Tommie Smith i John Carlos van anar aquesta setmana a Madrid per recollir un premi del diari esportiu AS. Aprofitant l’acte, el diari EL PAIS va fer una interessant entrevista al que va ser plusmarquista mundial dels 200 metres llisos durant les Olimpíades de Mèxic 68 (http://www.elpais.com/articulo/deportes/He/tenido/miedo/toda/vida/elpepidep/20081204elpepidep_1/Tes ) . El cas d’aquests dos atletes nord-americans, més el de l’atleta que va acabar segon durant aquella cursa: l’australià Peter Norman , és un d’aquells casos on es veu que l’esport pot ser una gran caixa de ressonància per idees polítiques i lluites contra la injustícia social. Poques imatges del món de l’esport han tingut un impacte similar a la d’aquell podi dels Jocs Olímpics de Mèxic.
Aquells fets es produeixen durant les olimpíades de Mèxic de l’any 68 i en un context on la lluita contra la segregació racial als EUA era més polèmica i candent que mai ( l’any 1965 es produeix l’assassinat de Malcolm X i pocs mesos abans d’aquelles olimpíades es produeix l’assassinat de Martin Luther King ). Els mesos anteriors a l‘esdeveniment, diversos esportistes es van reunir amb l’OPHR, el Projecte Olímpic pels Drets Humans, una institució influenciada pel pensament de Malcolm X. Aquesta organització es dedicava a denunciar el racisme establert en el món de l’esport. D’aquesta manera, alguns esportistes decideixen portar a terme mesures de denúncia de la situació de la població afroamericana als EUA. La més espectacular va ser la de Tommie Smith i John Carlos.
Després de la cursa de 200 metres llisos on Tommie Smith va guanyar i va fer el rècord del món, un rècord que va tardar 11 anys en ser superat, i el tercer lloc de John Carlos, els dos atletes afroamericans van dur a terme l’acció de protesta. Van accedir al podi descalços i després de rebre les medalles, en el moment que l’himne dels Estats Units comença a sonar, els dos atletes van alçar el puny, tapat amb un guant de color negre com a signe de protesta pel racisme establert al seu país d'origen. El tercer atleta que estava al podi, l’atleta australià Peter Norman, es solidaritza amb els altres dos atletes i decideix tapar-se el logo de la federació d’atletisme del seu país amb un pedaç de l’OPHR.
Aquesta acció de protesta té unes conseqüències inimaginables pels tres esportistes: el COI els sanciona per vida. Encara avui el màxim organisme de l’olimpisme internacional ha estat incapaç de demanar perdó i rectificar davant d'aquella absurda decisió.
A part de la condemna oficial hi va haver-hi una condemna més soterrada i que indicava fins a quin punt els fets que denunciaven aquests atletes eren reals, ja que després d’aquells successos els insults i les amenaces van ser una constant i la por va fer que tan Tommie Smith com John Carlos tinguessin seriosos problemes per trobar feina.
Sovint el compromís i la solidaritat poden tenir un cost humà difícilment assumible per la majoria de la població. Aquests actes heroics són els que passen a la història i serveixen per mostrar que l'esport és més que una simple competició entre individus.
Aquells fets es produeixen durant les olimpíades de Mèxic de l’any 68 i en un context on la lluita contra la segregació racial als EUA era més polèmica i candent que mai ( l’any 1965 es produeix l’assassinat de Malcolm X i pocs mesos abans d’aquelles olimpíades es produeix l’assassinat de Martin Luther King ). Els mesos anteriors a l‘esdeveniment, diversos esportistes es van reunir amb l’OPHR, el Projecte Olímpic pels Drets Humans, una institució influenciada pel pensament de Malcolm X. Aquesta organització es dedicava a denunciar el racisme establert en el món de l’esport. D’aquesta manera, alguns esportistes decideixen portar a terme mesures de denúncia de la situació de la població afroamericana als EUA. La més espectacular va ser la de Tommie Smith i John Carlos.
Després de la cursa de 200 metres llisos on Tommie Smith va guanyar i va fer el rècord del món, un rècord que va tardar 11 anys en ser superat, i el tercer lloc de John Carlos, els dos atletes afroamericans van dur a terme l’acció de protesta. Van accedir al podi descalços i després de rebre les medalles, en el moment que l’himne dels Estats Units comença a sonar, els dos atletes van alçar el puny, tapat amb un guant de color negre com a signe de protesta pel racisme establert al seu país d'origen. El tercer atleta que estava al podi, l’atleta australià Peter Norman, es solidaritza amb els altres dos atletes i decideix tapar-se el logo de la federació d’atletisme del seu país amb un pedaç de l’OPHR.
Aquesta acció de protesta té unes conseqüències inimaginables pels tres esportistes: el COI els sanciona per vida. Encara avui el màxim organisme de l’olimpisme internacional ha estat incapaç de demanar perdó i rectificar davant d'aquella absurda decisió.
A part de la condemna oficial hi va haver-hi una condemna més soterrada i que indicava fins a quin punt els fets que denunciaven aquests atletes eren reals, ja que després d’aquells successos els insults i les amenaces van ser una constant i la por va fer que tan Tommie Smith com John Carlos tinguessin seriosos problemes per trobar feina.
Sovint el compromís i la solidaritat poden tenir un cost humà difícilment assumible per la majoria de la població. Aquests actes heroics són els que passen a la història i serveixen per mostrar que l'esport és més que una simple competició entre individus.
