dijous, d’abril 09, 2009

Iran 2 - EUA 1


L’arribada de Barack Obama al capdavant de l’administració nord-americana ha suposat certs canvis en el comportament de les relacions internacionals dels EUA. Un dels casos que ha cridat més l’atenció és l’intent de rebaixar la tensió amb l’Iran d’Ahmadineyad, per tal d’intentar apropar postures amb un país que des de la revolució de 1979 ha tingut relacions nul·les amb els EUA. Aquella revolució va significar l’enderrocament d’un dels grans protegits del govern nord-americà, el Xa Mohammad Reza Pahlavi, i l’arribada d’un nou règim que acabaria desembocant en la República Islàmica de l’Iran.
Arran d’aquests tímids acostaments, els EUA ha invitat a dos dels equips de futbol més populars del país asiàtic a jugar un partit de futbol en terres nord-americanes. Aquest partit serà entre el Persepolis FC, un dels equips de futbol amb més suport a tot l’Àsia, i un dels seus màxims rivals: l’Esteghlal.
El futbol és un esport molt popular a l’Iran, cosa que contrasta amb els Estats Units, on tot i els intents de popularitzar-lo no acaba d’arrancar com a esport de masses. Això suposa que no estranyés a ningú la victòria dels iranians per 2 a 1 davant dels nord-americans en el mundial de França del 1998.
Aquella ha estat la victòria esportiva més celebrada en aquell país asiàtic, que, a més, va aconseguir la seva primera victòria en un mundial en aquell partit i contra el màxim rival, juntament amb l’Irak. La manca de relacions i el boicot polític i econòmic entre aquests dos grans estats va fer que aquell matx de futbol, que pertanyia a la lligueta inicial del Mundial, fos molt més que un esdeveniment esportiu. Tot i la pressió extraesportiva, el comportament dels jugadors, que van sortir junts al camp de futbol, i de les aficions dels dos equips va ser excel·lent, i els pocs enfrontaments que va haver-hi van ser entre aficionats iranians, molts dels quals residents a l’exili i enfrontats per temes polítics. Aquell encontre va suposar una petita i molt transitòria rebaixa de la tensió entre els dos estats, dirigits en aquells moments per Bill Clinton i Muhamad Khatami, dos polítics més moderats que els que els van succeir.
Un cop finalitzat la participació iraniana al Mundial l’arribada de la selecció iraniana a Teheran va ser apoteòsica, ja que milers de seguidors van anar a rebre els jugadors com autèntics herois que havien estat capaços de derrotar els malèfics Estats Units.
Més de deu anys després, sembla que el futbol pot ser utilitzat per apropar els dos estats.