L’any 1974 es juga un dels partits de futbol amb més significació política de tota la història. Durant el mundial d’aquell any a la República Federal d’Alemanya es va enfrontar l’equip local contra l’equip veí de la República Democràtica Alemanya. Aquest partit es va considerar un enfrontament entre dos règims polítics i econòmics fortament enfrontats: el capitalisme de l’oest contra el comunisme de l’est.
La divisió d’Alemanya en dos països, la RDA sota influència soviètica i la RFA sota influència occidental, va comportar la formació de dues seleccions de futbol diferenciades. Durant els 41 anys d’existència d’aquestes dues seleccions hi trobem dos camins molt diferenciats. D’una banda la victoriosa RFA que durant aquesta època aconsegueix 3 títols mundials ( Suïssa 1954, República Federal d’Alemanya 1974 i Itàlia 1990 ) i dues eurocopes ( Bèlgica 1972 i Itàlia 1980 ). D’altra banda la RDA va tenir un currículum molt més pobre: poques participacions a les fases finals de les competicions, i dos títols olímpics: una medalla d’or a les olimpíades de 1976 a Montreal i una medalla de plata a les olimpíades de Moscou de 1980.
Aquell 1974, enmig dels moments més durs de la guerra freda, el partit va tenir unes connotacions fins llavors mai vistes. El sorteig va fer que les dues Alemanyes formessin part del mateix grup i d’aquesta manera s’haguessin d’enfrontar obligatòriament. Era evident que la victòria seria utilitzada per qualsevol dels dos equips per mostrar la fortalesa del seu règim envers l’altre.
Aquell partit va acabar amb sorpresa i amb la victòria de la RDA davant d’una RFA que contava en les seves files amb jugadors de la talla de Beckenbauer , el “Torpedo“ Muller o el porter Sepp Maier. Un solitari gol de Sparwasser va valer per guanyar el matx contra els màxims rivals.
Aquella victòria va servir de propaganda política sense precedents pel règim d’Erik Honecker, que d’aquesta manera va fer una gran campanya per demostrar la grandesa del règim comunista en front del corrupte règim capitalista de l’Estat veí. Tot i així, molts habitants de l’Alemanya Democràtica no van celebrar gens la victòria del seu estat en front de l’Alemanya Federal, ja que molts anhelaven poder anar a viure a l’altra banda i veien com un resultat com aquell només podia significar l’allargament del sever règim dirigit amb mà de ferro per Erik Honecker.
Finalment, aquell mundial va poder ser recordat amb alegria per les dues Alemanyes, si la part comunista, tot i caure eliminat en quarts de finals, podia estar contenta per la seva victòria contra l’altra Alemanya; la RFA va poder celebrar la victòria final i aconseguir el seu segon mundial al vèncer a la final l’Holanda de Johan Cruyff, en el que és considerat un dels millors partits de futbol de tots els temps.
La divisió d’Alemanya en dos països, la RDA sota influència soviètica i la RFA sota influència occidental, va comportar la formació de dues seleccions de futbol diferenciades. Durant els 41 anys d’existència d’aquestes dues seleccions hi trobem dos camins molt diferenciats. D’una banda la victoriosa RFA que durant aquesta època aconsegueix 3 títols mundials ( Suïssa 1954, República Federal d’Alemanya 1974 i Itàlia 1990 ) i dues eurocopes ( Bèlgica 1972 i Itàlia 1980 ). D’altra banda la RDA va tenir un currículum molt més pobre: poques participacions a les fases finals de les competicions, i dos títols olímpics: una medalla d’or a les olimpíades de 1976 a Montreal i una medalla de plata a les olimpíades de Moscou de 1980.
Aquell 1974, enmig dels moments més durs de la guerra freda, el partit va tenir unes connotacions fins llavors mai vistes. El sorteig va fer que les dues Alemanyes formessin part del mateix grup i d’aquesta manera s’haguessin d’enfrontar obligatòriament. Era evident que la victòria seria utilitzada per qualsevol dels dos equips per mostrar la fortalesa del seu règim envers l’altre.
Aquell partit va acabar amb sorpresa i amb la victòria de la RDA davant d’una RFA que contava en les seves files amb jugadors de la talla de Beckenbauer , el “Torpedo“ Muller o el porter Sepp Maier. Un solitari gol de Sparwasser va valer per guanyar el matx contra els màxims rivals.
Aquella victòria va servir de propaganda política sense precedents pel règim d’Erik Honecker, que d’aquesta manera va fer una gran campanya per demostrar la grandesa del règim comunista en front del corrupte règim capitalista de l’Estat veí. Tot i així, molts habitants de l’Alemanya Democràtica no van celebrar gens la victòria del seu estat en front de l’Alemanya Federal, ja que molts anhelaven poder anar a viure a l’altra banda i veien com un resultat com aquell només podia significar l’allargament del sever règim dirigit amb mà de ferro per Erik Honecker.
Finalment, aquell mundial va poder ser recordat amb alegria per les dues Alemanyes, si la part comunista, tot i caure eliminat en quarts de finals, podia estar contenta per la seva victòria contra l’altra Alemanya; la RFA va poder celebrar la victòria final i aconseguir el seu segon mundial al vèncer a la final l’Holanda de Johan Cruyff, en el que és considerat un dels millors partits de futbol de tots els temps.
