dimarts, de desembre 27, 2011

Fora de Joc

Aquest dijous 29 de desembre al canal Esports 3 tindrem l'oportunitat de veure el documental "Fora de Joc", sobre els impediments que el govern espanyol i d'altres elements han posat i posen al reconeixement internacional de les seleccions catalanes.
Una bona oportunitat per visionar un documental que es va estrenar el 2010 i que molts encara no hem pogut veure.

dijous, de desembre 15, 2011

Jaycee Carroll: l'azerbadjanès



Comença a ser patètic. Això de les seleccions s’ha convertit en un mercat de Calaf, i especialment en el món del bàsquet. La darrera ha estat la compra que ha fet l’Azerbaidjan que s’ha endut l’aler d’origen nord-americà del Reial Madrid Jaycee Carroll, amb qui podrà jugar en els propers campionats de seleccions nacionals. Bé compra... Carroll s’ha nacionalitzat azerbaidjanès. Sembla que el pivot del València, Caner-Medley, també passarà a jugar amb la selecció nacional d’aquest país. Encara que la legislació diu que només pot jugar un jugador "naturalitzat" per país.
El cas més “curiós” es va produir aquest estiu, quan el govern espanyol va nacionalitzar espanyol a Serge Ibaka (Serge Ikea segons el ministre portaveu del govern , Pepiño Blanco ) a corre-cuita i abans de l’Europeu de Lituània. Ibaka és d’origen congolès i va renunciar a la seva selecció d’origen per jugar a l’espanyola, on segurament cobraria una quantitat més important de diners.
D’altra banda, el Barça fitxava el pivot d’origen nord-americà Judson Wallace, procedent del Gran Canària. Wallace va arribar a Barcelona amb la recent concessió del passaport congolès i després de tenir problemes per aconseguir la nacionalització albanesa. El Congo és un dels països africans que va signar el Tractat de Cotonou, que permet als jugadors d’aquell país fer assimilar-los com a comunitaris europeus i per això el jugador es va decidir per aquesta opció. Evidentment Wallace s’ha compromès a jugar amb la selecció africana.
D’aquesta manera un congolès passava a jugar amb Espanya i un nord-americà jugant amb el Congo.
En el passat Eurobàsquet de Lituània, la situació va ser paradoxal. El número de jugadors nacionalitzats va arribar a nivells mai vistos fins el moment. Ibaka per Espanya, Kahudi per França, McCaleb per Macedònia , Domercant per Bòsnia o Haynez per Geòrgia, van ser alguns dels noms de jugadors més destacats del campionat i que no jugaven en els països on havien nascut o s’havien criat.
En el món del bàsquet, el primer cas destacat va ser Holden, nord-americà que es va nacionalitzar rus per decret de Putin. Holden va ser un base vital per la selecció russa de la primera dècada del segle XXi i va acabar fent la cistella de la victòria en la final de l’Eurobàsquet 2007 contra Espanya (59-60).
Potser ha arribat el moment de deixar lliure circulació de jugadors en el bàsquet estatal i acabar d’una vegada amb els campionats de seleccions, que cada dia estan més desnaturalitzats i només tenen com a valor la victòria a costa del que sigui. Bàsicament a costa de comprar jugadors a d’altres països.

diumenge, de desembre 04, 2011

Goitom, orgull eritreu


Seguint una tradició no escrita, Goitom forma part dels davanters suecs que són nascuts al país escandinau però que els seus orígens són d’altres llocs del món. El cas més conegut és el de Zlatan Ibrahimovic , nascut a Malmö fill de pare bosni i mare croata. Un altre cas amb vinculació blaugrana és el de Henrik Larsson. Larsson va néixer a Helsinborg, ciutat propera a Dinamarca, fill d’un immigrant de Cap Verd. El tercer cas destacat és el de Martin Dahlin, mític jugador d’origen afroveneçolà, que durant molts anys va jugar al Borussia Monchengladbach. Tots tres han defensat els colors de la selecció sueca en multitud d’ocasions i han marcat els darrers anys de la selecció sueca.
El cas de Goitom, actual jugador de l’Almeria, és diferent. D’una banda el jugador no té el nivell que han assolit els altres tres davanters, i d’altra banda, Goitom, tot i haver nascut a Solna (Suècia), no ha renunciat a l’origen familiar i mai s’ha acabat de sentir suec.
La família del davanter de l’Almeria es va exiliar d’Eritrea cap a Suècia l’any 1980 abans del naixement del jugador i avançant-se al conflicte que estava a punt de començar entre eritreus i etíops. Tot i que ja feia anys que els eritreus lluitaven per la independència i el conflicte era latent, des de que Etiòpia els havia considerat una província més del seu estat els anys seixanta, l’any 1983 la guerra esclata definitiva i obertament i no és fins el 1993 que els eritreus aconsegueixen la independència. Tot i això, els problemes s’han anat succeint i fins el moment Etiòpia encara no ha reconegut la independència d’Eritrea.
La joventut del jugador va transcorre a Solna en un barri ple d’immigrants procedents de països amb conflictes polítics, ja que el país escandinau té una gran tradició d’acollida de refugiats polítics. Segons reconeixia Goitom, la gran majoria dels seus amics d’infància i joventut no eren d’origen suec, sinó de llocs com Xile o de qualsevol lloc d’Àfrica. D’altra banda, la seva família mai va renunciar als seus orígens i van continuar parlant amb tingrinya , llengua parlada per més de quatre milions de persones entre Eritrea i Etiòpia, i van mantenir els costums del seu país d’origen. D’aquesta manera Goitom, que sempre ha parlat molt bé de Suècia, mai s’ha acabat de sentir suec i sempre ha estat molt més proper a la seva identitat africana i al país del qual els seus pares van haver de marxar.
El compromís de Goitom amb Eritrea el va fer lluir durant uns partits de la temporada 2011/2012 el nom de la seva samarreta amb tigrinya, cosa que no vas ser acceptada per la Real Federación Española de Fútbol.
Mai sabrem si el nivell del jugador hagués estat superior, el compromís adquirit amb Eritrea hagués estat el mateix.

dimarts, de novembre 15, 2011

Informe Robinson, omissió o descuit?

Acabo de veure el reportatge Partizan de Fuenlabrada del programa Informe Robinson. Com gairebé sempre, la factoria del Canal Plus fa un reportatge de qualitat, amb bons recursos documentals i entrevistats d’alt nivell.
El reportatge es basa en el Partizan de Belgrad de bàsquet i la temporada 1991/1992, quan el mític equip serbi es veu envoltat per la guerra als Balcans. Enmig del cruel conflicte, la FIBA obliga al Partizan a jugar fora de l’antiga Iugoslàvia si vol continuar jugant la Copa d’Europa. Fuenlabrada acaba sent la ciutat que acull els serbis que comencen a forjar l’equip que es proclamarà campió d’Europa a la Final Four d’Istanbul aquella mateixa temporada, en un taquicàrdic partit contra el Joventut, amb un triple fantàstic de Sasha Djordjevic al darrer segon que acaba amb les aspiracions de victòria dels badalonins.
El reportatge s’endinsa en l’experiència del Partizan a Fuenlabrada, i sorprèn especialment com explica la visita del Joventut durant la lliga regular de l’Eurolliga d’aquell any. Sorprèn tenint en comte que dos dels principals protagonistes d’aquell dia, Villacampa i Jofresa, són entrevistats en el reportatge i vull entendre que la tria dels muntadors/redactors del reportatge fa que s’ometin dades importants per explicar aquell partit.
Durant l’estada del Partizan a Fuenlabrada, només va perdre un partit. Va ser contra l’Estudiantes. Llegint les cròniques d’aquell dia veus que l’equip de Magariños va jugar davant de 4000 espectadors com si jugués a casa, com és normal.
Un mes i mig més tard el Joventut va anar a jugar a la mateixa pista contra el mateix rival, però sorprenentment el públic no va donar suport al suposat equip espanyol, sinó que va animar ferventment l’equip serbi. Suposem que amb aquell mes i mig de diferència els aficionats de Fuenlabrada van agafar apreci a l’equip d’Obradovic i van decidir animar-lo fins a l’extenuació.
Segons les cròniques el públic més que animar al Partizan, es va dedicar a atacar Catalunya i els catalans. Al finalitzar el partit, amb victòria del Partizan per un punt de diferència, els jugadors badalonins se’n feien creus del que havien viscut i el capità d’aquell equip, Jordi Villacampa, va explicar que havia refermat la seva condició de català després de viure una situació com aquella, ser estranger en el teu teòric estat. El mateix entrenador serbi, Obradovic, es va mostrar agraït i sorprès pel suport dels aficionats i va demanar que tinguessin el mateix suport per la resta de partits que havien de jugar a la ciutat madrilenya, cosa que fins el moment no passava.
Curiosament de tot això no en diu res el reportatge de l’equip del Informe Robinson. I quan Villacampa i Rafa Jofresa surten entrevistats, aquests només mostren l’estranyesa que els hi va suposar viure aquell fet, però en cap moment parlen dels atacs que van rebre pel simple fet de ser un equip català.
O bé els entrevistats van oblidar aquest detall, que no crec, o bé els responsables del reportatge van preferir ometre’l. Una omissió amb tota la voluntat política possible.
En aquest reportatge del periodista Vladimir Stankovic parla de l’ambient anticatalà que es va viure aquell dia : http://www.euroleague.net/features/voices/2010-2011/vladimir-stankovic/i/84553/5237/1992-partizan-s-miracle-year

diumenge, d’octubre 30, 2011

Un derbi diferent, Assyriska contra Syrianska


Malgrat que aquest any no s’hagi produït el Syriaka contra l’Assyriska és el derbi més curiós d’Europa. Podria ser un partit de futbol del Mitjà Orient però és un partit que es juga a Suècia.
Aquests dos equips són originaris de la ciutat de Södertälje, ciutat de 80.000 habitants a 35 quilòmetres d’Estocolm, i el van fundar immigrants assiris que van anar a Suècia els anys 70, originaris de Turquia després del cop d’Estat de 1971, bàsicament per treballar en dues importants companyies, una de camions i l’altra farmacèutica.
La comunitat assíria és una de les comunitats mundials maleïdes. Sense Estat propi s’extén per arreu del món, ja que degut a les condicions polítiques, socials i religioses que han hagut de patir s’han vist obligats a emigrar i buscar-se una vida millor en d’altres països. Originaris de l’Iraq, Turquia, Síria i Iran, les circumstàncies històriques fan que al llarg del segle XX hagin anat a diversos països del món com Austràlia, els Estats Units o Nova Zelanda on han format comunitats estables que no han renunciat a les seves arrels i a la seva llengua (l’arameu). La darrera gran emigració va ser arrel de l’última guerra de l’Iraq, quan fonamentalistes islàmics els van perseguir per la seva condició de cristians.
A l’actualitat hi haurien uns 20.000 assiris vivint Södertälje, que ha passat a ser considerada la capital mundial d’Assíria. I precisament en aquesta ciutat va ser on es van crear els dos equips de futbol que han passat a ser l’emblema esportiu més gran d’aquesta comunitat.
L’Assyriska va ser fundat el 1974 i ha aconseguit ser seguit arreu del món per les les diverses comunitats assíries. Darrerament milita a la Superettan, l’equivalent a la Segona Divisió, i tot i que ha jugat diversos playoffs d’ascens,fins i tot el 2005 va arribar a la màxima categoria de Suècia.
El Syriaka va ser fundat el 1977, aquesta temporada juga per primer cop a la màxima categoria sueca, i està lluitant per no baixar a segona.
Aquests dos equips han aconseguit que milers d’aficionats d’arreu del món els segueixin a través d’internet, i s’han convertit en la selecció nacional dels assiris.
Però com és que en una ciutat de 80.000 habitants existeixen dos equips d’origen assiri que conviuen amb una forta rivalitat?
L’origen de la rivalitat entre els dos equips és el mateix que la principal discussió que existeix entre els assiris d’arreu del món. L’Assyriska representa el grup dels que es consideren pròpiament com assiris, connectant amb l’herència de l’Assíria que ve de Mesopotàmia. D’altra banda, el Syriaka representa els que es consideren siriacs, pertanyents a l’esglèsia ortodoxa. Aquesta discussió antropològica és present en el dia a dia de les comunitats i provoca disputes de tot tipus entre els membres d’aquestes.
Aquesta divisió dintre agafa gran magnitud en el món futbol i especialment quan es produeixen els derbis entre aquests dos clubs, on la violència i la tensió entre els aficionats dels dos equips acostuma a ser-hi present.

dijous, d’octubre 13, 2011

Ala'a Hubail, un exemple de la repressió a Bahrain


Dimecres passat es disputava una nova jornada de partits de classificació per la Copa Àsia. Entre aquests destacava l’Iran contra Bahrain, no pel nivell tècnic dels equips, tot i el bon moment de l’Iran, sinó per les connotacions polítiques d’aquest.
La primavera àrab ha estat i és un procés que sembla que encara no hagi acabat. Si a Egipte, Tunísia i Líbia sembla que hagin guanyat els que es van revoltar contra el règim establert. A d’altres llocs com Síria la cosa pinta negra per aquells que han intentat aprofitar el moment per demanar canvis polítics.
Una de les primeres revoltes que van esclatar va ser a Bahrain. Bahrain és un país molt petit on governa una monarquia constitucional que, com la majoria de països de la zona, basa la seva economia en l’explotació del petroli i del gas. Això li ha permès una gran prosperitat, bàsicament per les capes dominants del regne. Aquestes capes dominants estan constituïdes per una minoria sunnita que mana sobre la majoria xiïta de la població, que veu com l’accés a la riquesa i a les grans decisions polítiques del país els hi són negades.
Amb l’esclat dels conflictes als països del Magrib, centenars d’habitants de Bahrain, majoritàriament la població xiïta, amb el suport del també xiïta Iran, van veure l’oportunitat de canviar les coses al seu país i es van llençar al carrer per intentar que les seves reivindicacions fossin escoltades pel monarca bahraní. Com a d’altres estats, la repressió a Bahrain no es va fer esperar i el règim de Bahrain va matar desenes de persones , en va ferir centenars i va reprimir sense complexos aquells que gosaven alçar la veu contra la monarquia.
Bahrain es va convertir en un dels primers països que va saber controlar ràpidament les revoltes que s’acabaven d’iniciar al seu interior, amb l’ajuda inapel•lable dels seus veïns sunnites de l’Aràbia Saudita.
Entre els centenars de persones que han patit la repressió del règim, hi ha Ala’a Hubail. Hubail és un dels jugadors de futbol de Bahrein amb una trajectòria més àmplia. És un dels màxims golejadors de la història de la selecció de Bahrein i es va tornar en un autèntic ídol del país quan el 2004 va marcar dos gols vitals que van permetre la classificació per les semifinals del Campionat d’Àsia.
Ala’a Hubail va ser detingut amb el seu germà Mohamed, també jugador de la selecció de Bahrein, acusats d’auxiliar persones ferides durant les manifestacions per demanar reformes polítiques a Bahrain.
De moment Mohamed ha estat condemnat a dos anys de presó per participar en els esdeveniments i Ala’a està esperant judici. Tot indica que no s’escaparà d’una sentència dura i exemplar.
Aquests no són els únics esportistes que han patit la repressió després de les manifestacions a Bahrain. Atletes , altres futbolistes o jugadors d’handbol , tots ells internacionals, han vist com els seus casos eren utilitzats per aplicar exemple a una població que cada dia té més ganes d’acabar amb el despotisme de la monarquia Bahreiní.
Les tensions creixents entre sunnites i xiïtes i la situació candent a Bahrain van fer que el partit contra l’Iran fos més tens del que és habitualment. Tot i això la contundent victòria iraní (6-0) ho va camuflar. Segur que la selecció de Bahrain va notar les baixes polítiques que les circumstàncies i la tirania del rei Hamad bin Isa al-Jalifa els hi van obligar a tenir.

divendres, de setembre 30, 2011

Els altres clubs de Barcelona (3) : UE Sants


Tot i que a Sants l’esport sempre hi va tenir una gran implantació, no va ser fins l’any 1922 que neix l’Unió Esportiva Sants. De fet, l’Unió és la fusió de quatre clubs del barri, dos clubs ciclistes: el Club Ciclista de Sants i el Velo Sport Sants, i dos clubs de futbol: l’Internacional Football Club i el Centre d’Sports Sants.
L’Inter, tal i com el coneixien els seus aficionats, era un dels equips de futbol catalans amb més solera i amb una trajectòria més estable. Fundat el 1901, va ser un equip que va arribar a quedar en segona posició del campionat català i a participar molts anys consecutius en la màxima categoria del futbol nacional.
La fusió dels quatre equips santsencs va permetre el creixement social de l’Unió. Si en un principi cap dels quatre clubs superava clarament els 500 socis, la fusió va permetre que l’entitat arribés a superar els 5000 i tingués un augment fervorós.
Tan la vestimenta com l’escut del nou equip es va intentar que fos una barreja de les diverses entitats que l’havien creat. Així la unió del blanc i el verd de la samarreta del Sants, era per recordar els colors que vestien els futbolistes de l’Inter i del Centre d’Sports. Pel què fa a l’escut va costar més de definir i no va ser fins el 1925 que es va optar per l’escut actual. Tot i així, ràpidament la dictadura de Primo de Rivera va censurar l’escut santsenc i en va treure l’estel daurat, per les reminiscències comunistes, i les quatre barres. Durant la República es va poder tornar a establir l’escut original, però la dictadura franquista va tornar a espanyolitzar el màxim símbol de l'Unió.
Amb l’arribada de la lliga de futbol estatal, 1928/1929, el Sants es va veure abocat a la tercera divisió on hi va militar durant molts anys. Malgrat que moltes temporades va lluitar en el playoff d'ascens a segona divisió, mai ho va aconseguir . En l’actualitat milita a Primera Catalana on s’hi manté de forma estable.
Durant tots aquests anys, el Sants ha tingut un gran problema en el tema de l’estadi propi, fet que ha estat a punt de causar la desaparició de l’entitat. Des de la seva fundació fins els anys 60’s el Sants va jugar al camp del carrer Galileu. El creixement de la ciutat de Barcelona, va fer que aquell camp quedés engolit per la construcció de nous edificis i grans avingudes que havien d’anar formant la nova ciutat. A partir d’aquell moments el Sants, conegut com l’equip sense camp, va jugar a Sarrià, al camp de l’Hospitalet, al camp de l’Europa, a les instal•lacions del Barça, i a l’Estadi de Julià de Campmany on hi va tenir uns anys de certa estabilitat. No va ser fins els anys 80 que va començar a jugar al camp de la Magòria, estadi cedit per la Generalitat i que ha estat el camp que més partits ha vist jugar al Sants darrerament, tot i això el nou procés de reforma de la zona, ha fet que la darrera emigració de l’equip hagi estat al camp de futbol de l’Energia, a la Zona Franca.
Malgrat tot, el Sants continua endavant amb un fort arrelament al barri i una important secció de futbol base.
Pel què fa a l’altra gran secció del club, la ciclista, té al seu haver ser la màxima garant de la Volta Ciclista a Catalunya des de 1923. La Volta, que és la tercera cursa per etapes més antiga d’Europa després del Tour i el Giro, va néixer al 1911 i és el principal esdeveniment ciclista a Catalunya. LA UE Sants es va fer càrrec de la cursa donant-li una estabilitat que fins al moment no havia tingut, i ha aconseguit que es celebrin totes les edicions exceptuant les de 1937 i 1938, durant la guerra civil.

dimarts, de setembre 20, 2011

Sparta - Slavia , el derbi de les S


Aquesta setmana es juga un dels derbis més antics i intensos d’Europa. Els dos principals equips de Praga es tornen a enfrontar en un derbi que fa més d’un segle que s’esdevé dos cops a l’any.
Fundats a finals del segle XIX, 1892 l’Slavia i 1893 l’Sparta, la rivalitat entre els dos clubs ha existit des d’un bon inici, ja que el primer derbi data de 1896.
L’Slavia va ser fundat per una associació d’estudiants i sempre ha estat vinculat als potents moviments intel•lectuals de la capital txeca. D’altra banda, l’Sparta sempre s’ha identificat més amb la classe treballadora i deu el seu nom a la ciutat grega d’Esparta, en homenatge a la fortalesa i coratge dels seus habitants.
El gran moment dels derbis entre aquests dos històrics, van ser el període d’entreguerres, quan els dos clubs van aconseguir un alt nivell i un gran reconeixement europeu.
És durant els anys 20 que l’Sparta rep el sobrenom d’”Iron Sparta” després de formar un equip imbatible a Txecoslovàquia i a Europa, on va realitzar constants gires al ser un dels equips de moda del moment ( durant els anys 20 juga diversos partits amistosos contra el Barça, demostrant un alt nivell i fent que s’arribessin a reunir 32.000 espectadors en un d’aquests partits a Barcelona ).
L’arribada a les files de l’Slavia del jugador austríac Josef "Pepi" Bican, va revolucionar l’equip i el va fer gaudir dels millors anys en la seva història. Encara ara Bican és el màxim golejador en la història d’aquests derbis i la principal icona de tota la història de l’Slavia.
Amb la fi de la guerra i l’arribada del règim comunista, l’Slavia cau en desgràcia i el nou règim comença a afavorir el Dukla de Praga. Equip fundat el 1948 per elements provinents de l’exèrcit txecoslovac.
Durant aquets període l’Sparta és l’únic equip capaç de plantar cara al Dukla, que es converteix en el principal dominador del futbol txecoslovac, mentres que l’Slavia cau en desgràcia, no guanya cap títol i fins i tot descendeix a segona divisió l’any 1951.
Amb la fi del règim comunista i la separació amistosa entre Txèquia i Eslovàquia , retornen els derbis apassionants a Praga. Tot i la supremacia de l’Sparta, l’Slavia ha aconseguit guanyar algun campionat darrerament (2007/2008 i 2008/2009), encara que l’Sparta manté l’hegemonia del futbol bohemi . Curiosament el darrer campió de l’anomenada Lliga Gambrinus ha estat per primer cop el Viktoria Pilsen, pròxim rival del Barça en la Fase de Grups de la Lliga de Campions.
Malgrat que la rivalitat no es perd, el mal moment econòmic de l’Slavia i el domini, un any més, de l’Sparta a la classificació de la lliga, fa que el favoritisme cap els espartans sigui major que mai.

dimarts, de setembre 06, 2011

Jornades per un Futbol Popular i Social


Aquest cap de setmana que ve es realitzen unes jornades interessants a Astúries sobre el futbol com a esport popular i social:

http://ucceares.com/jornadas/index.php

Entre d'altres coses es tractarà els casos del Ceares i del Ciudad de Murcia, com a equips que intenten implantar una forma diferent d'entendre aquest esport.

dimecres, d’agost 31, 2011

Shamrock Rovers, un somni europeu


La setmana passada va ser un dia històric pel futbol irlandès. Per primer cop un equip d'aquest país es classificava per jugar una lligueta de grups en una de les dues competicions europees. Després d'eliminar el Partizan de Belgrad, el Shamrock Rovers ha aconseguit poder accedir a la lligueta de l'Europa League.
Si bé a Irlanda el futbol és un esport majoritari, la majoria dels seus habitants segueixen habitualment equips escocesos o anglesos i deixen en segon terme els equips de l'illa.
Per sobre de la resta de clubs, els irlandesos són fidels seguidors del Celtic de Glasgow, equip que ha esdevingut més que un club pel suport que gaudeix de la comunitat catòlica irlandesa d'arreu del món. Un altre equip escocès amb forta vinculació irlandesa és l'Hibernian, que reprodueix l'esquema del Celtic però a petita escala i a la ciutat d'Edimburg.
Pel què fa a Anglaterra, els irlandesos donen suport a equips de ciutats obreres on hi van haver d'emigrar per buscar-se una vida millor. Majoritàriament aquests equips serien el Manchester United o el Liverpool, encara que d'altres com el Leeds United han gaudit de molta popularitat.
Aquest poc suport que reben els equips irlandesos fa que tingui més mèrit l'èxit europeu del Shamrock, que haurà de lluitar amb equips del nivell del Rubin Kazan, el Tottenham i el Paok de Salònica.
Curiosament el Shamrock, club més guardonat a Irlanda, va estar a punt de desaparèixer i va arribar a baixar a Segona Divisió l'any 2005. La intervenció dels socis, que van recuperar el poder del club, va fer que els dublinesos puguessin tornar a primera divisió, guanyar la lliga i aconseguir un èxit com l'actual.
Tot i els moments històrics actuals, sembla difícil que l'equip del sud de Dublin pugui arribar gaire més lluny a la seva aventura europea.

dijous, de juliol 14, 2011

Ni el bàsquet queda al marge de la crisi


No podia ser d’altra manera. Finalment el bàsquet grec s’ha vist tocat per la crisi. Ha costat, però ha arribat. En un país on fa dos anys que la crisi econòmica fa estralls, els seus dos grans clubs, Panathinaikos i Olympiakos, havien quedat al marge d’aquesta espiral econòmica, especialment en el món del bàsquet on es pagaven els millors sous d’Europa a jugadors d’alt nivell mundial. Així en aquests darrers dos anys hem pogut veure jugadors com Papaloukas , Diamantidis , Childress , Spanoulis , Teodosic o Maric jugant en aquests dos grans equips i amb sous astronòmics.
Els propietaris de l’Olympiakos, els germans Angepoulos, havien decidit deixar el club. Després d’haver-se gastat el que no està escrit, amb uns resultats molt dubtosos, sembla que els Angepoulos han decidit continuar. Aquests dos multimilionaris del sector naval volien abandonar , excusant-se en el favoritisme arbitral cap el Panathinaikos i en els alts impostos que havien de pagar al catastròfic estat grec, però finalment han fet un pas enrere tot i que reduiran considerablement la seva inversió. La nova situació econòmica ha fet que jugadors com Teodosic o Boroussis hagin firmat ja pel CSKA i Milà respectivament o d’altres com Papaloukas o Spanoulis no tinguin gens clar el seu futur.
D’altra banda, el Panathinaikos i els seus propietaris, els germans Giannakopoulos, després d’intentar vendre el club i no sortir-se’n, han decidit quedar-se al capdavant de l’equip, però amb una reducció notable del pressupost. Això suposarà la baixa d’un jugador com Fotsis que també va cap a Milà o la més que possible sortida de Sato o Nicholas.
Pel què fa a la resta del bàsquet grec és un autèntic desert amb pavellons pràcticament buits i clubs absolutament deficitaris i ruïnosos. D’aquesta manera el Marousis ha decidit renunciar a les eliminatòries de classificació per l’Eurolliga per la mala situació de les seves finances i el bàsquet grec només tindrà la participació dels dos clàssics en la principal competició europea. Lluny queden les èpoques victorioses de l’Aris de Salònica o del Paok.
No és lògic que mig país estigui patint directament el mal moment econòmic i el món del bàsquet ( o de l’esport que sigui) en quedi al marge. Tot plegat un important toc d’alerta per aquells grans clubs europeus que continuen al marge de la crisi econòmica, malgrat la situació d’alt risc dels seus estats. Potser ja ha arribat el moment de deixar de pagar aquestes quantitats astronòmiques en traspassos o sous, quantitats que gairebé mai són rendibles.

dimecres, de juliol 06, 2011

FC United, tornar a començar...


No hi ha cap dubte que a les Illes Britàniques el futbol és diferent. La fidelitat i el seguiment que els britànics fan dels seus equips no és comparable amb la resta d’Europa. Per això no és estrany el cas del FC United. Un equip que per sobre de tot demostra que encara hi ha molta gent que intenta que el futbol no es converteixi en un simple negoci , com passa amb les franquícies nord-americanes de futbol americà, beisbol o bàsquet.
Quan el 1998 Rupert Murdoch va intentar comprar la majoria d’accions del Manchester United, els aficionats del United es van mobilitzar per evitar que el gran magnat dels mitjans de comunicació es quedés amb la propietat del club. Entre la pressió dels supporters i una resolució del Tribunal de la Competència anglès que impedia l’operació, es va poder evitar que un gran magnat nord-americà comprés el club.
El que ja no van poder evitar els seguidors del ManU és que el 2005 Malcolm Glazer comprés més del 70% de les accions del club. Tot i l’animadversió que la majoria d’aficionats van demostrar cap a Glazer i a la compra d’aquest, no es va poder aturar que el club de futbol més poderós del món passés a mans del multimilionari.
Glazer ja era el propietari de l’equip de futbol americà dels Tampa Bay Bucaneers, però comprant el United feia el salt a Europa per la porta gran i es compartia en un dels grans mecenes de l’esport mundial.
Aquesta adquisició va provocar que una bona quantitat de seguidors del Manchester United decidissin intentar tornar a les arrels populars de l’equip i van decidir fundar un club anomenat FC United.
Fundat el mateix 2005, el United va ascendir dues categories en els seus dos primers anys i en l’actualitat es troba al 7è nivell de la lliga anglesa, un equivalent a la Segona Regional estatal. Amb més de 3.000 accionistes ha aconseguit el suport d’una bona quantitat d’aficionats decepcionats amb el que està passant a la Premier League , on els valors del futbol anglès estan desapareixent entre els diners de multimilionaris d’arreu del món. Tot i jugar en categories molt baixes, el número d’aficionats que segueix l’equip, els anomenats Red Rebels, és molt superior al de la resta d’equips de la categoria i es conten per milers els seguidors que acostumen a anar a animar l’equip.
Fins el moment el FC United està composat per jugadors amateurs i té la intenció de construir el seu propi estadi , ja que a l’actualitat el comparteix amb altres clubs de Manchester. Aquest seria un pas important per algun dia poder veure els Red Rebels entre els grans equips d’Anglaterra. Tan de bo que algun dia ho pugem veure.

dilluns, de juny 27, 2011

138 Segons


Bones notícies. Per fi un documental sobre la figura de Josep Gironès.
La productora Evohé Films i el director Joan López Lloret han realitzat aquesta obra que repassa la més que interessant vida del Crack de Gràcia.
Estarem emetents a l'estrena del documental.

dimecres, de juny 01, 2011

Ni un duro al feixisme, Di Canio al Swindon


L’exjugador de futbol Paolo Di Canio ha fitxat com entrenador del Swindom Town.
Di Canio va ser un jugador d’àmplia trajectòria i va destacar especialment a la lliga italiana on va jugar en equips com la Juventus , el Milan i especialment la Lazio, equip del qual és seguidor i on va debutar com a professional. Di Canio no va tenir mai cap problema per explicar públicament la seva identificació amb el feixisme i especialment amb la figura de Mussolini. D’aquesta manera es va fer tristament famós quan després de marcar gols alçava el braç tal i com els feixistes fan, generant un corrent de simpatia entre els ultres feixistes italians, entre els quals els Irriducibili de la Lazio, aficionats que han destacat especialment per la seva vinculació amb l’extrema dreta italiana i que veien en Di Canio el seu ídol.
El Swindom és un equip històric de les lligues angleses, nascut el 1879, i que sempre s’ha mantigut en categories inferiors, però ha estat capaç de mantenir un públic fidel i orgullós del seu club. Aquest any ha quedat últim de la League 1 (un equivalent a la Segona B) i ha baixat a la League 2.
Per intentar estimular l’afició després d’aquest descens, la directiva ha fitxat una persona de pes com Di Canio per ser el nou entrenador. Di Canio té bona premsa a les Illes Britàniques després del seu pas com a jugador per equips com el West Ham o el Celtic on va deixar imatge de jugador carismàtic i valent.
Després d’anunciar-se el seu fitxatge, un dels patrocinadors del Swindom ha decidit acabar amb el contracte entre les dues parts, a l’entendre que no són compatibles amb la ideologia del nou entrenador del Swindom. Aquest patrocinador és GMB, un dels sindicats amb una tradició més llarga al Regne Unit que amb aquest gest fa un pas endavant a l’hora d’aïllar el feixisme i les persones que l’enalteixen.
Una gran diferència entre GMB i la UGT catalana, que encara no ha expulsat el regidor de la Plataforma per Catalunya a l’ajuntament de Manresa afiliat al sindicat.

dissabte, de maig 21, 2011

Futbolistes Mercenaris , Maradona a Txetxènia


Ja sabem que , en general , els jugadors de futbol són uns “pesseterus” . Vaja… bàsicament són professionals que es dediquen al futbol i que, com qualsevol altre treballador, es vol guanyar la vida el millor possible. Tot té un límit i hi ha casos flagrants on el futbolista es comporta com un simple mercenari a qui no li importa jugar per qualsevol causa o persona per tal d’aconseguir un bon grapat de bitllets. Que això ho facin futbolistes de segona categoria, que els hi costa guanyar un bon sou, podria ser comprensible. Que això ho facin exfutbolistes d’alt nivell que en la seva carrera esportiva han guanyat molts milions d’euros és una altra cosa.
El passat 12 de maig un grup de grans exfutbolistes com Maradona, Figo, Papin, Zamorano o Barthez es van reunir a Grozni per jugar un partit amistós contra una selecció d’exjugadors russos i polítics txetxens, per tal d’inaugurar el flamant nou estadi Akhmad Kadyrov.
Aquest partit estava organitzat per Ramzan Kadyrov: fill d’Akhmad i Primer Ministre de Txetxènia, amb el suport de Moscou i de Putin. Kadyrov és el líder dels kadyrovskis, un exèrcit privat que s’ha dedicat a torturar i a violar sistemàticament els drets humans de la dissidència txetxena.
Kadyrov és el propietari del Terek Grozni, el principal equip de futbol txetxè i que en l’actualitat té Ruud Gullit com a entrenador. Aprofitant el seu poder polític i econòmic a la regió, Kadyrov va decidir construir aquest nou estadi, al qual li ha posat el nom del seu pare, que va ser assassinat el 2004 per independentistes txetxens.
Ja durant el mes de març Kadyrov va organitzar un partit amistós contra exestrelles de futbol brasileres. Després d’aquest partit, el que va ser jugador del Sao Paulo i del PSG, Raí, va declarar que mai havia estat tan utilitzat en la seva vida com durant aquell partit i se’n va lamentar profundament. Raí es va comprometre a seguir més de prop el conflicte txetxè per tal de denunciar les possibles irregularitats o abusos dels drets civils.
De tot plegat resulta especialment lamentable el paper de Maradona, personatge que no dubte en erigir-se com a líder del poble i principal acusador de les injustícies socials a l’Amèrica llatina, però que alhora és capaç d’anar al Caucas i cobrar una bona quantitat de diners d’un mafiós sicari com Ramzan Kadyrov.

dilluns, de maig 09, 2011

Els altres clubs de Barcelona (2): CE Europa


Com bona part dels clubs històrics catalans, el Club Esportiu Europa neix a la primera dècada del segle XX, durant l'explosió de l'esport a Catalunya. Així el 1907 es fusionen dos clubs de la Vila de Gràcia: el Provençal i el Madrid. Aquests aprofiten la vacant que havia deixat un club federat anomenat Europa FC per poder-se federar i poder disputar competicions oficials. D'aquesta manera es funda el Club Deportiu Europa.
Ràpidament es converteix en un club de referència al Principat i el 1919 aconsegueix l'ascens a la màxima categoria del futbol català. Durant els anys 20 seran els anys de màxima esplandor de l'Europa, que rivalitza amb Barça i Espanyol com a millor equip català. La temporada 1922/1923 aconsegueix el Campionat de Catalunya, superant al Barça, durant els anys de màxima rivalitat entre les dues entitats.
Aquell títol li va permetre poder disputar la Copa del Rei, contra els millors equips de l'Estat. Després d'una campanya excepcional superant al Gijón i al Sevilla, l'Europa arriba a la final que jugarà contra l'Athletic de Bilbao a l'estadi de les Corts, estadi del FC Barcelona. Curiosament, els seguidors del Barça donen obertament suport a l'equip bilbaí, mostrant la rivalitat entre els dos clubs. Finalment l'Europa perd aquella final per 1-0 i es queda sense el títol.
Tot i aquella derrota, l'Europa continuà sent un dels equips punters i fins i tot va jugar partits internacionals a l'Uruguai, derrotant a un equip del nivell del Birmingham, o participant en una gira pels països Bàltics.
Però si una cosa destaca dintre de la història de l'Europa és el fet de ser un dels deu equips fundadors de la Primera Divisió Estatal. Durant tres temporades es mantindrà en aquella primera divisió, però l'any 1931 descendeix i ja no tornarà mai més a disputar partits de primera divisió.
El CE Europa es va veure directament afectat per la professionalització del món del futbol i en cap moment va poder competir amb equips molt és potents econòmica i socialment com el FC Barcelona, l'Athletic de Bilbao o el Reial Madrid.
A partir d'aquella època l'Europa entra amb problemes econòmics que gairebé acaben amb la seva desaparició. La temporada 1931/1932 es fusionen amb el Gràcia i funden el Catalunya, que aquella temporada disputa la segona divisió. El projecte no reixeix i l'Europa torna però amb problemes monetaris cada cop més profunds.
Durant més de trenta anys l'Europa sobreviu com pot i en diverses ocasions han de jugar exiliats lluny de Gràcia i majoritàriament a Tercera Divisió i a categories regionals.
No és fins la temporada 1962/1963 que torna a la Segona Divisió on s'hi manté fins la 1967/1968, on una reestructuració federativa els torna a baixar de categoria. A partir d'aquí tornen les males èpoques per un històric com l'Europa, que arriba a baixar fins a Regional Preferent. Arribant fins els nostres dies on és un equip consolidat a Tercera Divisió, malgrat que ha conseguit alguns ascensos de breu durada a la Segona Divisió B.
Els darrers grans triomfs de l'Europa van ser les Copa Catalunya de l'any 1997 i la de l'any 1998, títols que van servir per tornar a revifar el sentiment escapulat a la Vila de Gràcia, on el pas dels anys ha fet que la identificació amb el club, malgrat encara ser forta, s'hagi anat diluint.

dissabte, d’abril 30, 2011

Bòsnia, això no rutlla


A principis d'aquest mes d'abril la UEFA i la FIFA han decidit expulsar la Federació de Futbol Bòsnia i Hercegovina de totes les competicions internacionals. Això significa que ni la selecció nacional podrà disputar partits internacionals oficials, ni els clubs d'aquesta Federació podran participar en les competicions europees.
Aquest fet es produeix després dels enfrontaments constants entre els membres musulmans, serbis i croats i no la incapacitat d'arribar a un acord per tenir una direcció única de la federació. Fins el moment, les tres ètnies es repartien rotatòrialment la presidència, cosa que els organismes internacionals havien permès amb data màxima de l'1 d'abril del 2011.
Tot i els intents de la majoria musulmana de superar aquesta situació i permetre que el president de la Federació fos el membre més votat, les minories sèrbia i croata es van aliar perquè això no fos així i no pugés tirar endavant la restructuració.
Aquesta organització de la Federació de Futbol és hereva dels Acords de Dayton que el 1995 van acabar amb la guerra de Bòsnia. Aquests Acords avalaven la partició de Bòsnia-Herzegobina en una Federació bòsnia-croata i la creació de la República Srpska, de majoria sèrbia.
Aquests acords van aconseguir fer de pedaç i aturar la guerra, però sembla clar que no han resolt el problema interètnic a Bòsnia. La dificultat que tenen les tres comunitats a interactuar entre elles i la divisió excessiva de la societat i l'admnistració, fa que 15 anys després el record de la guerra encara sigui molt present.
La Federació de Futbol n'ha estat un exemple clar.
De moment ens quedarem sense poder veure jugar la selecció de Bòsnia, amb jugadors de la qualitat de Dzeko o Ibisevic. Però això és el de menys...

dilluns, d’abril 04, 2011

Hongria - URSS 1956 , violència a la piscina


El waterpolo és un esport de molt contacte físic. Un esport on els esforços dels jugadors a dintre l'aigua fa que sovint es produeixin tensions entre els equips contrincants, i on no és estrany veure's enfrontaments entre waterpolistes. Però si hi ha un partit de waterpolo en el que la violència va ser el principal ingredient, aquest és l'Hongria - URSS de les olímpiades de Melbourne 1956.
El 1956 es produeix un moviment sociopolític a Hongria que acaba amb una insurrecció popular, finalment esclafada pels tancs soviètics.
Farts de l'excessiva intervenció política del règim soviètic a la vida hongaresa, arrel d'una manifestació estudiantil a Budapest, es va produir un moviment popular espontani que va desembocar en un revolta on bàsicament es demanava més llibertat. Aquest fet va acabar amb el derrocament del règim prosoviètic i amb la formació d'un govern reformista amb Imre Nagy al capdavant.
Pocs dies després de la revolta, milers de soldats soviètics van entrar a Hongria i van esclafar el moviment revolucionari i el seu govern. La repressió que es va dur a terme durant aquells dies no va tenir pietat i es van produir centenars de morts i milers de detinguts.
Així doncs, els Jocs Olímpics de Melbourne s'iniciaven a finals de novembre sota la influència dels fets esdevinguts a Hongria. En protesta pels incidents ocurreguts: Espanya, Holanda i Suïssa es van retirar de la competició.
Però l'incident més destacat referent a aquella revolta es va produir durant les semifinals de waterpolo, quan l'URSS i Hongria es van enfrontar per disputar-se el pas a la final. Els hongaresos ja es van proclamar campions durant els Jocs Olímpics de Helsinki 1952.
Durant l'estage de preparació d'aquelles olimpíades, els jugadors hongaresos es van assebentar dels esdeveniments succeïts a la capital del seu país. Tot i així, l'aïllament al qual estaven sotmesos va fer que no tinguessin una informació real sobre el que estava passant i no va ser fins que van arribar a Austràlia que van tenir una idea real sobre el que havia ocurregut.
En un ambient caldejat es va produir la semifinal entre aquests dos equips. Tot i que el partit va ser molt dur des d'un inici, el nivell molt superior dels hongaresos, que en tot moment van tenir els suport del públic, els va fer col·locar en un 4-0 a favor. Els jugadors soviètics van acabar desquiciats i amb un nivell de violència inèdit en una competició com els Jocs Olímpics. Diversos jugadors hongaresos van acabar sagnant a la piscina, com l'estrella Zador ( el jugador de la fotografia ), i el partit va haver de ser suspès abans d'hora per por a que els incidents no anessin a pitjor, ja que els ànims del públic i dels jugadors estaven molt encesos.
Finalment els hongaresos es van proclamar guanyadors d'aquells Jocs i diversos jugadors i membres del comitè olímpic hongarès van demanar asil polític a Austràlia per por a les repressàlies quan tornessin al seu país.

dimecres, de març 23, 2011

Els Altres Clubs de Barcelona (1) : CD JÚPITER



A principis del segle XX, el 1909, al barri del Poble Nou en uns moments de màxima ebullició obrera, naixia el CE Júpiter. Fundat per uns germans britànics que van saber aglutinar un nucli important de gent per poder tirar endavant el projecte.
El nom del club és degut a que Júpiter era el nom d'un globus guanyador en un concurs que es va celebrar a la platja de la Marbella durant aquelles dates.
Ràpidament el Júpiter es converteix en un estandart d'un barri que es veia molts cops envoltat d'una conflictivitat social derivada dels problemes laborals que es produien a les fàbriques de la zona.
Els èxits esportius no van tardar a arribar i fins i tot va aconseguir el campionat d'Espanya B l'any 1925. Aquesta triomf va suposar que el FC Barcelona el convidés a jugar un partit amistós a l'estadi de Les Corts, en el partit que serà recordat per la memorable esbroncada que el públic d'aquell partit va dedicar a l'himne espanyol, fet que va provocar la clausura d'aquell mític estadi.
Aquest no és l'únic moment en el que el Júpiter es va veure envoltat per la polèmica política, ja que el 1924 el règim de Primo de Rivera li va prohibir l'escut del club al considerar que tenia connotacions independentistes i era massa similar a la bandera estelada, que durant aquells anys havia popularitzant Estat Català, la formació que liderava Francesc Macià.
No va ser fins a la II República que el club recuperà el seu autèntic escut, i durant aquells primer anys de República Francesc Macià assistí a un partit del CE júpiter per rebre un escut original d'homenatge.
Un cop finalitzada la Guerra Civil el Júpiter va tornar a tenir problemes amb les autoritats polítiques, que van tornar a prohibir l'escut i van obligar el canvi de nom del club pel de Club Deportivo Hércules, ja que era una entitat que el règim franquista considerava que estava estretament vinculada amb els republicans i que era de caire independentista.
Tot i que el nom del club es va recuperar el 1940, l'escut no va ser oficial altre cop fins el 1989.
A finals de la dècada dels 40 el Júpiter canvia de barri i deixa el Poble Nou per anar a la Verneda, on també tindrà una gran acollida continuarà amb una gran popularitat.
El darrer gran any del CE jupiter és la temporada 1987/1988 que va jugar en la Segona Divisió B. Actualment milita a Primera Territorial i està passant uns moments durs per un club amb la seva història.

dilluns, de març 14, 2011

77 anys després, Palestina torna a casa


Mai l'eliminació d'un equip durant un partit de classificació per un gran esdeveniment havia tingut un sabor de boca tan dolç com li va passar a Palestina el passat 9 de març.
L'eliminació de la selecció Palestina en mans de Tailàndia durant la fase de classificació del grup asiàtic dels Jocs Olímpics de Londres 2012 era el primer partit oficial de futbol que es jugava a Palestina desde 1934, cosa que va significar un esdeveniment sense precedents per a la gent de Cisjordània, que veia per fi disputar uin partit oficial de la seva selecció. Fins el moment, quan Palestina jugava partits oficials ho feia a altres països de l'entorn com Jordània, i només jugava partits amistosos en territori propi.
Davant més de 16.000 espectadors, la selecció palestina va aconseguir guanyar el partit contra Tailàndia per 1 a 0 i forçar el llançament de penaltis, on van caure derrotats per la selecció del sud-est asiàtic.
Malgrat tot, els dirigents esportius i els aficionats estaven contents ja que aquesta normalitat la veien com un pas més cap a la independència, tal i com deia Jibril Rajoud, president de la federació palestina de futbol. En aquests moments Palestina ocupa el número 178 del ranking FIFA, cosa que no ha d'estranyar si tenim en compte les dificultats que han de patir diàriament els habitants d'aquest malmès país i en conseqüència els problemes que tenen els futbolistes per poder practicar l'esport que els hi agrada. Un exemple evident d'això és la mort de tres jugadors de la selecció Palestina de futbol durant un atac de l'exèrcit d'Israel a la Franja de Gaza el 2009.
Aquest partit internacional coincideix amb el temps amb la inauguració de la Lliga femenina de Futbol a Onze a Palestina, un altre torneig que ha d'ajudar a vertebrar un país on tants anys de conflicte i ocupació israeliana fan que petits esdeveniments com aquests, passin a ser grans episodis que ajuden a superar la dura quotidianitat diària.

diumenge, de febrer 20, 2011

Spain is different


Un cop més s'ha demostrat: Espanya és diferent. Tot i l'aparent modernització de l'Estat durant aquests darrers anys, tot i l'eclosió de l'esport espanyol amb triomfs en disciplines esportives on fa pocs anys era impensable, el cas Contador ha demostrat que a Espanya encara hi continua latent un nacionalisme ranci i ultradefensiu que veu en l'esport una de les seves màximes expressions.
Durant els darrers anys l'esport europeu i mundial ha lluitat sense treva contra el dopatge, especialment en el món del ciclisme, on les organitzacions internacionals no han tingut cap tipus de consideració vers estrelles d'aquest esport com Pantani, Landis o l'espanyol Valverde.
En aquest context, la Federació Espanyol de Ciclisme ha absolt Alberto Contador del positiu per clenbuterol que va donar en una etapa del Tour de França 2011.
No sé si Contador és culpable o no, el que sí que sé és que Contador ha estat indultat perquè és qui és i no per l'excusa bastant increïble del bistec dopat. La darrera perla del ciclisme espanyol no podia ser apartada de les principals curses ciclistes del 2011 i això se'n van encarregar de recordar tant el PP com el PSOE, o el que és el mateix, els principals líders d'aquests partits : Rajoy i Zapatero.
De forma desacomplexada els dos partits majoritaris espanyols han demostrat que amb els símbols de l'Estat no s'hi juga i, es vulgui o no, Alberto Contador és un símbol del nacionalisme espanyol.
Ara haurem d'esperar el que diu l'Unió Ciclista Internacional, que de moment ha quedat estorada de la reacció dels polítics espanyols, tot i que a poca gent estranya l'actitud dels polítics espanyols, ja que en paraules de Pat McQuaid, president de l'UCI, : " Venint d'Espanya, no em sorprèn res ".
I després es queixen de com els veuen a la resta del món...

dilluns, de febrer 14, 2011

Xenofòbia Lingüística , el cas Raül Agné

Com deia Schuster : " No hase falta desir nada más "

dissabte, de febrer 05, 2011

Correr - Jean Echenoz


La literatura universal ha vist com un gènere habitual el dels esportistes d'èlit que un dia toquen el cel amb els dits i el dia següent acaben vivint a l'infern.
Echenoz narra de forma precisa , senzilla i trapidant la vida de Zatopek, un dels grans mites de la mitja i llarga distància de l'atletisme mundial.
Aquesta narració a través de la vida de Zatopek , ens mostra la història de Txecoslovàquia durant uns quaranta anys, des de l'annexió de Txecoslovàquia al III Reich, a la fi de la Segona Guerra Mundial i l'arribada dels comunistes, passant per l'obertura ideològica i política que va acabar amb la Primavera de Praga i el posterior restabliment de la línia més dura del comunisme oficial.
Zatopek viu tots aquests esdeveniments amb primera persona. Durant els moments àlgids de l'atleta la dictadura comunista l'utilitza com a propaganda del règim i aconsegueix arribar a uns índexs de popularitat mai vist en aquell país eslau. Amb les reformes polítiques de Dubcek , Zatopek aprofita la seva popularitat per mullar-se a favor de l'obertura del país, això li acabarà passant factura, perquè quan es restableix la versió més dura del règim Zatopek és cessat de tots els seus càrregs i és degradat a una mina d'urani i posteriorment a treballar d'escombriaire. Finalment la retractació de Zatopek el rehabilita mínimament dins de la burocràcia txecoslovaca.
Tot això, junt amb l'èpica de les curses de Zatopek i el seu estil curiós de córrer , fan d'aquesta novel·la un llibre imprescindible per tots aquells que entenem que l'esport és alguna cosa més que un pur divertimento.