol per veure-hi partits. A partir d’aquí Panahi ens explica, en clau de comèdia, com el fanatisme futbolístic, barrejat amb un sentiment nacionalista que només l’esport pot canalitzar, porten a aquest grup de noies a jugar-se la possibilitat de ser detingudes per poder veure aquest partit de futbol.
L’absurditat d’aquesta situació es pot veure en l’escena quan una de les noies, detinguda per l’exèrcit, ha d’anar al lavabo d’homes de l’estadi on s’està jugant el partit.
El director aprofita el partit de futbol per retratar dos estaments importants de la societat iraniana com són les dones i l’exèrcit. D’una banda ens explica la segregació i injustícia que les dones iranianes viuen en aquella societat, on no poden participar conjuntament amb els homes en algunes activitats públiques i on es produeixen contradiccions tals com el fet un home i una dona poden anar al cinema junts, i en canvi les dones no poden assistir als partits de futbol.
D’altra banda, ens explica la debilitat de bona part dels membres de l’exèrcit que han de fer el servei militar obligatòriament i no tenen cap tipus de vocació policíaca, cosa que a la pel·lícula els fa estar més a prop de les detingudes que no pas de les lleis i del règim.
La pel·lícula, íntegrament rodada a l’Iran i amb moltes escenes reals que l’acosten a un documental, també ens ensenya com aquest règim tirànic, o així és com tants cops ens és denunciat des d’Occident, també té moltes escletxes que mostren que no és tan cruel com ens és mostrat. Aquest film és una crítica més que implícita a les lleis i al govern iranià, però tot i això va poder ser realitzat des del mateix país, cosa que demostra certa permeabilitat del règim amb certes esferes culturals, com pot ser el prolífic i crític cinema persa.
Però el que realment ens mostra aquest film és la capacitat del futbol per moure passions i aconseguir que la gent faci coses inimaginables per poder veure i seguir un esdeveniment esportiu d’alta magnitud.
